Nada se compara a ti

Hi ha amors de tots els colors, per a tots els gustos, per a cada edat. Jo tinc un amor, quelcom infantil a la vegada que lligat amb nusos vermells. Amb imperfeccions que el fan únic. Distanciats pels punts de vista i units per la pell de les mans. Puc i no vull viure sense ell. Un amor natural, de rialles i petons. De cares llargues i morros d'enfadats. I de vegades fins i tot això és especial.
Hi ha amors per a cadascun de nosaltres i si tenim sort potser aquest amor creu en tu.

Regals

Recuperada la visió del món, les coses són quelcom diferents quan un vol anar sempre endavant. Aturada en un punt de reflexió ara m'adono, tan sols en aquest instant, que la felicitat truca a la porta i de vegades no la vull deixar passar. És el que te viure de regal...

Deus estar marejada de les voltes que dones al meu cap... canya de sucre, mousse de yougurt, bamboo, ets tu....

Quin embolic de pensaments i bandes sonores que no hem deixen ni dia ni nit.

Benvingut al món carinyu!

Bamboo ets tu, canya de sucre, mousse de yougurt...
Bamboo ets tu, aigua de fruites, tiramissu ....

Un dia per a recordar.

Els qui la coneixem sabem que és molt fàcil estimar-la...

Bota, bota la pilota!

A l'estiu tota cuca viu, i de mica en mica les coses tornen a lloc tot i seguir girant. Per fi, puc dir que tot s'ha acabat. Prenc de nou les rendes d'una vida normal, però que és només meva. Hem sento feliç tot i estar a la corda fluixa, tot i no poder compartir avui amb tu la meva felicitat. Però ja ho tenen això els canvis, veritat?

Estic més segura de mi mateixa i del que vull, del que vull per a mi i ja no hem puc fer enrera.

Desitjo que tot sigui per bé ara que per fi puc tornar a botar...

Ara que tornes

Sempre que et busco acabo trobant allò que no vull saber, però ho se. El cor se m'encongeix i no és per el dolor. Poses en dubte les coses que he aconseguit, poses en dubte el que crec sentir. Hem parles i giro el cap esperant no sentir les teves paraules. Somric al buit, ja no mires. Fins i tot el nostre banc a desaparegut. I tot, completament tot acaba sempre en tu. Faig la ronda habitual i les portes segueixen tancades, les esperances endreçades. Potser només ha estat un núvol que al passar a tapat el sol per un moment.

Til·ler

Les flors del til·ler ja s'han obert, l'aire dolç de la tarda comença ja a refrescar i tot segueix com sempre. Les ombres s'allarguen mentre asseguda hem menjo un gelat i sense gran cosa a fer en aquesta tranquil·la tarda de juny. Hem perdo entre el record i en els somnis d'un futur immediat. Paciència, una de les paraules que més m'han repetit aquests dies. Però no tinc ganes de ser pacient, tinc ganes de fer... fer senzillament. Crits de fons d'infants que juguen en algun lloc, per ells el temps, la vida és un fet relatiu.
El gelat s'ha acabat i el til·ler ja comença a pansir-se... res perdura el suficient, ni tan sols aquesta tarda de juny en la que no tinc gran cosa a fer...

Pienso en canviar

Hace un tiempo cree una imagen gris para este blog. Un aire triste, perdido. Cierta nostalgia en las imagenes escogidas de una historia como otra cualquiera. En ese momento tenia sentido, en muchos momentos aun tiene sentido. Pero es en días como hoy que siento el verano bajo mi piel, una emoción renovada y la necesidad imperiosa de hacerla llegar al mundo. Es en estos momentos en que decido dejar muchas cosas atrás, y siempre me digo a mi misma, esta vez será la ultima. La ultima vez que llene mi vida de nostalgia, la ultima vez en la que vuelva a recordar, la ultima vez en la que dejo mis sueños atrás por alguna razón. Y decido cambiar los muebles de lugar, pintar las paredes de un color vivo y abro la ventana.

Pero para que? Si después del verano llega inevitablemente un septiembre que des de hace años solo tiene la misión de traerme un octubre de lodo y todo vuelve a ser gris y familiar.

Gira i gira la rueda llevándome a ningún lugar... hoy dejo las cosas tal y como están por voluntad propia aun teniendo ganas de cambiar.

Tot plegat per res

Tan és que tot plegat hagi estat per res. Tan és que m'hagi oblidat per fi de cel·lebrar el seu comiat, que m'hagi equivocat de nou en el camí a seguir o que les coses no tornin a ser mai el que van estar. Importa? Tan és, aquestes alçades ja no serveix de res, les ombres sempre estaran amb mi.

El telefon condemnat al silenci i el meu destí lligat a platges de sorra blanca. Tan és que tot plegat hagi estat per res si de nou he de tornar a canviar de somnis...