El retorn

Avui just parlava de tornar a la rutina. A la vida allà on la vam deixar. I si per error algú agafava la meva rutina per la seva i jo em veies abocada a una rutina que no fos la meva, una vida diferent i emocionant. Una vida lluny de metges, d’estadístiques fatals, lluny de la mala sort i les esperances fallides. Potser aquest cop tornar al dia a dia sigui una mica mes dur després de tot. Després de veure que el món no te fronteres i que podem fer allò que vulguem, i estar on vulguem estar, només amb el simple fet de desitjar-ho. Ara que sóc camí d'un bisturí la idea s’encapritxa detestable i esgarrifant. Com si amb tot el que ha passat aquest any no fos suficient. Com si la temptació de posar terra pel mig allunyes d'un cop i per sempre les pors.
El verd infinit avui em queda ennuvolat dins d'un somni. Irreal en tot el seu esplendor. Impossible d'existir dins la meva rutina que encamina ja cap a un gris hivern...

Published with Blogger-droid v1.6.8

Segones Etapes

Despres de sortir amb vida de la primera part del viatge, estem ja submergides en la segona etapa. Passant per un Hue que et porta imatges d'un passat ara ja molt llunya ens trobem despres de 5h en autobus en Hoi An. Lloc de compres per excelencia. Roba a mida, sabates a mida, tot per un preu relativament raonable. La calor segueix asfixiant pero ja gairebe no ets concient de com arribes a suar. Nomes quan et poses sota una dutxa que prens conciencia absoluta de la maravella i el plaer indescriptible de sentir-se net. Aquest cop parada obligada per recuperar forces en un hotel amb piscina i servei de cocktails free a les 8PM. Si, com les senyores, pero pq yo lo valgo!

Clar que aixo nomes es un petit descans abans de rependre la etapa final a Vietnam i l'entrada ja a Camboya. Seguim en contacte!

Goodmorning Vietnam

No potem ni una setmana que ja encarem el final de la primera part del viatge. Treking, kayak, trens nocturns, busos infernals, homestay, dones Mong, globus i caramels. Companys de viatge que trobem a mida que avança el viatge, gent increible que t'aporten un altre punt de vista del mateix viatge. No hem pogut dormir en el mateix llit dues nits seguides, inclus nits sense dormir. Aires acondicionats que porten mal de coll i algun sustillo que el temps transformara amb anecdotes. I a cada pas que avancem per aquest pais una mica de tu es queda en el cami... Goodnight Vietnam!

Published with Blogger-droid v1.6.8

Good Bye

I aixo des de l'aeroport de Madrid cami d'agafar el vol a Moscow. I d'alla a l'aventura!!! Ens veiem a la tornada.

Published with Blogger-droid v1.6.8

El nostre viatge

Demà a les 7:00h si tot va sobre previst agafarem el vol camí al nostre destí!!!!

El Corso també va de vacances

Un any mes i les vacances estan ja al girar la cantonada. I arriba una vegada més el problema de sempre. "Que faig amb en Corso?" És complicat trobar algú que et vulgui cuidar l'animal. La gent te por de que es mori... En Corso???? No saben de que estan parlant, si és un supervivent. Porta ja més de tres anys amb nosaltres i hem viscut mil i una aventures que algun dia podré explicar. Però de moment jo marxo de vacances i m'he quedat sense cangurs. Clar que no el puc deixar més d'un mes sense menjar, una cosa és passar gana i l'altre és arribar i trobar-me quatre espines. Així que després d'una llarga negociació en Corso va de vacances. Al complex turístic RJ. Amb allotjament i dietes incloses. Spa i bona companyia. Espero que quan torni em reconegui.

Testaments Vitals

Ara que la roda dels somnis engega de nou motors i s'enlairarà per potser no tornar vull deixar clar que si he arribat fins on sóc és gràcies a molta gent. Gent que malgrat el pas dels anys segueix amb mi ara i per sempre. No importa que els telèfons no sonin, ni que les agendes no tendeixin a quadrar, res d'això importa sabent que en el fons del meu ser hi son, formant pilars i llaços vermells. Els seus rostres m’acompanyaran allà on vagi pq ells son jo. Senzillament jo.
Pq apareixen per fer magdalenes quan tot és fosc, pq t'acompanyen a fer gelats a la plaça Revolució, pq t'escolten malgrat no entendre't mai, pq riuen amb mi quan la tonteria m'inunda el cervell, pq t'arreglen sempre els llaços del vestit, pq t'estimen malgrat ser com sóc. Pq hem perdonen sempre i no tenint raó, pq creuen sorprenentment en mi.

I pel que fa als meus pocs bens materials, la meva col•lecció de sabates, el meu calaix de les polseres, el marc de les arracades, el penjador secret de mocadors, la meva col•lecció de vestits de l'Alamtrichi i el meu pot de jalapeños. La meva caixa verda de fotografies velles, els fantasmes de sota el llit, els adorns de Nadal i el meu Pigglet. Les arracades carbasses amagades dins la tassa lila. Tot es quedarà aquí...

Vistes de Barcelona

Sovint, massa sovint potser, somnio en marxar lluny. En la vida que m'estic perdent fora d'aquí. En tot allò que no faré mai si em quedo quieta. Tinc la sensació que envelliré ràpidament i no hauré fet res important a la vida. No he plantat un arbre, no he escrit un llibre, ... totes aquelles coses que se suposa que hauria de fer i no faig. Somnio en un món immens, que encara he d'explorar. Potser tot allò que estava per descobrir algú altre ja ho ha trobat abans, però els meus ulls els queda molt per veure i no puc perdre el temps pq no se si disposo realment d'ell. Jo encara no he fet les Ameriques, ni he anat en busca de la India. No he estat en l'Antartida ni tampoc he estat en la terra del sol Naixent. Tinc mil desertes per travessar i selves per perdre'm. Navegar per tots els mars i ser capaç de sobreviure.
Però aquest matí, asseguda darrera d'una moto, veia Barcelona passar davant dels meus ulls. Com una pel•lícula a càmera ràpida desfilaven els carrers, les cases, la gent. Tot acompanyat d'una brisa lleugerament fresca de matinada, il•luminant els terrats un sol encara tímid. I m'he tornat a enamorar d'una ciutat que m'agrada. He vist la Sagrada Família, des de que sóc aquí que dic que la vindré a veure i no ho havia fet mai. He passat per l' ICAB que ni tan sols sabia on parava. Seguint Mallorca els carrers anaven i venien i la gent passejava relaxada en un mes d'Agost extrany. Els turistes encara no havien assaltat la ciutat i tot prenia un aire tranquil, festiu, de poble petit. Barcelona ja ho te això, que de sobte et sorprèn i et fa repensar-te això de voler marxar....

Un minut de silenci

Repassant i fent neteja he tornat a torbar aquesta cançó que hauré penjat mil i una vegades però que avui no em puc estar de tornar-ho a fer. Pq és sencillament increible. Ara que s'acosta el final de curs, el final d'etapes i el final de tantes coses...
Us deixo amb un minut de silenci....



Antony and the Johnsons - Hope there's someone, live

Tarda de Cupcakes

Després de molts mesos sense creacions especials, ahir vam tenir una tarda creativa i exitosa de receptes delicioses de cupcakes i converses interrompudes per un "Nenas!!!" des del pati de llums. L’experiència i l'agilitat s'evidencien quan en un parell d'hores teníem ja tot recollit i amb dues receptes refredant-se a la reixeta. La mostra decorada i a punt per ser exhibida en les xarxes socials, esperant l'aprovació del gran públic i els elogis que no venen gens malament. La degustació aquest mati per esmorzar, resultat: UN EXIT ABSOLUT! I la nova incorporació a la carta d'una nova varietat ha estat del tot satisfactòria.

Cinc Plats

Les fusions sonen molt faishon i de vegades prenen un sentit únic i exquisit. I si a més s'hi suma una atenció i tracte del mateix nivell doncs el resultat senzillament és espectacular. M'agrada escapar-me de tan en tan i perdrem per un món culinari ple de olors, sabors i bones converses. I si pel cafè tenim un bon debat sobre temes laborals i ètics doncs millor que millor. Bé, potser vist des de fora semblava més un galliner però ens importa el que pensi la gent? Un restaurant més que recomanable sempre i quan hagis acabat de cobrar.

Discusions

Al llarg d'una vida ens hem d'enfrontar a moltes coses desagradables, a moments dolorosos, a fet que omplen els dies de núvols i ombres. Però per algun motiu que no soc capaç a comprendre hi ha gent que tan és el mal que et faci o les vegades i vegades que et decepcionin que no som capaços a guardar rancor, a trencar una vegada per totes i obrir finestres on per fi entri la llum. Serà per allò que diuen que escollim els amics i no la família, serà per algun lligam extrany més fort inclús que els llaços vermells. Serà per això o per un sentiment confús de protecció i supervivència. En totes les famílies hi sol haver una ovella negre, un individu que surt de la norma, que es perd pels camins del mon i un alzeimer prematur li impedeix de tornar. De reconèixer qui són els seus. I el ramat en intents desesperats de recuperar una unió que no hi va ser mai ensopega una vegada i una altre sense aconseguir cap propòsit i deixant-se endur per l'espiral autodestructor de l'ovella esgarriada. Les relacions, cadascuna d'elles te un % d'amor, de complicitat, de confiança i de respecte. I és quan un d'aquests falla que no pot anar ve. I un dia pq sí tot peta, el món que coneixíem es destrueix, s'ensorren els castells en l'aire i t’envaeix una realitat freda i esfereïdora de que res es per sempre. I et sents molt sol, pq no importa que tornis a perdonar pq no queda res que reconstruir. Vet aquí la família.

Algú

De vegades recordo un noi que em vaig creuar en el tren. No era ningú i de fet ja deu fer una pila d'anys d'aquells pensaments. Estava assegut a distancia però el tenia de cara. Era un noi de cabells negres, amb ulleres i no massa guapo. Però tenia un aire algú que llavors coneixia i al veure aquell rostre tan familiar em va envair una tendresa que mai havia sentit per un extrany. No se on deu ser ni que deu ser de la seva vida. Però no se per quin motiu a vegades aquell moment em ve a la ment el veig sense veure'l, no recordo que feia, si llegia o nomes escoltava musica. Però el veig allà immòbil en el temps i els pensaments d'aquell dia tornen a mi. Potser era la imatge que el seu rostre reflectia, aquell algú que era tot i no era res. Que extrany que recordem moments tan insignificants, moments que No ens aporten res. Avui de nou m'ha vingut a la ment aquell dia. I el recordo en carinyu (sempre amb u ) pq tot i ser lletget hagués estat capaç d'estimar-lo pel simple fet que s'assemblava algú altre. I es que pot passar que ens conformem en tan poc que fins hi tot seriem capaços de quedar-nos amb una copia d’allò que no estem preparats per perdre.

En busca d'un milionari

Un amic m'acaba de preguntar on viure i si per fi he trobat el meu milionari particular. I jo molt humilment li he hagut de respondre la veritat, que no tinc ni la més mínima idea d'on viuré (doncs la recerca de pis està mig paralitzada) i que en aquests mesos no he estat capaç de trobar el meu milionari. Vale, potser no és que hagi sortit molt a buscar-lo però quan creia que potser els astres s’alineaven de nou, en una malèvola forma de voler-me fe caure de nou allà on vaig prometre que no ho faria mai més va i només era una cortina de fum. Puffff. Però m'ha fet somriure que és recordés de mi i del meu intent per no haver de treballar mai més. Tots sabem que els milionaris les prefereixen rosses, rosses i guapes es clar. I resignada respiro profundament doncs estic convençuda que el ros no hem quedaria gairebé i de la resta doncs potser hauria de fer una inversió massa gran de diners i esforços per a la llarga no aconseguir els fruits desitjats. Però es curiós com els esdeveniments d'una vida s'amunteguen tots en un costat, en un espai temps delimitat. Podem estar mesos i mesos sense res a dir, sense res interessant a explicar i de cop i repent la vida pren un nou rumb ( i no fa por pq els canvis són part ja de l'emoció de la vida) i res era igual que ahir i apareix nova gent, noves cares, somnis nous i cases per estrenar.
Potser és que el meu milionari no està en aquesta terra i hagi de fer maleta i buscar més enllà de les muralles.

La foto de la nit

Les tocaies, les de sempre i com sempre. Fotos de gala en una gran nit.

2º Torneig de Bowling

Segon torneig de bitlles, i tornem a quedar en segona posició. Els Scorpions ens vam quedar a les portes d'una victoria més que merescuda. L'any que ve no se'ns escapa la copa! Per sorprenent que sembli vaig quedar segona del equip!! Així que ja us podeu imaginar com era la resta. Una tarda divertida que va precedir a una nit espectacular!

Camí d'un destí

Dues setmanes per a que l'aventura comenci. Dues setmanes justes i els nervis ja fan de les seves. La feina en aquest final de festa és esgotadora, devastadora i inacabable. La recta final s'enfila muntanya amunt i no s'aprecia el final. Però deixant de banda els temes poc interessants, demà ens toca la segona tanda de vacunes, passat conèixer a companys de viatge (creuem els dits), fer ulleres noves, maletes, farmaciola, guies de viatge... buff ara s'amunteguen una sobre l'altre les coses a fer. De segur que a ultima hora hauré de córrer, per variar!

Cero patatero

Es el resultat que obtens quan esgotes l'unica possibilitat que tenies i a sobre t'equivoques. Caca de senyals que no funcionen mai.

Published with Blogger-droid v1.6.8

Senyals

Fa mesos que crec haver perdut la fe. No em refereixo a una fe religiosa, ni mística, és més aviat uns fe en la sort, en que a tots ens espera un futur millor al nostre passat, fe en l'esperança que qualsevol nit pot sortir el sol. Jo abans en tenia de fe, la fe en tot això va ser tb el que en gran part va ajudar-me a sortir endavant. Però fa mesos que he deixat de creure, de pensar, que en un instant, les coses poden anar a millor. Costa seguir creient quan tot va malament, quan any darrera any les coses no milloren i s'acumulen les operacions, les pors, els contratemps, les sinèquies i les conjuntivitis víriques. Els accidents al tren, el seny, la feina i les decisions transcendentals sense temps. Suposo que en el fons, s'hauria de tractar d’això, de seguir creient quan, fins hi tot, el món esta en contra. Seguir veient les senyals, fins hi tot, en mig de l'obscuritat més negre. Fa dies, setmanes potser, que la fe em persegueix o això crec, al coincidir dia darrera dia i en llocs inesperats amb persones que tenen fe. Si, una fe diferent, però fe al cap i a la fi. No se n'amaguen, ho proclamen als quatre vents i no els fa por, ni vergonya. I si fos així? I si per un moment no creies que m'estic tornant boja i tot fos possible? I si es veritat que les coses tenen un sentit? I si després de tan dolent ha arribat el moment de les coses bones? I si fos realment capaç d’assumir que no sempre es guanya i els "NO" et poden portar de cop i repent un "SI"? I si no fos la desesperació qui parla o la por al meu futur? No se on esta la resposta, no la tinc. Qui no arrisca no guanya, però potser pateixes menys si no t'exposes al dolor voluntàriament. Però vull seguir sent covard la resta de la meva vida? Potser i nomes potser va sent hora de creure en mi, de deixar de sentir-me l'aneguet lleig i donar-me una oportunitat, deixar de ser invisible als ulls del món. Un dia les senyals em parlaven de cotxes de color verd, de Sabina, d'esperança, potser no les vaig saber interpretar i el que em volien dir era que acceptes que tot allò formaria part de la meva vida poses com em poses. Potser ara les senyals em guiïn cap a la fe de seguir creient, a creure que qualsevol nit pot sortir el sol... Dilluns m'hi poso mans a la obra i que surti per on vulgui aquest sol que brilla per tothom menys per mi.

Nits de festa

Potser aquestes hores el cervell ennuvolat per l'alcohol i la festa d'ahir no sigui capaç d'escriure línies rectes. Potser encandilat per la il•lusió de coses noves i tardes agradables es deixi portar càndidament per un corrent lent d'hores mortes. Són les conseqüències d'un sopar en dijous.Actes socio-laborals ineludibles que de sobte passen a ser una gran nit de fiesta-loca i mai trobes el moment de que s'acabi. Però el lamentable estat del meu cos i la meva ment avui són evidents, tan evidents que inclús al finalitzar uns temes urgents m'han donat permís per fer veure que treballo mentre espero l'hora de marxar. sóc gran ja per aquestes coses? O és que la festa mai se m'ha donat gairebé?Hi ha un dit que diu que qui no arrisca no pisca, però sempre és més fàcil seguir sent invisible que fer un pas endavant. I tot i així i la poca gent que quedava, tots aquells que ja no hi són i que tan es troben a faltar, la nit va ser com la dels vells temps.