Tinc la sensació que últimament ho dic massa. M'equivoco massa. I no veig que la meva manera de fer les coses no és la única manera correcte de fer-les. Ser el secret d'algú, quan resideixes tan endins del seu ésser, sense fronteres, sense parcel·les, potser no és tan dolent després de tot. Tots vivim en temps distints de la vida, i entendre's no sempre és senzill. Jo parlo molt, tan que a vegades (sovint) no escolto els demés. Si pogués rectificar ho faria, si pogués tirar endarrere ho faria. Però ja no hi sóc a temps. Ara se que a mitja tarda tot fa mandra, que si juga el barça el telefon no sona i que l'amor és a estones passió i a d'altres un dinar per a dos. Vull un futur, que no se si serà amb tu, el que sí se és que el meu present s'omple de riures al teu costat.
No hay comentarios:
Publicar un comentario