miércoles, diciembre 24, 2008

Desconnexió

Gent, com que s'acosten dies de festes i fins dilluns que ve viuré desconnectada del món laboral significa que segurament no agafi un ordinador de nou fins llavors. Per això escric per desitjar un bon Nadal als que pugueu passar per aquí. Sobretot als de sempre, als que ho fan amb silenci i amb respecte.
Menjaré molt, moltíssim, aquest any la meva avia em fa "Zarzuela" i no ho puc desaprofitar!
Aquesta nit, que a casa meva per ser castellana la celebrarem grossa, pensaré en tots aquells amb qui també m'agradaria compartir aquesta nit de bon menjar, els que esteu a prop i els que s'han marxat lluny.
I esperant ja el compte endarrere per desconnectar definitivament una a braçada a tothom.

Bon Nadal!!

martes, diciembre 23, 2008

Fin

Que l'any acaba, que ja tinc els regals comprats i aquest cop sí m'han sobrat fins hi tot dinerets. Malgrat la crisis, els gerents i els sous congelats crec que serà un any dificil, ja ho tenen els cicles això. Inspiro profundament, i mentre l'aire fred aclara moltes de les poques idees que tinc, agafo forces per tot el que ha d'esdevenir. I ja no tinc por, ja no. Estic dessitjant que passin aquest dies de vacances que ens toquen treballar, són dies perduts, ni treballo ni faig feina. Bé acabaré l'any amb tota la gent amb la que comparteixo tantes i tantissimes hores.
I vindràn els reis, els reis Mags de l'Orient i jo ja els estic esperant. Aquest cop en la meva carta he demanat sort, sort en tot allò que fins avui no n'he tingut. De la resta, de la salut, de l'amor, dels diners ja me'n ocuparé jo.

miércoles, diciembre 17, 2008

Les gavines




Pq m'agraden, pq hi són... pq sempre tornen a la vora del mar...



martes, diciembre 16, 2008

Vaig i torno


Ara sí, ara no. Vaig i vinc. I de cop ja sóc de nou allà. Hi ha coses que no canvien, que no vull que canviïn mai. Hi ha llocs on sempre m'agrada tornar, pq sí, pq no? De passeig, de la maneta i amb guants. Amb un bon xocolata calent i l'aire, tallant les galtes rosades pel fred. Poder veure a través dels ulls dels qui ho miren tot per primera vegada, dels que tenen la sort de no enyorar altres vegades. Reviure la pluja i la boira grisa. Perdre les petjades entre les moquetes del parlament, mirar i mirar i no cansar-me mai de ser on sóc, de voler tornar. De no voler marxar.
I sempre penso, aquest cop sí, aquest cop no tornaré. Però sóc de nou a la feina amb un munt de coses noves per no oblidar.

lunes, diciembre 15, 2008

Emma

Tu que vens a l'hora prevista, gairebé sense avisar. Petit cigronet de les hores per descobrir.
Benvinguda a al món.

jueves, diciembre 11, 2008

For Christmas Day

S'acosta una època que molta gent creu hipòcrita, falta de contingut i dedicada exclusivament al consumisme. Hi ha gent que declara obertament que no li cal un dia obligat per fer un regal, però és que resulta que alguna d'aquesta gent no fa regals mai, ni amb excusa ni sense.
Però a mi m'agrada, que hi farem. M'agraden les llums de Nadal, els carrers plens de gent enfundades en els seus abrics, atrafegats amunt i avall amb les mans plenes de bosses de regals. M'agrada la il•lusió d'aquests dies, on per un moment existeix la possibilitat de que tot es faci realitat. On al passejar per la Rambla surt d'una de les botigues el fil musical i en aquell breu instant, que és el que dura la meva presència allà, hem transporta a altres Nadals una mica més riallers, una mica més plens d'una altre màgia.
I somric, sempre somric en aquests moments. I per un instant tot és possible i qui sap potser el gran dia sigui per fi demà.
Feliç futur Nadal a tots aquells que a vegades també hi creieu...

martes, diciembre 09, 2008

Por fin!

I és que hi ha somnis que acaben sempre per fer-se realitat. De vegades costa, costa trobar el moment, la companyia i com diuen per aquí " de cop i repent" les coses deixen de costar tant i venen soles, una darrere l'altre. Com si al encaixar la primera peça del trenca closques les següents ho fessin tota soles. Estic contenta, estic que no m'ho crec. Segurament a molts els sembli la gran ximpleria, una pèrdua de temps però sobretot de diners.
I mentre esperem que l'Emma decideixi quin dia vol arribar al món, nosaltres aprofitem el cap de setmana per sortir escopetejades abans que ens atrapi el fi d'any.
Ja queda poquet, ja queda poquet per tot.

viernes, diciembre 05, 2008

Manifestacions via mail

"Bon dia a tothom,

Aprofito l'avinentesa per saludar a tots aquells que fa temps que no veig.
Només informar-vos, com a nota divertida de la setmana, que potser aquesta nit sortim a les noticies. Bé, no exagerem només a TV3.
I és que ens han declarat en "estado de sitio". Aquesta tarda, degut a la manifestació i a l'assistència de piquets per part d'una de les empreses afectades per l'últim moviment de moda al carrer, les regularitzacions, quedarem atrapats en aquest edifici de vidre i llautó. S'estan prenen tot de mesures de seguretat per si alguna de les pedres o ous llençats en les reunions de negociació a l'empresa ens poguessin arribar. De fet nosaltres estem només a la tercera planta, esperem que aquesta pobre gent que lluita pels seus drets no tinguin molta força. No us preocupeu per això, la cúpula directiva ocupa sempre les altes esferes.
Suposo que al final no serà més que una anècdota i que tota la publicitat gratuïta que alguns es deuen pensar que faran es quedi només en una història insulsa que ningú recordarà demà.
Jo per si les mosques aquesta tarda tinc festa, com la majoria de responsables del cas. Casualitats de la vida. De totes maneres ja he avisat als meus companys que en cas d'emergència conec l'entrada secreta a l'edifici, sempre els podré portar queviures. Sort en tenim que hi ha despatxos amb finestra i la gent fumadora habitual tindrà un racó de lleure. Així que si per TV3 diuen veure fum sortint de l'edifici, penseu que serà només el trasllat de les reunions socials habituals de l'escala d'emergència.

Així doncs us envio el mail ja que no podré saludar-vos des de la finestra quan tinguem el nostre minut de glòria.


Petons a tothom"

PD: No va haver-hi sort, no vam sortir per les noticies!

miércoles, diciembre 03, 2008

T'he vist

T'he vist i ja no m'espantes,
Fantasma de les meves nits.
Somrius i ric, pq ja som amics
L'aire fred es cola per sota la porta
i fa ballar les nostres faldilles,
revoles per l'habitació
obro els braços i giro amb tu,
fantasma de les meves nits...

Aconteixements que aconteixeràn

Plans per aquest final d'any, una carrera a contra rellotge per fer tot el que no he fet durant els altres 333 dies que ja han passat. Torno on sempre he de tornar. Pq si no tornés ja no seria jo mateixa. Torno sense saber dir ni una paraula d'anglès i torna a no importar-me. Tornaré a respirar aquell aire fred i trepitjar l'asfalt dels seus carrers. A recuperar tots els moments que he viscut allà, amb tu, amb ell, amb vosaltres i amb mi, a vegades només amb mi. Londres. Visitaré un Londres de Nadal i espero que nevi, espero no haver de tornar amb la data programada (sí, un ha de vigilar el que desitja, o al menys especificar una miqueta més). Aniré de nou de la mà de la millor companyia, l'única que sempre restarà permanent i immortal en la meva vida. Aniré amb vosaltres, aquelles que ompliu els meus dies i el meu present. Però també tancaré l'any amb concerts inoblidables, amb una descarrega d'adrenalina. Penso cantar, cridar, saltar i ballar. Penso fer tot això i sortir amb ganes de seguir cantant, seguir cridant, seguir saltant i seguir ballant. Quan les primeres notes de guitarra arranquin una de les nits que espero amb més ànsies aquest mes, llavors tot haurà valgut la pena. I res existirà, res més que aquell moment de descontrol, de sentiments.
Però entre tant viatge i concert tinc tardes plenes d'hores sense res a fer. Tardes en les que m'amagaré d'aquest any sota la manta, entre llençols de franel•la i faré la siesta. Tota la tarda. Pq la siesta es fa no es dorm.
Així que m'acomiadaré de l'any entre sopars d'amics invisibles (no se si sabré reconèixer algú?) i entre família. Aquesta sempre arriba com el torró, per Nadal. Al final del camí i al inici de tot sempre estan ells. Rostres "extranys" envellits pel pas del temps. Un any més i sempre amb ells.
Qui sap el que hem depararà aquest 2009 que ja d'entrada hem portarà un any més...
Potser com sempre hem diuen la falta de noticies ja sigui una bona noticia...

lunes, diciembre 01, 2008

Sense res a fer

Que tonta és la fe i les tardes de diumenge...
Només he estat mirant a les gavines volar.

viernes, noviembre 28, 2008

Motxilles

Fa temps existia la teoria de les motxilles. Fa temps jo en portava una, de motxilla. Tots portem aquesta motxilla a l'esquena, carregada de fantasmes i somnis per estrenar. Últimament he tornat a escoltar sovint aquesta expressió, aquesta paraula que significa una vida sencera i a la vegada les nostres pròpies pors. Amb el pas dels dies, dels anys, com les engrunes de pa de Hansel & Gretel, he anat deixant pel camí tots i cadascun dels fantasmes que feien més feixuc el meu camí. Ara, en aquest punt tinc molt clar el que vull i se quina és la direcció. Ara, puc corre més ràpid, sóc més àgil que ahir. I estic parada, no se pq estic parada, hem sento cansada, molt cansada. Però m'he aturat un instant, agafaré tot l'aire que càpiga en els meus pulmons i arrancaré a córrer cap a un 2009 que ja està a aquí.
Es quedaran endarrere aquells que no hem puguin seguir...



sábado, noviembre 22, 2008

Cançons

Sona dins el meu cap una cançó. És una cançó infantil, i la "tararejo" sense adonar-me. Des de ahir, passejant pels carrers de Gràcia, de nit i amb un aire fred que et calava fins als ossos. De mica en mica la lletra va anar apareixent d'entre les penombres del record i amb l'ajuda de l'apunt final de qui m'escoltava pacient mentre tornàvem a casa. A casa. Casa meva, casa nostre. A casa. "Mireu allà dalt, en els estels que hi ha. És una animal que en bicicleta va. És un elefant i doncs que us penseu. Te una cua al darrera i una altre al davant."

Gavina

by Meritxell Rodríguez, Blackpool.
Als matins, al despertar, entre la penombra del dia, des del bany, s'escolta el crit d'una gavina. Segurament vola per sobre els terrats, quan encara els primers rajos de sol no son capaços de penetrar la pol·lució de la ciutat. No sempre, només alguns dies. Vola pel barri camí del mar. I el seu crit sempre hem deixa immòbil, a l'espera de tornar-la a escoltar, però no ho fa. S'allunya. I segueixo amb la meva rutina matinera i penso aquest cop sí ho escriure en el blog.
Es en aquell instant que us vull parlar de la meva gavina. Una de sola i totes a la vegada. Pq tot i ser animals carronyers, tot i ser les rates del cel. Elles, ella formen part d'un passat ple de gavines. Gavines voladores que planegen bora el mar. En la platja solellada, platges de dolços records...
Avui no l'he pogut escoltar, aquest mati encara dormia quan ella a passat i des de l'habitació no la puc sentir.
L' he trobat a faltar.

viernes, noviembre 21, 2008

Maram al Masri

No fue tu dolor
mayor que un pinchazo
cuando te di la espalda
Mi dolor será
rojo
como una cereza madura aplastada
sobre losas
blancas
cuando observe
la sonrisa de alivio
en la comisura
de tus labios

miércoles, noviembre 19, 2008

Lluvia

Me gustaría que lloviera. Hoy tiene que llover. Salir a la calle bajo una lluvia fina, o lloviendo a mares. Perderme entre las sombras de la noche, mientras las luces se reflejan en el suelo, mientras la ciudad, poco a poco, ralentiza su paso y se duerme. Me gustaría desaparecer, confundirme entre las esquinas, vagar por los rincones oscuros de este anochecer. Hoy tiene que llover. Así limpiar mi alma, mi culpa y mi sed. Mis ganas de ganar se diluirían entre los charcos. Y el frío, preludio de mi futura triste Navidad, congelaría las lagrimas que no puedo llorar. Soy inmune a la felicidad, mis pasos lo demuestran, se dirigen a ningún lugar.

martes, noviembre 18, 2008

Sense tu

Els esdeveniments es succeeixen, un rere l'altre. I tot arriba, sempre arriba allò que mai haguéssim volgut que arribes. Ahir vaig plorar, com feia molt de temps que no plorava. Pq s'ha acabat, se que s'ha acabat. Reconec el final, el cor se m'omple de pluja. I se que encara t'estimo. És el que més em dol. Et perdré i no entenc la meva vida sense les teves carícies, sense els teus petons. Sento la por, el pànic clavar-se en el meu estomac, miro el demà i no et veig. Necessito veure't. Els meus somnis s'han interposat entre tu i jo, entre un nosaltres que era nostre, només nostre. Se que mai m'estimarà ningú com ho fas tu, mai trobaré aquella llum en els ulls d'algú altre i en canvi he de marxar.
Ahir vaig plorar, com feia molt de temps que no plorava. El món s’estripava mentre la negre nit cobria els carrers d'aquesta ciutat. I se que encara t'estimo.
No vull viure sense tu. Si us plau, mantingues la teva promesa de quedar-te sempre al meu costat.
Jo sempre estaré aquí.
No m’abandonis tu també...

sábado, noviembre 15, 2008

No et puc esperar

El meu rellotge a perdut les agulles ja no sap quina hora és. No tinc el temps, ni les ganes, ni la il·lusió ni tampoc la fe per seguir esperant...

Sueños rotos

Hay días, meses, temporadas, en que las cosas cuestan algo más. Es en esos momentos, aunque el lodo solo este hasta las rodillas, que todo se complica i la salida de emergencia se encuentra demasiado cerca. No vale la pena luchar por aquello en lo que no se cree. Lo aprendí de la manera más dura i ahora me toca a mi aplicar la lección aprendida. Pero tampoco tengo las fuerzas para seguir andando una vez cierre la puerta para siempre.


Observo la oscuridad que hay delante de mi y solo veo oscuridad.


Donde se fueron todos?

He perdido tanto y de las ruinas no se puede construir otro castillo. El viento siempre se lleva las nubes.

jueves, noviembre 13, 2008

Ho se.

No facis aquesta cara cada vegada que t'ho dic.

Que farem amb tu??

No és tan difícil. Nene meu, les coses a vegades s'han de fer sense pensar-s'ho gaire. Jo t'estimaré igual (o més). I els sanglots no serviran per estovar el meu cor. Aquest senyor que porta les tisores no et farà gens de mal, és la seva feina, tallar els cabells daurats dels angelets.



"Carinyu" només són cabells, tornaran a créixer demà, ja ho veuràs.

Confia en mi, serà el nostre secret.



Nous colors

miércoles, noviembre 12, 2008

Cansada

Dedico les meves ultimes línies d'avui a escriure en el blog. Esgoto les meves forces per dir al món que estic cansada. Molt cansada. Potser serà el dia gris, el dia de pluja que ha fet i jo aquí tancada. Sense poder sentir l'olor de la pluja.
He passat el dia sencer treballant, acabant un tema que només dona pas a un altre igual de gros, igual d'esgotador. I demà, no serà millor, només la continuació d'aquest.
Serà que no està la Laia, serà.
El meu cap ja no dona per més, ni tan sols per pensar quina sèrie fan aquesta nit... mmm, dimecres... Bones. No aguantaré i no tinc sopar fet, ni el dinar per demà, i no crec que ningú hagi posat la rentadora que tinc des de fa dies per posar... Estic cansada crec que arribaré i m'asseuré al sofà, a esperar. Esperar el nou dia que portarà un altre de nou. On son els meus canvis?? I la meva vida?? On son els meus somnis?? On son...
Estic cansada.
Cansada.

martes, noviembre 11, 2008

Dret a tenir dret

“Estic en mig d’un dilema. Un dilema intern. Fa ja temps que va sortir la llei anti-tabac. I pel que he pogut experimentar, tan en llocs públics com en àmbits laborals, tot i tenir la llei del meu costat he d’estar aguantant i suportant la mala educació i l’egoisme d’aquells que fumen en un recinte tancat i sense ventilar. Però el pitjor de tot és haver de callar, callar senzillament pq aquest tipus de gent abusa d’un poder que no tenen.
Els fumadors se senten perseguits, senyalats amb el dit per aquells que no entenem la seva necessitat de omplir el món amb una mica més de boira. Però ells, intolerants com són (alguns), no entenen com no ens agrada aquest olor a cendra que desprenen constantment.

M’assec tots els dies al meu lloc de treball, en el magnífic nou lloc de treball que aquesta santa casa ha destinat per aquells que només som un cost. Cada dia asseguda en el meu tros de passadís faig i desfaig mil malabarismes per tirar tot endavant. I tot per un sou tan insignificant com el respecte que ens tenen. Però tot això es mig portava, amb pena i amb la gran sort de tenir grans companys de feina. Tot això era fins ara. Pq resulta que a part d’asseure’m en la meva cadira cada dia durant la resta de la meva vida, a més he d’aguantar a un fumador que ens intoxica i apesta a tots. Contaminant tota la ventilació. Contaminant diàriament la meva tolerància. I li riem la gracia, pq sí, pq te el poder, pq no hi ha cap organisme intern capaç d’aturar aquest comportament il·legal i desconsiderat.

Estic en un dilema. Un dilema intern. La gent diu que no és per tant i jo dic que no tinc pq aguantar tan.”

lunes, noviembre 10, 2008

Àrbitre federat??? I que és això??

Em sorprenen les aficions que te la gent. Potser pq sóc incapaç de portar una cosa fins al final. Hi ha gent que dedica a les seves aficions un temps més que valuós. De fet gran part del seu temps lliure.
Potser pq he treballat masses caps de setmana que no vull ni sentir-ne a parlar de tot allò. Potser per això els meus caps de setmana són per viatjar (quan es pot fer es clar), per fer el vago al sofà o senzillament escoltar la pluja.
I tot això ve pq ens hem convertit en àrbitre federat. Federat. Estic enfadada. Molesta, per hipotecar tots i cadascun dels meus caps de setmana, sense saber-ho, sense voler-ho i sense decidir-ho. M’he quedat sense poder escoltar la pluja, sense fer escapades improvisades, sense companyia per poder fer la vago una tarda de divendres al sofà. M’han robat el temps, m’han estafat el Nadal, la primavera i el meu aniversari.
Estic amb morros, de braços creuats i sense ganes de escoltar. I ni el sushi ho pot arreglar. Aquesta tarda no.

I tot i així, estic contenta pq has aconseguit el que volies.

Mal de panxa

No és un mal de panxa d'aquells per haver menjat molts dolços. Més aviat és una sensació "extranya", aspectant, com si alguna cosa hagués d'arribar. I no se ven bé d'on.
O potser és només que s'acosta una borrasca, un canvi de temps sobtat que ens emboirarà la ment i les entranyes. Estic impacient, neguitosa, intranquil•la.
Com els animals que intueixen les tempestes. I no és que sigui un mal pressentiment. Només serà un vent de canvis, una tempesta que mourà coses de lloc. Aquelles que semblen solides.
L'aire espès de ciutat avui fa una olor diferent.

S’acosten canvis.
Canvis.

I no se d'on vindran.

viernes, noviembre 07, 2008

I tu que marxes a París

La primera vegada que vaig anar a París va ser tot una aventura. París és una ciutat molt gran plena de racons que descobrir, plena de carrers per passejar. París no va ser per mi la ciutat de l’amor, però si una ciutat per enamorar-se. Potser pq era estiu. El estirar-te al parc a fer la migdiada, o simplement a contemplar la Torre Eiffel de nit, mentre milers de flashos brillen per tota la torre. L’herba humida sota la roba, la motxilla per coixí i la infinitat de l’univers com a sostre. París t’agradarà, potser no immediatament, però sí amb el temps. Quan la màgia del record depuri el cansament i el xili.
Hi haurà llocs que només amb el seu nom t’embriagarà d’aquell no se que, que te París. No deixis escapar cap detall, ni tan sols les xines vestides de núvia a les fonts que hi ha al peu del obelisc.
Tot això i molt més és París.

jueves, noviembre 06, 2008

Pastisseria

Faig pastissos de xocolata, magdalenes de plàtan i tiramisú. Faig pastís de poma, coulands i estic aprenent a fer pastís de carbassa i de alvocat. Estic aprenent a enfarinar el món amb sucre glaç. A omplir les panxes de felicitat i celebrar cada dia una cosa nova. Serà la tardor que tan m'agrada, les castanyeres venent les paperines i moniatos. El fred hivern que s'acosta o el Nadal que ja treu el nas per la ciutat. Qui sap el pq porto dies cuinant i cuinant, omplint la cuina de pastissos, la feina d'esmorzars i la pica plena de trastos per rentar.

Així que ja sabeu, aquells que es sentin tristos, o amb ganes de compartir, encara tinc tiramisú a la nevera, que val a dir està força bo.

In memory of Beatles


La finestra

A vegades una no sap ven bé com fer més el ridícul, com fer les coses de la pitjor manera, a vegades només ens deixem portar pel moment.
I tot i fer les coses malament i tot i no planejar que un vespre tranquil es transformi en un de transcendental, per fi vaig deixar escapar el penúltim fantasma.
I és que després d’un Octubre de fang el Novembre hem regala la finestra que tan he estat buscant. Alliberada d’un passat obscur on res era el que tenia que ser. Som dijous i demà acaba per fi la setmana, seré qui vulgui ser i aniré amb qui vulgui anar, sóc lliure, per fi torno a ser lliure. Estimar és l’únic que he fet, és l’únic que vull conservar. M’he desfet de les boires i de les ombres que vaig pintar. El dia s’ha aixecat brillant i tranquil, en una letargia matinera que fa del món una mica millor. I sóc feliç, pq estimo, m’estimo a mi mateixa i als demés, aquella resta que forma part de mi.

martes, noviembre 04, 2008

Este año hay crisis

Querido amigo este año el mundo entero esta en crisis. La televisión anuncia a bombo y platillo la gran noticia. Caen las bolsas, los bancos en quiebra y las hipotecas no dejan de subir i subir.
Amigo, este año no va haber navidad. Y es que hasta los reyes magos se han quedado sin polvos mágicos. La crisis afectará a esa masa de gente sin rostro, si nombre, o sea nosotros.
El pobre ciudadano de a pie que aunque llueva, nieve o haga sol sale todas las mañanas a trabajar. Trabajando de sol a sol, pq el trabajo no esta en crisis, ni las broncas, ni los jefes, ni el mal humor.
Ha llegado final de año y no nos engañemos ya hay presupuestos. Presupuesto para comidas de reuniones, presupuesto para viajes promocionales, presupuestos para reformas estéticas.
Aunque después de tantos números estos no llegan para aliviar la soga de los sin nombre.
Querido amigo este año, otra vez, nos quedamos sin aumento.
Eso sí, se exige buena cara y trato amable .
Hay que facilitar la vida laboral de aquellos cuyos sueldos no sufren la crisis. Ellos no tienen culpa de tu vida miserable llena de deudas y sueños rotos.
Y que sus pies se apoyen en tu espalda es solo cuestión de suerte, de tu mala suerte.



lunes, noviembre 03, 2008

Punts de connexió

Els meus ulls han vist el detall, han descobert on els teus ulls reposaven. Amb la por del dubte, m’enganyo i modelo la realitat al meu gust. Després de molt, de tot i de més, seguim tenint punts de connexió, seguim de lluny el mateix camí.
He passejat pels carrers seguint les petjades en el temps. T’he seguit fins a la fi del món i he tornat seguint el impuls irrefrenable de les coincidències. Sóc on erets, sense saber-ho, sense ni tan sols adonar-me. Com en un joc infantil t’amagues i et busco. I en l’anonimat de l’espai temps t’he trobat, ara se que et vaig trobar.
Ara... pares tu.

domingo, noviembre 02, 2008

Bescaran

Plou i plou i sense fer sol les bruixes també es pentinen.
He trepitjat la tardor. Recobria els bosc un mantell de fulles mortes, algunes grogues d’altres marrons. L’aigua brollava d’aquí i d’allà, la muntanya plorava mentre nosaltres jugàvem amb la neu perenne. I de fons aquest cop cantava en Sabina, murmuris de riu esverat de baixada cap a la plana. Quin cap de setmana passat per aigua, passat per rialles i menjar molt de menjar.
Pendent queda la cita amb Sant Juan Fumat.

viernes, octubre 31, 2008

Adeu Octubre pudent!

Adéu aquest octubre que tan m'estimo,que tan m'agrada. Aquest octubre que fa de mi una bola de fang en constant moviment. Ara que ja per fi ha arribat l'últim dia, marxo lluny per no tornar. Marxo per seguir endavant. El meu homenatge personal a la meva vida acaba just avui. Dic adéu a moltes coses, dic adéu amb gran disgust. Amb un somriure melancòlic i la pena repartida per les butxaques.
Pujaré al cotxe per passar per fi el meu gran cap de setmana, rodejada de gent nova, gent a la que malgrat tot algun dia estimaré tan com a vosaltres. I no per això deixaré de trobar-vos a faltar.
Per sort sempre arribarà de nou l'octubre, els anys passaran i jo amb ells.

martes, octubre 28, 2008

Pluja

Avui vaig en cotxe, amb un destí encara lluny. Les gotes de pluja trenquen contra el vidre i un tel íntim cobreix el paisatge verd de muntanya. Avui canto entre sospirs i quan arriba la tornada et sento cridar, les paraules a ple pulmó, mentre condueixes. Giro el cap per mirar el teu perfil, una vegada més, i somric pq sóc tan feliç. I t'acompanyo en les lletres de la canço, en mig de la pluja, a on tu vulguis anar, jo t'acompanyo. Desafino, afines, tan és, només tu i jo compartint el moment, sols sense mirades, el meu cor i el teu desamor.
No sabia que la primavera només durava un segon...

lunes, octubre 27, 2008

Al final

Després d'aquests cinc anys, de tots els dies transcorreguts per les nostres vides, mires el present amb ulls de nostàlgia davant de tanta felicitat. L'emoció em pressiona fort contra el pit i un punt d'enveja fa que em rigui de mi mateixa. Som tots els que érem i no estem tots els que vam ser. Una part de mi segueix tenint fe, contra corrent, contra tota lògica esperada. Però aquestes alçades he perdut massa com per no veure que els camins s'han de fer sols. I ploro, no ho puc evitar, davant d'un somni, davant dels seus ulls plens d'una màgia que fa temps que buscava. Ella, per fi, l'ha trobat i ja res podrà robar-li el que la vida li ha regalat en forma de dia solejat. L'amor és molt més que les papallones al voltant de l'estomac, l'amor és un dia a dia defensat amb ungles i dents pel que creus. Suposo que ara ja ho entens, ara ja saps de que et parlava. No puc compartir aquests pensaments ja amb tu, aquests moments on la felicitat omple el dia de petons i petons i de més petons de color vermell. Després d'aquests cinc anys hi ha coses que s'han perdut, que hem perdut però per sort hi ha d'altres que segueixen arrelant...

viernes, octubre 24, 2008

De princesa

Us vull parlar d'una princesa. Una dolça princesa que avui ha despertat just en el bell mig del seu somni. En un conte de fades amb vaporosos vestits blancs. Una princesa sense corona i amb les soles gastades pel camí. La meva princesa avui somriu feliç, pq els grans moments, aquells que retindrem en la memòria, els que perduraran al llarg dels anys, també arriben.
I si algun cop les coses es compliquessin, agafaria un coet per anar a sopar a la Lluna. És un secret que crea vincles, llaços vermells que s'allarguen però mai es trenquen.
La princesa, sense saber-ho, és una petita de llum d'esperança i de fe en l'obscuritat de la nit i avui brilla com les estrelles.

viernes, octubre 17, 2008

SONETO DE LA DULCE QUEJA

Tengo miedo a perder la maravilla de tus ojos de estatua y el acento que de noche me pone en la mejilla la solitaria rosa de tu aliento.
Tengo pena de ser en esta orilla tronco sin ramas; y lo que más siento es no tener la flor, pulpa o arcilla, para el gusano de mi sufrimiento.
Si tú eres el tesoro oculto mío, si eres mi cruz y mi dolor mojado, si soy el perro de tu señorío,
no me dejes perder lo que he ganado y decora las aguas de tu río con hojas de mi otoño enajenado.

Federico García-Lorca

miércoles, octubre 15, 2008

Allò

Sense saber molt bé el pq, hi ha instants que es converteixen en anècdotes que un dia varem explicar, que algun dia tornarem a explicar. Formant part del domini públic com si fos un conte popular. Traspassat de generació en generació. I de tan explicar-ho, el príncep te la capa blava una mica recosida, les ulleres entelades de pols i el cavall, vell, ja no va al galop entre les onades, sota una llum de capvespre. La meva anècdota s'ha quedat sense públic i somnio amb un demà, de catifes plenes d'orelles bora el foc. De mans arrugades plenes d'ulls de futur. Quan ja no hi sigui jo per recordar que tot era veritat, el conte perdurarà i viurem de boca en boca, dins les orelles d'infants, en les nits dels insomnis. Tornarem per fi a estar junts, tornarem per fi a ser només paraules.

Seguim en cami...

Arriben dies d'aniversaris secrets, inconfessables. La fe fa de les seves mentre els records i els somnis es revelen dins del cap i de més avall. Portes que segueixen tancades, fusta vella que acaricio sense adonar-me de les estelles. És la tardor que tan m'agrada, ha arribat per sorpresa de nou a la ciutat i l'octubre s'arrossega mandrós pels carrers buscant allò perdut. Els dies s'escurcen buscant el refugi de les mantes, dels abrics. La pluja cau, bessa del cel, bessa a mars i el meu món es torna una petita barca que va a la deriva d'illes desertes, de pirates i de tresors amagats. I només per avui, trepitjo de nou el fang.
Però somric, espero el mirall sàpiga que somric. Pq segueixo en camí, sigui quin sigui aquest camí, que hem porta tan i tan lluny. I l'eterna pregunta ronda com un llop afamat de sang, sense saber que ja no m'espanta, sense saber que ja no importa. Ésser que vius allà on el mar pren nom, on les estrelles brillen al compàs de música d'orquestra, gran desconegut, sàpigues que sempre, sempre seguiré en camí...

sábado, octubre 11, 2008

miércoles, octubre 08, 2008

Clares les coses i els sentiments

Potser no és del tot cosa nostra allò que ens passa pel cap i pel cor. Un dia ets així i al en demà d'un altre molt diferent. Els somnis, somnis són, i sovint resulten ser tot allò que no tenim i que difícilment podrem recuperar. Que el temps és relatiu, m'ho recorda constantment aquest Octubre ploraner. Sort en tinc de la gent que m'acompanya en el meu ritual anual de banys de fang. Però el que ningú no diu mai, allò que tothom calla, és que per molt que un visqui hi han cadenes impossibles de trencar, ancores amarrades al cor que només sagnen si intentes escapar. És així, és un fet, el que la ment pensa, el que sent el cor, són independents de la nostra voluntat. Aprenem a viure amb els nostres secrets, sobrevivim al temporal i no queda res i no passa res. Ja és molt tenir clares les coses i els sentiments, el món fa i a vegades desfà, i nosaltres només ens hem d'adaptar.

lunes, octubre 06, 2008

Jo tenia un amor

És difícil recordar el temps que deu fer, els dies que han passat, l'eternitat viscuda des de llavors. Però us confessaré que un dia tot això va ser real, tan real com la imatge que veig al mirall.
Va ser ,i és, el centre de l'univers, la joguina preferida, un regal de reis. Quan menys ho esperàvem va arribar ell a canviar les nostres vides. A omplir-les de llum i de sol, de riures i aventures, d'acudits i fanfarroneries. Jo una vegada vaig tenir un amor i des de llavors crec que sóc millor.

Mans al metro

Sense potser ni pensar-ho, deixem les nostres petjades allà on anem. Ja sigui amb una sabata bruta de fang o només agafats a la barra del metro. No ens adonem i omplim el món de ditades. Deixant un rastre del nostre camí, un possible retorn a casa. I seguint les meves pròpies molles de pa, l'octubre hem cobreix d'alegries i de penes. És el que te agafar la "circle line", dones voltes i voltes i mai arribes a destí.

domingo, octubre 05, 2008

Emma

Avui, per primer vegada m'he adonat que és real. Que les coses canvien sense ni tan sols plantejar-nos-ho gaire. Que el pas del temps ens ha convertit en el jo del futur, en els pares del present. Avui per primera vegada he estat mirant roba de nadó, mitjonets i bodys, mantes i tovalloles, arracades i xumets. Muntanyes de biberons i objectes varis que no descobriré la seva utilitat. He vist la por, l'esperança d'un futur millor, les il·lusions de crear un ésser viu, la màgia de ser el que som. I quan hi penso, en tot plegat, l'emoció em pressiona el pit i el cor batega fort intentant lliurar-s'en. Descobrir la nostra finalitat, l'essència del que en realitat sóc i el pq, m'espanta i a la vegada m'enreda en un sentiment confús de desig i d'amor. Un tic-tac que portem dins, que sense saber com un dia es connecta i ja no el pots parar, ja no vols que pari mai de sonar. I ben mirat és romàntic pensar que som la materialització d'un sentiment. Queda poquet, l'emoció es palpa en l'aire, desembre serà de nou un mes per estrenar. Els finals sovint són nous inicis.
Siguis qui siguis benvinguda al món.

Sense vergonya

He penjat una foto meva. Sí he posat una foto meva d'aquestes vacances a l'abast dels meus amics. I no tinc pas vergonya, de fet m'he passat les vacances a la platja i no crec haver escandalitzat a ningú. Però resulta que la gent és més recatada a l'hivern, quan els colls alts predominen i el negre regna entre tots els colors. Serà que el nostre estat d'ànim canvia fins al punt de convertir-nos en altres persones, de caràcter gris i mans flàccides. La pluja s'emporta l'alegria i l'asfalt és més brut. Oblidem que l'estiu és l'estació del cos, de la pell, dels colors, de la passió, de la vida. Ens desmelenem de la rutina i som allò que volem ser, gavines que sobrevolen el mar blau. Però quan els dies s'escurcen i al girar la cantonada ens assalta el vent gelat fent que ens amaguem més dins els abrics, som ombres grises que s'arrosseguen pels carrers. Penjo l'últim vestigi del meu estiu abans que mori en la memòria, abans de que m'acabi de convertir en el monstre que sóc.

sábado, octubre 04, 2008

Un café després de dinar...

No, no creguis que m'he oblidat del cafè que hauríem d'haver fet. Ni tampoc de deixar-me caure per aquí després de tants dies. Divendres per la tarda i les coses es compliquen. Una hora de conversa per aquí, un postre a mitges per allà i preguntes a resoldre a dues bandes. Per postres una feina d'última hora que sense ser urgent bé de gerència i la cosa és més seriosa del que voldria. Així que la promesa d'un cafè després de dinar es complica i s'acaba trencant.
I és que una, a vegades, tot i crear vincles amb la gent amb la que treballes, no tens temps per escapar-te ni cinc minuts per anar a fer la xerradeta a la nova cuina.
Potser pq era divendres i la ment està més de cap de setmana que mai, ahir va ser un divendres de converses. I no us ho negaré, m'agrada perdre el temps de tan en tan amb la gent que m'envolta, parlant de tot i de res. Pq tot i no triar els teus companys de feina tinc la sort d'haver topat amb gent d'allò més maca. Gent que a vegades s'enfaden, però sovint et cobreixen les esquenes més del que ens pensem. Gent que inclús pot arribar a viure molt lluny, gent a la que no has vist més que dues vegades i a la que no pots evitar d'apreciar. Persones que s'han creuat en mig del meu camí i sense adonar-nos caminem junts en silenci per la vida. Compartir riures i somriures, converses a mitja veu en mig del passadís i reganyines varies, fan més portable aquesta vida laboral.
Prometo complir la meva promesa d'un cafè després de dinar.

lunes, septiembre 29, 2008

viernes, septiembre 19, 2008

Va de tissores

Les coses a vegades es presenten així pq sí. Sense cap altre raó.
He deixat a la cuneta tot allò que hem sobrava, tot allò que arrossegava. Mil dies de embolics, de pintes i respalls, de suavitzants i cremes reparadores, de gomes i de clips. Vaig pel món amb molt menys pès que la resta de la gent.

Hola que tal?!!!!

Sóc una nova jo, amb imatge nova al mirall. Amb ganes de nous reptes i decisions per pendre. Serà que ja tinc edat per semblar més jove...
Benvinguts al nou món sense "enredos".

martes, septiembre 16, 2008

Tapeu-vos les orelles!!

Les orelles per no sentir parlar de mocs. És el que te estar tan refredada, que el món sense voler-ho es torna escatològic i no pots dormir. Tinc el cap embotit, visc en un silenci permanent, aïllada de tot soroll amb pocs decibels. Barreres naturals obstrueixen les meves orelles, el meu nas i fins i tot els pulmons. La cosa ja no pinta gairebé, si és que alguna vegada un moc a estat d'un color poc més que fastigós. Però el pitjor de tot és aquest cansament, com si l'aire que respiro no fos suficient i el simple gest de inspirar em deixa baldada. Però sóc a la feina no us cregueu que els números no esperen i els proveïdors tampoc. I pel que fa a la meva visita amb el metge de moment l'he posposat. He decidit morir-me en senyal de protesta per aquesta ineficiència del nostre estimat sistema, i és que no penso barallar-me amb l’incompetent que m'ha atès al telèfon per ser visitada per un metge més que dubtós. Al qual val a dir la seva reputació el precedeix.
Deixant de banda el meu futur acte de vandalisme personal, avui està resultant un dia feixuc i poc productiu. I pensar que podria estar a casa la mare dormint al meu llit mentre el més que apreciat vaporitzador calma el meu malestar. Aquesta nit eucaliptus per tota la casa, xarop per la tos mucomolesta i mocadors de papers, molts mocadors de papers.

lunes, septiembre 15, 2008

Encerrones

L'altre dia vaig enganyar algú. No ho acostumo a fer, no m'agraden les mentides, ni les "mentirigilles", ni accepto que ometre la veritat sigui no mentir. I sense més excuses vaig mentir. Pq sí. Per aconseguir un fi que tampoc hem va portar a bon port. Acostumo a saber força com sortir-me amb la meva, sobretot sense proposar-m'ho gaire. Però aquesta vegada només he descobert que no ho hauria d'haver fet. Pq s'han enfadat amb mi i pq he descobert que no és el que vull. No el vull en aquest nivell de la meva vida. I ara en comptes de solucionar-ho les coses s'emboliquen una mica més. Hem sento com el monstre de les galetes.

domingo, septiembre 14, 2008

Ja sóc a casa

Per fi, es presenta el pont de la diada i jo amb quatre llargs dies per a gaudir. Total que sense plans a la vista decidim a ultima hora agafar cotxe i marxar a terres Andorranes. A gaudir de l'aire pur de muntanya, lluny de ciutat i tots els mal de caps de la tornada. Agafem les maletes i a esmorzar a Pons, on ens adonem que començar a fer fred i que el cacaolat calent és una bona alternativa a la orxata. Parats en una àrea de servei intento arrancar el cotxe i una vegada més demostro que lo de conduir no fa per a mi (ho deixo com a propòsit per el pròxim any). Arribem per fi a la frontera sense gaires entrebancs ni cues. Tot i que aquesta vegada hem tirat la casa per la finestra i hem buscat un hotel de quatre estrelles, ens ha costat una mica trobar-lo, i passada la recepció, la nostra habitació no passava de dues estrelles. Tot i el que digui la gent de ciutat, jo prefereixo els meus albergs. Pagues poc i difícilment et desil·lusionen. L'habitació era petita i lúgubre, amb instal·lacions netes però velles. Res de l'altre món o per a voler tornar. Fora d'això l'atenció molt correcte i el menjar de l'esmorzar típic, però bo.
Després de instal·lar-nos anem a donar un vol pels carrers i carrerons, dinant fritangueo en un snack-bar restaurant del centre, vaig haver de comprar roba d'abric i és que la cosa ja no estava gaire fina. Passades les set de la tarda vam decidir de fer una retirada per a descansar i sortir més tard en busca d'una bona pizzeria per a sopar. Però els nostres plans es van truncar només arribar. De passar a estar una mica molesta, en minuts semblava la fontana di Trevi, a tenir una galipandria a sobre considerable.
A l'han demà quatre compres de rigor, quatre rialles per alguna tonteria varia i del dinar planejat res de res. Marxem corrents que ja tenia febre i la cosa no millorava.
Així que ja hem veieu, a casa la mare que és on hem cuiden millor. Odio els refredats, odio els ponts i odio perdrem el pont per culpa un refredat.

domingo, septiembre 07, 2008

Coldplay

Potser us semblarà estúpid, o senzillament ridícul rendir-li homenatge a un record. Això és el que vaig fer en secret el passat sis de setembre al Palau Sant Jordi. La pell de gallina i els sentiments a flor de pell quan per fi les primeres notes de "Fix you" van començar a sonar. Sóc una negada per aprendre les cançons amb angles, així que vaig escoltar amb els ulls plens de llàgrimes, mentre l'obscuritat era còmplice del meu secret. Era la meva manera d'homenatjar a un record que m'aprecio i que sempre m'acompanya. Potser a partir d'ara pugui anar ratllant de la llista totes aquelles coses pendents que tenia per a fer.
I val a dir que van estar a l'alçada, el concert de Coldplay va ser genial, mai havia assistit a un concert d'aquest tipus i la veritat és que hem va emocionar veure tota aquella gent cantant i gaudint de tot l'espectacle.

viernes, septiembre 05, 2008

Gym

De fet sort n'he tingut, o potser he practicat l'excés justament pq ja ho sabia. Però aquí teniu les proves gràfiques de que aquest cop sí, necessito anar al gym!! I és que m'encanten els pastissets, els de xocolata i els de crema. Els farcits i els de maduixes. Aquest estiu no m'he pogut estar i ara com a mileurista que sóc he de fer el gran sacrifici d'anar al gimnas costi el que costi. Que venen les bodes i he d'entrar als vestits m'agradi o no.

miércoles, septiembre 03, 2008