Candem Town

Un incendi???? On?????
Promotors???? Especulació??????
Però es pot saber quin depravat mental vol fer desaparèixer una part tan típica i mítica del meu Londres per construir-hi pisos, centres comercials????
Recordo vagament la primera vegada que hi vaig anar, el que més recordo va ser el regust que hem va quedar. La sensació de que havia de tornar-hi, fos com fos. I sí, hi vaig tornar. Va ser l'estiu més increïble de la meva vida. I d'aquells dies en tinc tants de records que se'm fan una pilota i sóc incapaç de ordenar-los o de descriure'ls. Després hi he tornat moltes vegades més. Potser molts creureu que és una ciutat més. I potser tingueu raó. Però Londres sempre és un bon lloc per tornar, un bon lloc per fugir, un bon lloc per perdre's. Segurament va ser l'edat, o que era el primer viatge que feia sola, tan de temps fora de casa. El conèixer gent d'altres llocs del món, que com nosaltres, va passar l'estiu de 2002 entre carrers adoquinats i tardes perdudes al parc. I Candem Town, a ulls d'una jove de 21 anys que en prou feines havia sortit del seu St. Antoni, era el lloc més fascinant en el que havia estat mai. Gent de carnestoltes tot l'any, vestits estrafolaris i botigues amb objectes estranys per a drogues encara més estranyes. Tot era nou, radical i sorprenent ment normal. Les falafels i els espectacles al carrer, perdre'ns per aquells milers de carrerons estrets, cada pas que fèiem era un gran descobriment, un munt d'informació que volia acumular per desprès explicar-ho a la meva mare. REcordo que hem faltaven paraules per expressar tot el que sentia i lo feliç que era. Ara se, que no hauria d'haver tornat mai... potser així avui, tot seria diferent.