Torno a estar per aquí, sí, ho se... fa dies i dies que no m'hi passo. Bé, us enganyo pq si que hi passo però em trobo que no tinc res a dir. Ja ho te això l'octubre.Fa dies també que la gent em renya per no escriure (sense voler fer-me la important, es clar, que la gent són tots gent de casa). Però avui he rebut un mail, la resposta a un mail que he enviat. Era un mail que rondava pel meu cap feia setmanes però mai trobava el moment adequat per enviar. I és que he anat de bòlid. Amb la feina fins al coll, recuperant-me de les vacances i els caps de setmana per no oblidar. Doncs com us deia, avui he rebut un mail que m'ha alegrat la tarda i és que hi ha gent (i se que em repeteixo) que no cal tenir diàriament a la teva vida, no cal veure sovint, ni tan sols trucar de tan en tan per saber que hi són. Per sort tinc gent així al meu voltant i per això al rebre noticies seves fa que els dies de tardor no siguin tan grisos.
I estic contenta.
Aquest octubre pudent està resultant peculiar, doncs em trobo alliberada de tot lligam i ja no queda fang en el meu interior. Però el món busca el seu propi equilibri particular i ara resulta que el fang es fora de mi. Les coses es compliquen i es recargolen. El fang busca la seva porta d'entrada, ho intenta una vegada i una altra.
Em sento forta en mig de la tempesta però no se si en realitat ho sóc o només ho aparento pq és més fàcil que aixecar-se de nou.
Per això, quan algú al qui aprecies i admires fa un "break" al seu temps apretat i atrafegat per fer un cafè, somrius i acceptes.
No hay comentarios:
Publicar un comentario