Emma

Avui, per primer vegada m'he adonat que és real. Que les coses canvien sense ni tan sols plantejar-nos-ho gaire. Que el pas del temps ens ha convertit en el jo del futur, en els pares del present. Avui per primera vegada he estat mirant roba de nadó, mitjonets i bodys, mantes i tovalloles, arracades i xumets. Muntanyes de biberons i objectes varis que no descobriré la seva utilitat. He vist la por, l'esperança d'un futur millor, les il·lusions de crear un ésser viu, la màgia de ser el que som. I quan hi penso, en tot plegat, l'emoció em pressiona el pit i el cor batega fort intentant lliurar-s'en. Descobrir la nostra finalitat, l'essència del que en realitat sóc i el pq, m'espanta i a la vegada m'enreda en un sentiment confús de desig i d'amor. Un tic-tac que portem dins, que sense saber com un dia es connecta i ja no el pots parar, ja no vols que pari mai de sonar. I ben mirat és romàntic pensar que som la materialització d'un sentiment. Queda poquet, l'emoció es palpa en l'aire, desembre serà de nou un mes per estrenar. Els finals sovint són nous inicis.
Siguis qui siguis benvinguda al món.