martes, febrero 27, 2007

Sense paraules

Jo de gran vull dedicar-me a fer feliç a la gent...

viernes, febrero 23, 2007

Divendres poètics Mª A. Anglada

Si de mi depengues cada dia hauria de ser un divendres com aquest....

MADRIGALS PER A UN INFANT ADORMIT

T'he despertat:
tenies la cara plena de sol,
i tant llum sobre la llum
closa dels teus ulls!
Jo mirava les palpitants
parpelles com l’ombra
d’una vela sobre el mar,
o com l'ala d'un ocell entre roses.

MªAngels Anglada
(Vic, 1930 Figueres, 1999)

martes, febrero 20, 2007

Donkeies in my past


Vull fer memoria d'altres llocs avui llunyans. Rebuscant en un baul vell, de fotos per internet, de sobte m'he topat amb el meu destí, o potser un passat que voldria haber oblidat. I un somriure trist s'escapa per les fisures de la meva brillant armadura. I és que el sentiment distorciona el record i confon la memoria. No puc sentir l'olor del mar, ni la brisa fa que no pugui escoltar més enllà dels meus pensaments. On han quedat tots aquells dies de llibertat? On el pasat es diluia entre perfums infantils i el futur no importava pq el present era tot allò que creies haver somniat. I malgrat tot, se que poques persones en el món han disfrutat tan com jo del racó més inesperat i pintoresc que l'home hagi creat.

viernes, febrero 16, 2007

Donde estoy???

"Dale al play" Los sueños, sueños son. Y solo quizás las almas mortales no tengamos el don de conocer la felicidad, tal vez esos escasos instantes que la vida nos brinda, estén destinados a morir antes de ver la luz. Y la música sea el sabor de ese beso que nació por error, tembloroso y asustado en una noche de otoño. Lenguas sedientas de amor. Pero en la vejez de mi alma no quedan ya mariposas, pues murieron al caer esta noche. El reloj arrastra hacia delante los pasos de un yo que ya no conozco. La noria sigue dando vueltas bajo la lluvia, la marea regresa de nuevo con su tedio perfume a humedad.
Esta vez no voy a esperar, saldré a la calle, entre miles de bombillas de colores. Esta vez quien abandona soy yo. Quien se va sin mirar atrás, sin importar el dolor ni la soledad. No seguiré estelas en el cielo, no contaré las horas, ni me despediré millones de veces de esa parte tan mía que no quiso amar.


We'll do it all, everything, on our own.
We don't need anything, or anyone.
If I lay here, if I just lay here
Would you lie with me, and just forget the world.
I don't quite know how to say how I feel
Those three words, are said too much, they're not enough.
If I lay here, if I just lay here
Would you lie with me, and just forget the world.
Forget what we're told, before we get too old
Show me a garden that's bursting into life.
Let's waste time, chasing cars, around our heads.
I need your grace to remind me, to find my own.
If I lay here, if I just lay here
Would you lie with me, and just forget the world.
Forget what we're told, before we get too old
Show me a garden that's bursting into life.
All that I am, all that I ever was
Is here in your perfect eyes, they're all I can see
I don't know where, confused about how as well
just know that these things will never change for us at all.
If I lay here, if I just lay here
Would you lie with me, and just forget the world.

Divendres Poètic Lord Byron

Un divendres més total la esperança i il·lusió es presenten en paraules foranes. No miris l'os...

We´ll go no more a-roving

So, we´ll go no more a-roving
So late in the night,
Though the heart be still as loving
And the moon be still as bright.

For the sword outwears its sheath,
And the soul wears out the breast,
And the heart must pause to breathe,
And love itself have rest.

Though the night was made for loving,
And the day returns too soon,
Yet we´ll go no more a-roving
By the light of the moon.

Lord Byron-

No iremos más a pasear

Así pues, no iremos más a pasear
Tan tarde por la noche,
Aunque el corazón siga amando,
Y la luna siga brillando.

Pues la espada desgasta su funda,
Y el alma agota el pecho,
Y el corazón debe pararse para respirar,
y el amor mismo necesita descanso.

Aunque la noche se hizo para el amor,
Y el día vuelve demasiado pronto,
Sin embargo no iremos más a pasear
A la luz de la luna.

lunes, febrero 12, 2007

Dilluns matiner

"Us parlaré d’un fenomen nou i molest a la meva vida. I és que desde que vaig decidir emancipar-me he descobert tot un submón de la llar amagat rere la façana de la marona. No, no patiu, no us parlaré ni de rentar plats, ni de posar rentadores. Us vull parlar de la meva passió per destruir les "pelotilles". Reconec que, tot i ser una afició tardana en la meva vida, cada setmana no puc evitar de, escombra en mà, sortir a caçar "pelotilles". Conec el seu habitat, on s’amaguen, on s’alimenten. Corren d’amagades rere les portes, sota els radiadors. Pases i creus veure una ombra que es mou, mires i ja no hi ha res. Però no us deixeu enganyar, hi son, encara hi son.
I un dia sense saber com em trobo a la mare de les "pelotilles", gorrrdaa, grisa, viscositat àrea plena de pols, recoberta d’àcars a mode de túnica imperial. Amb un evident despreci cap a la meva presencia, em mira altiva des del terra, desafiant-me. I somric, pq la vitorià ja és meva. Armada amb escombra i recollidor elimino tot rastre del delicte.
Però el veritable desafiament, no està en capturar a la mare de les "pelotilles", no. Aquestes són lentes i saben que en un enfrontament cara a cara no tenen possibilitats. Les pitjors són les petites motes que corren lliures per tots els racons, s’enganxen a l’escombra i no hi ha manera de eliminar-les. Creus que ja has escombrat, tens el terra lluent i quan t’asseus al sofà, PAM!!!! Tornen a estar on estaven, just en mig del menjador per més "inri". En aquell moment saps que només tens dues opcions, tornar a començar una batalla que d’entrada tens perduda o segueixes mirant la TV, amb un somriure interior, pq el pas de temps recau com una condemna sobre tots nosaltres, inclús per les "pelotilles", que algun dia, potser demà, seran gorrdes, grises, viscositats àrees plenes de pols, recobertes d’àcars a mode de túnica imperial. Aquell dia se que no se m’escaparan."

Necessitas un aire nuevo??

Quizás sí. Aires de propaganda traen a mi, caminos por recorrer. Siempre he creído que no existen las casualidades, que el mundo se rige por un patrón, que nuestras vidas están entrelazadas por telas de arañas que nos unen de manera inexplicable los unos con los otros. Y es esa fe la que me hace seguir hacia delante. Ayer tome la decisión de no ignorar más las señales que me llevan hacia un lugar donde mi corazón aguarda encontrar el hilo del que tirar. Tal vez los pájaros se hayan comido las migas de pan del rastro que debo seguir, y solo ande a tientas a través de la oscuridad de mi alma. Quien sabe...
Quizás solo necesite regresar a Dame...
Quizás siga señales equivocadas y por eso sigo siendo lodo.

martes, febrero 06, 2007

Un día más

Hoy me siento entre las ruinas de lo que un día fuí. A mi alrededor empiezan a brotar los arboles y la hierba crece entre los escombros. Recapacitando, no creo que pudiera haberlo hecho de otra manera. El error más grande a sido ser quien soy. Entre paredes viejas y musica cubana me plantee en voz alta lo que solo era un pensamiento fugaz. Y si se acordara de la promesa, de lo que un día pedí, que elección elegiria??? Seguramente por mi mente, mi corazon, pasarian sentimientos encontrados y en un segundo tendría que escoger y arriesgar a volver a exponer mi alma al desnudo. Y no se que camino tomaría… Pq entre la razón y el corazon existe una linia divisoria tan leve que nunca sabes de que bando se esta. Y esa lucha interna entre lo que siempre quisimos ser, ese sueño de nosotros mismos y lo que en realidad somos, nos lleva por caminos impensables de oscuridad y tinieblas. Pero hoy no existe la duda y eso hace que muy a mi pesar, las flores quieran renacer aun en un mundo donde siempre crei que no valia la pena vivir. Quizas sea el momento de dejar el luto por mi vida, y llenar de nuevo los días de rosa chicle.

viernes, febrero 02, 2007

Freakis

Vale quizas tenga que ser muy como ellas para que me gusten. Pero no me digais que no son divertidas?? Si es que en realidad cuesta muy poco ser feliz ;p

Divendres Poètic, ALVARO MUTIS

Com cada divendres arriba la secció divendres poètic via mail, i com cada divendres comparteixo amb vosaltres aquest moment tan esperat i especial per a mi. Espero que aquestes paraules de soledat omplin els buits que tots tenim en les nostres vides.


Lied marino

Vine a llamarte
a los acantilados
Lance tu nombre
y solo el mar me respondió
desde la leche instantánea
y voraz de sus espumas.
Por el desorden recurrente
de las aguas cruza tu nombre
como un pez que se debate y huye
hacia la vasta lejanía.
Hacia un horizonte
de menta y sombra,
Viaja tu nombre
Rodando por el mar del verano.
Con la noche que llega
Regresan la soledad y su cortejo
De sueños funerales.

ALVARO MUTIS

PD: Per a tots aquells que com jo estaven obligats a veure Mar de Fons espero reconeguéssiu el poema que la Montserrat va recitar en el últim episodi...