Reconec que sempre he estat una persona d'extrems. No m'ha importat mai exposar-me massa al perill de declarar els meus sentiments al vent, i no penso mai amb les conceqüencies. I les conceqüencies són que la gent no veu ni sent les mateixes coses que jo. Tinc tendència a donar, a agoviar fins a la sacietat a l'altre persona, esgotant la seva paciència i el seu "amor". I ara m'adono que no he après la lliçó. Segueixo cometent els mateixos errors. I se que no estic fent bé les coses. Potser ara sóc més exigent i per això no vull conformar-me amb un silenci com a resposta. He decidit que les tangents no m'agraden i no les penso acceptar.No puc obligar a ningú, ni tan sols convencer, a que vulguin veure com a opció possible el meu punt de vista.
Per això crec que una retirada a temps sempre serà millor per a tots.
O tot o res. Aquest cop tornarà a ser res.
No hay comentarios:
Publicar un comentario