De retro

Avui que anem de retros.

La Charla del Pescado.

Romancero

De petita en el llibre de les classes de castellà vaig trobar el que era un poema. Sense voler i a força de llegir-lo, les seves paraules se'm van quedar grabades. Després de mil anys encara puc recitar el principi, però la història la recordo perfectament. Avui l'olor d'un llibre me l'ha tornat al cap i l'he recuperat de nou.

Madrugaba el Conde Olinos,
mañanita de San Juan,
a dar agua a su caballo
a las orillas del mar.
Mientras el caballo bebe
canta un hermoso cantar:
las aves que iban volando
se paraban a escuchar;
caminante que camina
detiene su caminar;
navegante que navega
la nave vuelve hacia allá.

Desde la torre más alta
la reina le oyó cantar:
-Mira, hija, cómo canta
la sirenita del mar.
-No es la sirenita, madre,
que esa no tiene cantar;
es la voz del conde Olinos,
que por mí penando está.
-Si por tus amores pena
yo le mandaré matar,
que para casar contigo
le falta sangre real.

-¡No le mande matar, madre;
no le mande usted matar,
que si mata la conde Olinos
juntos nos han de enterrar!
-¡Que lo maten a lanzadas
y su cuerpo echen al mar!
Él murió a la media noche;
ella, a los gallos cantar.
A ella, como hija de reyes,
la entierran en el altar,
y a él, como hijo de condes,
unos pasos más atrás.

De ella nace un rosal blanco;
de él, un espinar albar.
Crece el uno, crece el otro,
los dos se van a juntar.
La reina, llena de envidia,
ambos los mandó cortar;
el galán que los cortaba
no cesaba de llorar.
De ella naciera una garza;
de él, un fuerte gavilán.
Juntos vuelan por el cielo,
juntos vuelan para a par.

Busco pis

Des de fa uns dies estic buscant pis, un intensiu de webs, d'anuncis i classificació d'aquests. Mirant que si preus, que si m2, habitacions, zona, llum, ascensor. Rentadora, lloc on estendre la roba, forn, calefacció, aire condicionat, terra de parquet, sense moblar, subministres donats d'alta. En fi, un espiral de condicions i imperfeccions que no em deixen pensar en res més. Són molts factors a tenir en compte i això que encara no he començat amb les visites. Bé, sí que n'he vist algun, que m'ha agradat molt, però no te el que necessito.
I curiosament, pensant en el que necessito, és on m'he vist atrapada per una condició la qual no m'havia plantejat fins aquest precís moment. On posaré les meves sabates???
Suposo que tots tenim les nostres manies, els nostres capricis, els nostres secrets més ocults. I jo tinc un que molt al meu pesar ha absorbit molt del espai que tinc. Una muntanya de sabates que ni tan sols se d'on han sortit, totes les he comprat jo? Però si la majoria ni me les he posat més dues vegades. Com he pogut acumular aquest numero indecent, com he estat capaç de comprar compulsivament al llarg d'aquests cinc anys un numero incalculable de sabates? Mai les he comptat però de segur que en surten més de deu per any. I el fet és que he de fer neteja, he de desfer-me dels trastos innecessaris, que la mudança, tot i que curta, serà molt dura.
M'agraden les sabates de tacó, tacó d'agulla, quan més altes millor, però després no se caminar, són anatòmicament impossibles de dur. Però són boniques, estilitzen un peu contorsionat, són elegants i amb el vestit adequat donen un toc de glamour. Clar que només les porto a la feina i ni tan sols per sortir de festa són compatibles.
Però les guardo com un tresor, com un secret amagat sota el llit a l'espera de viure la vida que ens vam prometre.

Així que necessitaré una habitació més per poder guardar com deu mana les meves sabates, els meus vestits, les teles, la maquina de cosir, les pulseres i collarets.

Algú sap d'un pis on hi capiga tota la meva vida?

Osset

Assegut davant meu fas cara d’enfadat. Amb la mirada enfosquida pel temps, arronses el nas i no mous ni un pel esperant una resposta que no se d'on treure. Se que no he complert les promeses que et vaig fer. Et vaig parlar de dies llargs plens de sol, et vaig parlar d'un món meravellós, et vaig prometre rialles, et vaig parlar de la felicitat. Han passat els anys i dorms en la foscor de dins d'un armari. Per casualitat avui t'he trobat de nou i t'he tret a passejar en un atac de culpabilitat. Vas venir amb mi pq et vaig prometre una vida sencera amb dies de colors i només t'he ofert soledat i oblit. No tinc excuses per donar-te, t'he estafat i t'he fet immortal. Mai m'han agradat els ossets de peluix, i en canvi ets l'únic que guardo. Ets una joia que guardo en el més absolut secret. Ningú sap de tu.
Segurament no et consolin les meves paraules quan de nou et torni a desar dins l'armari, per no tornar-te a obrir en anys. Ho sento, de debò que ho sento.

Les tietes

Potser aquesta entrada es mereix molt més del que sóc capaç, molt més del que les meves paraules són capaces de dir.

"Les tietes, tres dones petites i cridaneres. Cadascuna amb les seves virtuts i segons la opinió de les unes amb les altres, molts de defectes. Les tietes riuen i juguen a cartes, repartint cigrons i alguna pesseta oblidada en el fons d'un calaix. Les tietes tenen fills i nets, potser alguna només té un marit enfurrunyat que no està mai content amb res. Les tietes parlen i parlen, tenen temps i coneixen tothom. Canten a la coral, van a la piscina i sovint van a dinar de restaurant. Viatgen, van a Benidorm, ballen la Paloma i segueixen rient sorpreses per una joventut que mai van poder gaudir. Les tietes no han tingut una vida fàcil, totes elles han perdut molt pel camí. Tot i així l'una no para bastó en mà, puja i baixa, s'emociona amb el Barça i cuida d'uns nets adults, que la cuiden ja més a ella. L'altre pentinada sempre de perruqueria ja no pot fer molt amb les mans, i mentre es queixa i es queixa va fent el que pot, desvivint-se sempre a la seva manera pels fills, admirant uns nets perfectes. Contemplant sempre la fotografia del seu marit just abans d'anar a dormir. Li explica com li ha anat el dia i li somriu tristament pq el troba a faltar com el primer dia, malgrat el pas dels anys. I l'última tieta cuina com els àngels, es mossega les ungles i te un secret. Més seriosa que les altres guarda fotografies de tots els nets dels seus germans, la trena de la seva fillola i un munt de roba que ja no li va bé. Li agrada el sol, la platja i un passat que ja no tornarà. Condemnada a fer un camí que va escollir. Condemnada a viure sempre amb una ombra dins del cor. Pq quan va perdre el seu amic, el seu amant, el seu marit, el món se li va tornar gris i es va tornar a casar pensant-se que així el podria oblidar. Te un secret que li ronda pel cap totes les nits, se sent culpable per haver-lo enganyat però mai l'ha oblidat.
Les tietes van sempre de tres en tres, les tietes van sempre juntes."

SOC LLIURE

Inspiro, expiro.... inspiro, expiro....
L’emoció recorre tots els nervis del meu cos. Per fi sóc lliure, per fi he deslligat l'últim lligam del meu passat que em retenia presa. Per fi he acabat la carrera, he aprovat l'última assignatura que tenia pendent, que no hi havia manera d'aprovar. Sóc lliure, del tot! Aquest any està sent un gran any. Gent això s'ha de celebrar!!

Quan arriba el moment de marxar.

Em sento tranquil•la. Serena. Em sento segura d'assumir la direcció de la meva vida i girar el timó cap a nous horitzons. El canvi ja és aquí, just davant meu. El miro als ulls i no tinc por. És hora de buscar i de trobar. Hora de ser qui sóc, hora de saber el que vull i com ho vull. Hora de ser egoista i buscar la meva felicitat. Es clar, que fa por, es clar que no se si les tempestes seran perfectes, si trobaré illes a les que arribar. Però tinc fe en que tot anirà bé. Ara estic il•lusionada, a la recerca d'un lloc nou on viure. Però sóc conscient que existeixen nusos, llaços vermells que s'han de deslligar. Dir adéu a la meva petita família de Bcn i això arribarà i tenyirà de gris l'octubre. Ja ho te això l'octubre, que sempre vol vestir de gris.

No t'oblidis

No t'oblidis de que jo també t'estimava. No t'oblidis de les nostres rialles. No t'oblidis de totes les pizzes que no vam menjar. No t'oblidis de lo malament que cantava.. No t'oblidis de lo molt q em vas ajudar. No t'oblidis de guardar-me l’últim bocí. No t'oblidis que sempre em canviaves la cervesa. No t'oblidis q una vegada em vas portar en braços per un carrer mullat. No t'oblidis que no vull vi per sopar. No t'oblidis, de no oblidar-me...