Superman

Avui, les meves sis primaveres canten velles cançons d’amor. Portant temps passats a la memòria d’aquesta anima perduda. No hem cansaria de mirar la llum que desprenen els seus ulls. L’angoixa s’adorm entre les seves rialles i les seves histories de jocs infantils.
Avui m’he despertat i de cop m’he adonat que ja fa sis anys que trepitges el món. Portes llum a la vida mortal dels que et seguim entre les cortines vaporoses al vent en carrers plens de sols. Nen que alimentes les esperances dels teus pares, de futurs millors i mil somnis amagats pels teus dies. S’acosta la pèrdua de la innocència en la teva rialla desdentada. Les paraules noves queden grosses en la teva boca de paper.
Segurament aquesta nit abraçat als somnis de reis i mags, d’angelets de les dents i capes de superman vull dedicar-te la nana dels teus anys, aquella que cantes a mitja veu en una traducció peculiar, al compàs de motor del cotxe. Mentre el paissatge verd d’abril dona sentit per fi al caos dels dies...

Un bombo????

Com un infant, d’amagades i de puntetes, em colava a la saleta, davant d’aquell armari que era com el cofre del tresor. Un tresor de xocolata.
Diuen que el temps fa endolçar el record i oblidem els mals moments. Però com endolçar més un passat que estava ple de bombons??? Un armari ple. Clar que no tot era bonic, tenint en compte que van començar a passar factura i cada vegada m’hi assemblava més (a l’armari dic). Quan algú t’obre les portes de casa seva ( i les del seu cor) el que no t’esperes és que et rebin cada dia com si fos el primer, t’acullin i t’estimin per tu mateixa, sense mereixeu. T’abracin, trencant d’aquesta manera la barrera que sempre havies tingut cap al món exterior. Son tantes les coses que voldria dir que s’amunteguen les unes sobre les altres i les idees divaguen pel record, perden el fil de la coherència. Sempre m’he sentit com una impostora als seus ulls, com si no fos digne de la llum que veig en ells.
I és avui que tornen a mi els sabors de les xocolates i dels bombons acompanyats d’un tebi record d’amor, l’únic i verdader amor, aquell incondicional entre persones, pur i màgic, com el d’una mare als seus fills. Aquell que no coneix el temps ni la distancia, el que roman adormint i en silenci però mai mort. Desitjaria ser diferent per a que tot fos diferent, millor, igual. En l’eterna nit de la meva anima sempre sereu benvinguts, especialment avui un dia com qualsevol altre, un dia per a recordar.

Divendres Poetic "If" Rudyard Kipling

IF
SI ferm aguantes dret quan veus que al teu voltant
sembla que tot trontolli, i es blasma ta fermesa;
SI et mires al mirall amb crítica constant,
i al mateix temps comprens dels altres la feblesa.

SI no et cansa esperar; SI al desig poses límit;
SI l’odi mantens lluny, fins i tot contra el mal;
SI amb els altres estant ni t’imposes ni ets tímid,
i el teu mèrit valores ni molt baix ni massa alt.

SI somnies i el somni no et transforma en un rei;
SI penses i el pensar no minva el teu coratge;
SI ni el triomf ni el fracàs no t’imposen la llei
i, com dos impostors, els treus del teu llenguatge.

SI ja saps perdonar quan una acció sincera
la veus calumniada per ximples o malvats;
SI veus que et fan a miques l’esperada quimera
i tornes a forjar-la amb els bocins trencats.

SI et fa goig la veritat i neguit la mentida;
SI agraeixes com cal l’ajuda i companyia;
SI no et poden ferir ni enveja ni envestida,
i aconsegueixes en elles conservar l’alegria

SI saps veure en el míser virtut i qualitat,
i igualment, sense orgull, en el gran o en el ric,
i ambdós, indistints, els tractes amb bondat.
SI et mantens ben fidel al company i a l’amic...
*

SI pots arribar a omplir tots els minuts del dia
amb seixanta segons d’aquest treball dins teu,
per tu ha de ser la vida i la seva harmonia
i encara molt més: ja ets un HOME fill meu.

( versió adaptada i reduida de MA. Broggi a partir d'una traducció de López Picó )

El final d'un somni...

De la mateixa manera que el somni es va fer realitat, se que algun dia arribarà. Se que ha d’arribar. Cada vespre, quan el sol es confon amb la terra, surto a fora el porxo. L’aire tebi envolta la tarda i la suor fa que els vestit quedi enganxat a la pell. Els insectes canten trencant el silenci. I romanc quita agafada a la fusta vella de la barana, amb les mans apretades, una tensió estranya em recorre el cos i fixo la mirada en la llunyania del camí. Sento l’olor del sopar i les converses s’escapen per les finestres obertes de la casa. Ja criden a taula...

Un instant més i un altre dia s’haurà escolat entre els dits, sense voler evitar-ho, sense amagar-me. I just abans d’abandonar aquest ritual diari, de sortir a esperar el meu somni, respiro profundament intentant de no perdre la fe entre l’obscuritat que s’aproxima. Se, tinc la certesa, que arribarà, que tornarà. Algun dia de la llunyania apareixerà la llum d’un taxi que renovarà les esperances del món.

Un desig

Ara ja fa temps va haber una història imposible d'explicar. On les petites peces encaixaven en el gran univers. Avui segueixen girant en altres esferes sense saber que mai més tornaran a encaixar en un altre lloc.

Un deute pendent

Pq sense voler vaig cometre un error, oblidar-me de tu va ser una falta imperdonable. Saps que mai ha significat girar-me d’esquenes a tu. Aquest és el meu petit homenatge a una de les persones que ara se que sense ella ara no estaria on sóc. Segurament fa molt de temps hagués llençat la tovallola, hagués deixat de lluita pel que crec, si no fos pq la seva força es contagia. I malgrat no entendre’ns la meitat de les vegades se que sempre sabràs el que penso quan a mi no vinguin les paraules. Mai ho havia dubtat però potser no sabia fins a quin punt.

En la meva vida tinc dos pilars, la meva família i les meves amigues, constants i permanents immòbils en el pas del temps. A tots ells els hi dec el que sóc, amb tots els meus defectes.
Però avui et vull crida ben alt: GRACIES!

Sant Jordi (en Mojitolandia)

Quan Sant Jordi va matar el drac ningú va pensar que ens comdemnava a tots a celebrar un dia esencialment especial. Tan és que no hi hagi roses ni llibres, tan és... ara, aquí i avui se que això no importa. Pq la celebració de l'amor ja és algo prou important, encara que no tinguem a ningú a qui donar aquell llibre que tenim embolicat en el fons de l'armari. L'altre dia vaig llegir una frase que crec que és molt encertada, pq tot i que de vegades amor i felicitat no vagin de la mà, per a mi en son un de sòl.

"Aquel que dice conocer la felicidad, es pq la perdió". Quanta raó tenia...

Però ara que ja ha passat el Sant Jordi puc dir que va ser un gran dia, un dia per a no oblidar. No recordo un Sant Jordi tan especial, ni tan divertit, ni tan.... tan resacos ;p Dessitjo que tots hagiu tingut un Sant Jordi com el meu.

PD: Al final sí que vaig tenir rosa!!!!!!!!!!!!!

Si s'ha de cridar es crida

Bona tarda a tothom,

O millor dit a les poques que encara quedem enfonsades en aquest món laboral, tan “enriquidor” per alguns.
Serà pq és divendres, o senzillament pq he coincidit en l’ascensor amb el noi dels rinxols que aquesta tarda sembla que el sol brilla amb més intensitat je je je.
No és del tot guapo, però és més mono!!!! I m’ha saludat (toma ya!!) diguem que m’ha dedicat el seu millor somriure, aquell que intenta dir-te: “ sóc un bon noi i estic disponible” digueu-me creguda però això una noia ho nota. I de sobte els pulmons se m’han omplert d’un aire renovat, d’alegria i il•lusió (quanta innocència hi ha pel món...)
Heu escoltat la cançó “The Story” no se que te, però m’encanta, porto tres dies escoltant-la una vegada i un altre sense parar (com el qui prova una pipa i ja no pot deixar-ho). Inclús quan vaig a dormir sense voler la sento ressonar dins el meu cap. M’apassiona! No us venen ganes d’anar... no se... algun penya-segat irlandès i cantar-la fins que s’esgoti l’aire del pulmons, que el món sencer ens sentir cridar amb aires de llibertat renovada. Serà que els fantasmes comencen a desaparèixer i l’amor (aquell que no pot morir mai) aprèn a quedar-se calladet en un racó, tancat en la seva parcel•la amb un cartell que posa “Dangerous, not to enter”.
Potser tot plegat sigui la primavera, les vacances que s’acosten, les escapades promeses a la cantonada del temps, sigui el que sigui benvingut de nou.

The Story

All of these lines across my face
Tell you the story of who I am
So many stories of where I've been
And how I got to where I am
But these stories don't mean anything
When you've got no one to tell them to
It's true...I was made for you

I climbed across the mountain tops
Swam all across the ocean blue
I crossed all the lines and I broke all the rules
But baby I broke them all for you
Because even when I was flat broke
You made me feel like a million bucks
Yeah you do and I was made for you

You see the smile that's on my mouth
Is hiding the words that don't come out
And all of my friends who think that I'm blessed
They don't know my head is a mess
No, they don't know who I really am
And they don't know what I've been through but you do
And I was made for you...

Razones

Te echo de menos, le digo al aire

te busco, te pienso, te siento y siento

que como tu no habra nadie

y aqui te espero, con mi cajita de la vida

cansada, a oscuras, con miedo

y este frio, nadie me lo quita

tengo razones, para buscarte

tengo necesidad de verte, de oirte, de hablarte

tengo razones, para esperarte

porque no creo que haya en el mundo nadie mas a quien ame

tengo razones, razones de sobra

para pedirle al viento que vuelvas

aunque sea como una sombra

tengo razones, para no quererte olvidar

porque el trocito de felicidad fuiste tu quien me lo dio a probar

el aire huele a ti, mi casa se cae porque no estas aqui

mis sabanas, mi pelo, mi ropa te buscan a ti

mis pies son como de carton

que voy arrastrando por cada rincon

mi cama se hace fria y gigante

y en ella me pierdo yo

mi casa se vuelve a caer

mis flores se mueren de pena

mis lagrimas son charquitos

que caen a mis pies

te mando besos de agua

que hagan un hueco en tu calma

te mando besos de agua

pa que bañen tu cuerpo y tu alma

te mando besos de agua

para que curen tus heridas

te mando besos de aguade esos con los que tanto te reias...

Bebe

Olga

Molt bon dia!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!
Serà que aquest any serà un gran any????? Tenint en compte que després de setmanes de mal temps avui, justament avui, fa un preciós dia primaveral jo diria que sí, que ha de ser un bon auguri.
Moltes felicitats!!!!!!!!!!!!!!!!!!!
L'edat no importa si la felicitat reina en la teva vida i tot i fer una sedentaria vida de casada tots sabem lo feliç que això et fa (cada loco con su tema je je je).
Aquest any no tinc fotomontajes cutres dels que poder riure, ni videos fantastics als que poder admirar, aquest any només tinc la paraula per poder-te felicitar. El temps ens ha robat moltes nits a la Lluna i mil i una creps de nutella (que sempre acabo fent jo, ja em diràs com t'ho montes ;p).
Aquest any serà un bon any... tornen els pirates!!!!
Molts petons!

En Abril Fiestas Mil

Hem sobreviscut a una nit de fiesta loca!!!

Tot i creure que la meva vida perillava, doncs cal tenir en compte que amb tant de riure gairebé m'ofego amb un tros de pizza en el sopar... mai més tornaré a veure amb els mateixos ulls un pressec ;p

Divendres Poètic Arderiu/Balbuena

AMISTAT

Del silenci profund dels grans llacs
vinc i porto una cosa divina;
d'invisibles i amables no res
el seu ample contorn es perfila.
Quan davallo del riu displicent,
concordances perfectes s'afinen.
Si sortia del riu com un bany,
l'alba cosa a las mans em lluïa.
No l'estimo per dolenta i brogent,
ans per forta ,per bella i activa.
Tota jo maldaré sempre més
-ni peresa ni m`s em frenarien-
per servar dolçament l'amistat,
que és així com la cosa nomia.

CLEMENTINA ARDERIU (1889-1976)

La poesía es un sabroso vino
de la imaginación,
que, moderado,
alegra el espíritu,
regala el entendimiento,
deleita la fantasía
y menoscaba la tristeza".

Bernardo de Balbuena
(España, 1568 -1627)

Sun Shine

Quan el sol deixa de brillar.....

... el món segueix els meus peus!!!!

El rapto de las Sabinas

No os sucede a veces que pasado mucho tiempo os viene a la memoria una persona, un lugar, un momento en el cual no habías vuelto a pensar???

Hace ya una eternidad fui a "Firenze", para alejarme del mundanal ruido del corazón. Allí descubrí la paz, la belleza y lo insignificante que somos en el pasar de los tiempos... Fui con la incomoda compañía de mi misma y una mochila a cuestas. Sin guía, sin visa y sobretodo sin carné de alberguista. Prácticamente me fui con lo puesto, en busca de un yo aventurero e independiente (una utopía para aquellos que me conocen).

Anduve por sus históricas calles, deteniéndome a contemplar el río, las joyas, la gente feliz al pasar, todos ajenos a mi verdad.

Ahora recuerdo con cariño las risas en la cena con unas valencianas estupendas, hay que ver como comían! Aprendí trucos de magia de un mago finlandés llamado Etuu, hablé con una estudiante de Oxford que estaba de Inter.rail por tierras italianas y fui salvada de las garras de un pesado-man por unos monitores franceses...

Una vez descubrí que la felicidad iba en bici camino de Damme, pero en Firenze encontré la paz que tanto necesitaba. Quizás fue allí donde tomé la decisión más difícil que había tenido que tomar hasta entonces. No digo que fuera la acertada, solo difícil.

Aquí os dejo, contemplando como un día hice yo, la belleza en su máxima expresion.

Un pas més

De tan en tan escolto les meves propies paraules...
Al mirar aquesta fotografia no puc evitar d'emocionar-me. Molts creuràn que és sentimentalisme barat, un record més per guardar en el sac de la memoria. Però si en una cosa crec és en l'amistat. Serà pq sempre he tingut la sort de tenir al meu costat gent que em domostren cada dia el que significa, gent que està amb mi "para lo bueno y lo malo", per sempre i desde sempre. Per això el meu llistó de vegades és massa alt. I tot i aixì continuo trobant-me amb persones que no puc deixar d'admirar.