Ens trobem a Sant Felip Neri un diumenge de primavera

Tots els camins porten al mateix destí...

Coses que arriben amb el divendres poetic

 

 

No sents, cor meu, la soledat de les estrelles?

I la boira és fidel com el meu esperit

Ara és temps de morir, que la vida comença...

I si t'imagines....

Heu tingut mai la sensació de poder escoltar en el vent els somnis del demà??

Vale, jo tampoc. Però des de fa uns dies que una petita sensació coneguda em pessiga l'estomac. Moltes de les vegades quan parlo de coses que han de venir (o que m'agradaria que vinguessin) començo sempre amb un "T'imagines...." i sóc capaç de traslladar-me aquell precís instant en que el somni es fa realitat i parlo des de la certesa que tot allò arribarà.

No ho puc evitar, o potser no ho vull ni intentar, però parlar-ho, deixar volar la imaginació, m'ajuda a enredar, secretament, la ment de qui m'escolta, del qui no es vol deixar emportar pels somnis llunyans. Per suposat que quan em senten dir les paraules màgiques hi ha qui fuig espavorit, com si el futur fos una habitació a les fosques que fa por.

Jo per si de cas ja he iniciat la primera fase del meu nou projecte, per si arribat el moment no m'agafi per sorpresa. I se que vosaltres de mica en mica aneu caient, com Alicia, pel forat... i qui sap si us esperi una porta al final!

271

Sempre parlo dels girs de la vida, com et pot canviar el món amb tan sols tombar la cantonada. Sempre hi ha instants que es queden gravats en la memòria per ser conscients d'aquests girs. Fets que ens porten a ser qui som, a ser un dia més nosaltres. 

Avui he tornat a la cantonada on et vas quedar, aixeco la vista i veig el nom del carrer i el numero de la porteria on em vas dir que fins allà podies acompanyar-me. Em vas deixar anar la mà i amb un somriure vas dir: "camina". 

Avui el món flueix entre núvols de tempestes i sols de primavera, res és com esperava, res és com m'havia imaginat algun dia mentre corria descalça pel terrat, amb flors vermelles als cabells. Ploro una absència, i se que estic completament sola davant del gir i ja no tinc ganes de lluitar pel meu final feliç.

Avui tu no hi ets i a tots ens costa una mica més aixecar-nos pels matins.

9 de maig

 

De vegades, secretament, m’imagino el moment. De seure amb tu sota l’ombra d’un arbre, brilla un sol de primavera contra un cel radiant, grans núvols blancs viatgen lluny muntats sobre una brisa fresca que em despentina el serrell. Tinc els ulls tancats per intentar captar tots els detalls que a la vista escapen. El temps sembla haver-se aturat en aquesta tarda tranquil·la, i l’aroma de les roses inunda els meus pulmons en cada bocanada d’aire. Voldria dir-te tantes coses i en canvi no se ni per on començar, ni tan sols se si servirien de gran cosa les paraules. Tinc el cor en pau, regna el silenci i no m’importa no dir res.

Estic amb tu, en aquest moment i és tot el que volia, tot el que esperava en un dia com avui.

Però el dubte assetja i tinc por, sento neguit, se que en algun moment hauré de marxar i no se com actuar. No se si fer-te un peto, si dir-te que marxo o simplement aixecar-me del banc i començar a caminar, sense mirar enrere, fent-te mil promeses silencioses de que aviat tornaré.

Es necesario

Para que surja un artista es necesario

que concurran algunas circunstancias:
que su familia este bien avenida
que la madre no cuente sus desastres
que el padre deje de comportarse como un bestia
que el tirano de turno ame los libros
que los periodistas sean misericordiosos
que nadie defraude las esperanzas
que no se hable de los derechos humanos
que cierren los colegios y las cárceles
que todo el mundo pueda pisar el césped
que ningún hombre quiera salvar a los demás.

Y en fin para que surja un artista se precisa
Que nazca un niño y luego no muera del disgusto.

 

Jose Agustin Goytisolo (Barcelona 1928 – 1999)    

Brunch a Barcelona

Hi han coses que agraden i a mi menjar m'agrada molt!

Quan vam estar a NY tenia una llista llarga de llocs que havia de visitar i no parlo precisament de museus, edificis o algun lloc emblemàtic. La meva llista era de restaurants, cafeteries, pastisseries... llocs on havia trobat que recomanaven o simplement havia trobat per casualitat mentre intentava planejar el viatge.

Un d'aquests llocs era Clinton StreetBaking Company després de més d'una hora de cua, i haver anat a fer temps al Doughnut Plant (mala idea si el que faràs després és un bon àpat), ens vam donar taula i de tot el que volíem provar no vam ser capaços a acabar-ho.

Aquest any, per motius varis, no hi haurà projectes (ni petits ni grans), i he pensat que hi ha molt per descobrir a prop de casa (qui no es conforma és pq no vol!). Així que m'he posat a buscar tot de llocs que m'agradaria visitar si vingués de vacances a Barcelona. I ja en tinc un munt!

Doncs bé, aprofitant que ahir era festa i feia un dia bonic de sol, jo com la resta de la gent, vaig sortir al carrer, contenta per fer el meu primer brunch a Barcelona.

No ens vam equivocar!!

Picnic està al carrer Comerç, prop de l'Arc de Triomf. Tot i no haver reservat vam tenir sort d'aconseguir una taula al costat de la finestra. Te una carta petita però completa, el menjar esta boníssim i no parlem dels postres!!

D'acord, jugava amb avantatge per ser un dels meus plats preferits, però els meus Benedict eggs eren sublims, i les salses de advocat i yougurt dels Ous Rancheros espectaculars.

Per beure unes grans pink lemonade, per això de sentir-nos una mica més lluny de casa.

El tracte molt correcte i tot cuidat fins l’últim detall, amb una aire new vintage que convida a tornar.