"Us parlaré d’un fenomen nou i molest a la meva vida. I és que desde que vaig decidir emancipar-me he descobert tot un submón de la llar amagat rere la façana de la marona. No, no patiu, no us parlaré ni de rentar plats, ni de posar rentadores. Us vull parlar de la meva passió per destruir les "pelotilles". Reconec que, tot i ser una afició tardana en la meva vida, cada setmana no puc evitar de, escombra en mà, sortir a caçar "pelotilles". Conec el seu habitat, on s’amaguen, on s’alimenten. Corren d’amagades rere les portes, sota els radiadors. Pases i creus veure una ombra que es mou, mires i ja no hi ha res. Però no us deixeu enganyar, hi son, encara hi son.
I un dia sense saber com em trobo a la mare de les "pelotilles", gorrrdaa, grisa, viscositat àrea plena de pols, recoberta d’àcars a mode de túnica imperial. Amb un evident despreci cap a la meva presencia, em mira altiva des del terra, desafiant-me. I somric, pq la vitorià ja és meva. Armada amb escombra i recollidor elimino tot rastre del delicte.
Però el veritable desafiament, no està en capturar a la mare de les "pelotilles", no. Aquestes són lentes i saben que en un enfrontament cara a cara no tenen possibilitats. Les pitjors són les petites motes que corren lliures per tots els racons, s’enganxen a l’escombra i no hi ha manera de eliminar-les. Creus que ja has escombrat, tens el terra lluent i quan t’asseus al sofà, PAM!!!! Tornen a estar on estaven, just en mig del menjador per més "inri". En aquell moment saps que només tens dues opcions, tornar a començar una batalla que d’entrada tens perduda o segueixes mirant la TV, amb un somriure interior, pq el pas de temps recau com una condemna sobre tots nosaltres, inclús per les "pelotilles", que algun dia, potser demà, seran gorrdes, grises, viscositats àrees plenes de pols, recobertes d’àcars a mode de túnica imperial. Aquell dia se que no se m’escaparan."
I un dia sense saber com em trobo a la mare de les "pelotilles", gorrrdaa, grisa, viscositat àrea plena de pols, recoberta d’àcars a mode de túnica imperial. Amb un evident despreci cap a la meva presencia, em mira altiva des del terra, desafiant-me. I somric, pq la vitorià ja és meva. Armada amb escombra i recollidor elimino tot rastre del delicte.
Però el veritable desafiament, no està en capturar a la mare de les "pelotilles", no. Aquestes són lentes i saben que en un enfrontament cara a cara no tenen possibilitats. Les pitjors són les petites motes que corren lliures per tots els racons, s’enganxen a l’escombra i no hi ha manera de eliminar-les. Creus que ja has escombrat, tens el terra lluent i quan t’asseus al sofà, PAM!!!! Tornen a estar on estaven, just en mig del menjador per més "inri". En aquell moment saps que només tens dues opcions, tornar a començar una batalla que d’entrada tens perduda o segueixes mirant la TV, amb un somriure interior, pq el pas de temps recau com una condemna sobre tots nosaltres, inclús per les "pelotilles", que algun dia, potser demà, seran gorrdes, grises, viscositats àrees plenes de pols, recobertes d’àcars a mode de túnica imperial. Aquell dia se que no se m’escaparan."
No hay comentarios:
Publicar un comentario