Ahir algú em va preguntar pel pas del temps. Per tu no ha passat el temps? I respondre una pregunta tan senzilla va resultar complicat. Sobretot quan el temps de vegades s'encapritxa elàstic i sembla que va molt lent quan de cop et dones compte que tal dia farà un any. No se si m'explico? I si a tot això lliguem els sentiments doncs potser l'equació te masses incògnites i no te una única solució. I els de números ja sabem el que implica.Casi ha arribat l'estiu i jo ja m'he tallat els cabells, tinc els bitllets i el visat apunt per marxar i una vegada més em deixaré en dur pels dies tranquils i normals, oblidant i fent veure que ja res m'importa. Per mi ha passat el temps? Suposo que la resposta més sincera seria que no. La que engloba més part de veritat. Clar que sóc dues persones lluitant per una mateixa vida i cadascuna te la seva manera de veure les coses. Però cap part de mi toca gaire de peus a terra i m'he de fiar d'aquells en els qui encara confio per seguir el camí més adequat. El temps és relatiu però la pena ja no m'acompanya i la nostàlgia forma part de les ombres del dia. Ahir mentre girava el meu cervell cap un costat i cap a un altre la idea d'aferrar-me a una altra pena em va semblar abominable. No estic preparada per deixar-me caure de nou.
Potser, qui sap, segueixo en aquell vaixell tornant a Sardignia, aferrada a la idea que tot era normal, amb el sol de la tarda caient sobre el món i escoltant paraules boniques. I mirant sota aquest prisma hagi de dir que per mi el temps definitivament encara no ha passat.
No hay comentarios:
Publicar un comentario