Dret a tenir dret

“Estic en mig d’un dilema. Un dilema intern. Fa ja temps que va sortir la llei anti-tabac. I pel que he pogut experimentar, tan en llocs públics com en àmbits laborals, tot i tenir la llei del meu costat he d’estar aguantant i suportant la mala educació i l’egoisme d’aquells que fumen en un recinte tancat i sense ventilar. Però el pitjor de tot és haver de callar, callar senzillament pq aquest tipus de gent abusa d’un poder que no tenen.
Els fumadors se senten perseguits, senyalats amb el dit per aquells que no entenem la seva necessitat de omplir el món amb una mica més de boira. Però ells, intolerants com són (alguns), no entenen com no ens agrada aquest olor a cendra que desprenen constantment.

M’assec tots els dies al meu lloc de treball, en el magnífic nou lloc de treball que aquesta santa casa ha destinat per aquells que només som un cost. Cada dia asseguda en el meu tros de passadís faig i desfaig mil malabarismes per tirar tot endavant. I tot per un sou tan insignificant com el respecte que ens tenen. Però tot això es mig portava, amb pena i amb la gran sort de tenir grans companys de feina. Tot això era fins ara. Pq resulta que a part d’asseure’m en la meva cadira cada dia durant la resta de la meva vida, a més he d’aguantar a un fumador que ens intoxica i apesta a tots. Contaminant tota la ventilació. Contaminant diàriament la meva tolerància. I li riem la gracia, pq sí, pq te el poder, pq no hi ha cap organisme intern capaç d’aturar aquest comportament il·legal i desconsiderat.

Estic en un dilema. Un dilema intern. La gent diu que no és per tant i jo dic que no tinc pq aguantar tan.”