Avatar

Toca anar d'estrena, toca tornar al cinema!

Barcelona en colors!!!!

Jo viscA Barcelona!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Surt corrents

Avui, algú, m'ha clitxat.
Hem pregunto, sóc tan transparent??
M'han aconsellat, "surt corrents", "allunyat".
I ja hem teniu agafant una gran glopada d'aire i preparada per fer l'espring més llarg de la meva vida. Però ara que hi penso, abans faré una ullada a tot el que deixo aquí. A tot aquest 2009, que si fa o no fa, ha estat un bon any. Per fi la balança s'ha inclinat del costat que devia. No se m'ha donat mai bé començar de nou, abandonar, endavant... seguir en camí. I sota els llençols, sola amb mi mateixa, el silenci es fa més evident, la soledat es creu invencible.
Somric, això jo, ja ho he superat abans.
Inspiro profundament...
Preparats....
Llestos...
...JA....

Neighbour

Tinc una veïna. Una veïna de taula, una veïna de casa, una veïna de bus i per "extrany" que soni de cantonada també. La meva veïna de cursets de sushi, veïna també de la pegatina.
Tinc en definitiva una veïna a la meva vida.
Dansà un temps la meva veïna va descobrir el 31. Potser només sembla un numero qualsevol, però un numero que et porta a casa i a la cantonada de les converses interminables. Allà el món ha estat revisat del dret i del reves. La gent ha estat pentinada d'un costat i de l'altre. I les nostres vides exposades com mercaderies per aquells que passaven. Hem cau bé la meva veïna de ciutat, una mica hiperactiva però ja ho tenen. I és que per primera vegada m'he adonat que viure en una ciutat no és tenir-ho tot a mà. Però ara ja tinc una veïna amb la qui poder xafardejar.

Dius coses...

Estic trista, però no enfadada, però no enfonsada. M'estimes i ho se, potser no val la pena, però m'estimes i ho se. De vegades les coses són així tan senzilles i complicades. Ets un estiu a la Sardenya, un cap de setmana a Roma, un divendres a casa. Ets la olor dels meus matins, la son de les meves nits. La complicitat a cau d'orella, la passió més descarada. Tan important que no vull fer-me a la idea que no tornaran les "siestes" sota la pluja. Unes sabatilles mal posades t'esperen plenes de pols. Dius coses sense sentit, dius que m'estimes i que no vols estar amb mi.
Bon Nadal a tu també.

Nas

"Si tu te'n vas, neru ,neru, neru. Si tu te'n vas, neru, neru, nas."
Fa fred, plou i les gotes regalimen pels vidres de les ulleres, fent del món una mica més "astigmàtic". Les mans nues i adolorides dins les butxaques de l'abric. Cares de sucre. Sento com un formigueig puja per l'esquena i els nervis fan que sembli una mica més estúpida del normal. Cortès i jo gaudint d'un moment robat. Continua plovent i de cop es gira un aire molest. Els porticons piquen contra les finestres que ressonen en la casa buida. Tot segueix igual. Llàgrimes que no tenen un motiu absències que ho expliquen tot. Si tu te’n vas...

Veure't

Torno a veure’t. Torno a sentir la teva veu i les papallones revolotegen de nou dins la seva gàbia. No ho puc evitar i ni tan sols se si vull evitar-ho. No és un dia especial, només un dia glaçat. Mirades creuades que aparenten indiferència, només aparenten. S’han acabat les excuses i totes les falses esperances. Els nervis a flor de pell pq torno a veure’t, hem tremolen les mans i les cames, semblo una fulla a punt de caure...

Adeu Philadelphia...

Fa molt temps en la història hi havia una nena que anava un dia a la fira. Patim, patam, patum... cantant i saltant de la mà hi duia un amic. Vet aquí que al arribar tot era ple de llums de colors, de musiques que sortien de tot arreu, de gent amunt i avall. Era de nit, una nit de primavera clara i serena. Deixant-se endur pel corrent la nena i el seu amic, que fins ara no us havia dit que era un ocellet que parla, van passejar per la fira confonent-se amb els desconeguts que reien. Bocabadats, enlluernats pels firants, homes barbuts amb malles a ratlles, catifes voladores, caçadors d'ànecs daurats i dones grosses saltant d'un trampolí infinit per caure després dins d'un got tan petit com un didal. La nena no havia vist mai humanets saltimbanquis ni tampoc lleons que dormitaven salvatgement dins les seves gàbies. Bombolles que volaven topant contra els nassos dels desconeguts que sorpresos reien sorollosament mentre es grataven els ulls de sabó. I caramels, muntanyes de caramels de tots els colors de l'arc de sant Martí. Núvols de l'aposta de sol, capturats amb caçapapallones, dolços com el sucre.
I de sobte, en una caseta de la fira, amagada darrera un fanal per dues monedes de plata podies escollir un peix taronja d'entre els milers que allí tenien.
És així sense més que la nena i l'ocellet van adoptar un nou amic que no parlava però movia la boca com si cantes òpera.
Benvingut a casa Corso!!! Tan contents estaven tots que van decidir regalar-li casa nova i novia. Així que la nena i l'ocellet tenien ja dos amics que nedaven sense parar dins la peixera.

Avui el cantant d'òpera a perdut a un amic que flotava boca avall dins la seva peixera... serà que tot conte te un trist final???

Hi ha coses que un sap...

... com que radera la curva no hi ha el que esperes...