De la mateixa manera que el somni es va fer realitat, se que algun dia arribarà. Se que ha d’arribar. Cada vespre, quan el sol es confon amb la terra, surto a fora el porxo. L’aire tebi envolta la tarda i la suor fa que els vestit quedi enganxat a la pell. Els insectes canten trencant el silenci. I romanc quita agafada a la fusta vella de la barana, amb les mans apretades, una tensió estranya em recorre el cos i fixo la mirada en la llunyania del camí. Sento l’olor del sopar i les converses s’escapen per les finestres obertes de la casa. Ja criden a taula...
Un instant més i un altre dia s’haurà escolat entre els dits, sense voler evitar-ho, sense amagar-me. I just abans d’abandonar aquest ritual diari, de sortir a esperar el meu somni, respiro profundament intentant de no perdre la fe entre l’obscuritat que s’aproxima. Se, tinc la certesa, que arribarà, que tornarà. Algun dia de la llunyania apareixerà la llum d’un taxi que renovarà les esperances del món.
No hay comentarios:
Publicar un comentario