De vegades, secretament, m’imagino
el moment. De seure amb tu sota l’ombra d’un arbre, brilla un sol de primavera
contra un cel radiant, grans núvols blancs viatgen lluny muntats sobre una
brisa fresca que em despentina el serrell. Tinc els ulls tancats per intentar
captar tots els detalls que a la vista escapen. El temps sembla haver-se aturat
en aquesta tarda tranquil·la, i l’aroma de les roses inunda els meus pulmons en
cada bocanada d’aire. Voldria dir-te tantes coses i en canvi no se ni per on
començar, ni tan sols se si servirien de gran cosa les paraules. Tinc el cor en
pau, regna el silenci i no m’importa no dir res.
Estic amb tu, en aquest
moment i és tot el que volia, tot el que esperava en un dia com avui.
Però el dubte assetja i tinc
por, sento neguit, se que en algun moment hauré de marxar i no se com actuar.
No se si fer-te un peto, si dir-te que marxo o simplement aixecar-me del banc i
començar a caminar, sense mirar enrere, fent-te mil promeses silencioses de que
aviat tornaré.
No hay comentarios:
Publicar un comentario