Ja sóc a casa

Per fi, es presenta el pont de la diada i jo amb quatre llargs dies per a gaudir. Total que sense plans a la vista decidim a ultima hora agafar cotxe i marxar a terres Andorranes. A gaudir de l'aire pur de muntanya, lluny de ciutat i tots els mal de caps de la tornada. Agafem les maletes i a esmorzar a Pons, on ens adonem que començar a fer fred i que el cacaolat calent és una bona alternativa a la orxata. Parats en una àrea de servei intento arrancar el cotxe i una vegada més demostro que lo de conduir no fa per a mi (ho deixo com a propòsit per el pròxim any). Arribem per fi a la frontera sense gaires entrebancs ni cues. Tot i que aquesta vegada hem tirat la casa per la finestra i hem buscat un hotel de quatre estrelles, ens ha costat una mica trobar-lo, i passada la recepció, la nostra habitació no passava de dues estrelles. Tot i el que digui la gent de ciutat, jo prefereixo els meus albergs. Pagues poc i difícilment et desil·lusionen. L'habitació era petita i lúgubre, amb instal·lacions netes però velles. Res de l'altre món o per a voler tornar. Fora d'això l'atenció molt correcte i el menjar de l'esmorzar típic, però bo.
Després de instal·lar-nos anem a donar un vol pels carrers i carrerons, dinant fritangueo en un snack-bar restaurant del centre, vaig haver de comprar roba d'abric i és que la cosa ja no estava gaire fina. Passades les set de la tarda vam decidir de fer una retirada per a descansar i sortir més tard en busca d'una bona pizzeria per a sopar. Però els nostres plans es van truncar només arribar. De passar a estar una mica molesta, en minuts semblava la fontana di Trevi, a tenir una galipandria a sobre considerable.
A l'han demà quatre compres de rigor, quatre rialles per alguna tonteria varia i del dinar planejat res de res. Marxem corrents que ja tenia febre i la cosa no millorava.
Així que ja hem veieu, a casa la mare que és on hem cuiden millor. Odio els refredats, odio els ponts i odio perdrem el pont per culpa un refredat.