Sense fronteres

Quan els llaços vermells deixen d'existir, s'imposen les fronteres i els hiverns polars. No se m'han donat mai bé els espais personals, la meva brújola no marca el rumb. El mar roman en calma i perdo l'esperança i la fe que algun vaixell em pugui trobar, floto a la deriva i no puc més que esperar. Centres, centres, altres centres, he de buscar altres punts de referència. Amb les mans arrugades m'aferro a la idea de seguir vivint en aquest mar, fa temps que hauria d'haver abandonat. Claus que tanquen portes que no es tornen a obrir, fracassos que s’acumulen com piles de paper damunt la taula. Mai he sabut jugar i ensenyo les meves cartes inclús abans de començar. Ara tot ha acabat, ja no existeixen els llaços vermells ni els millors croissants de mantega del món. Han deixat d'existir les nits a Roma i l'habitació sota la pluja de Portugal. No tinc pedestals ni imatges que adori. Quan només queden les nits de festa i els gots sempre mig buits, ha arribat el moment de tancar aquesta porta definitivament. Ja mai més, ja fins mai.