Tot passejant

Ahir era el meu segon dia de feina després d'unes curtes però intenses vacances. Ahir era un dia calorós, doncs ens assetja l'última onada de calor d'aquest estiu "extrany". I com que la vida transcorre a un ritme pausat i lent vaig perdre l'autobús (i és que aquests no entén de vides relaxades). Així que vaig decidir contra la meva naturalesa pujar caminant a casa. Tot gaudint de la ciutat, el seu poc trànsit, els carrers mig buits, de l’asfalt calent i l'aire dens. No se en quines coses aniria pensant jo mentre girava per Travessera i enfilava cap a Balmes. Que de sobte vaig topar-me amb una persona que feia anys que no veia i no esperava trobar. Casualitats. Els colors em van pujar a les galtes i el cor bategava amb força per l'ensurt. Sempre em passa quan la vida fa cantonada. Vaig sortir de la citació tan bé com vaig poder, ventilant ràpid el tema doncs no sabia que dir. Encara que en el fons, molt en el fons, confessi mig a contra cor que hem va fer gràcia tornar a veure el seu rostre. Buf, ja ho he dit. Va ser un instant, en prou feines un minut. Ahir era un dia com qualsevol altre i de sobte va girar cap a muntanya.