lunes, agosto 06, 2007

Finals de temporada

Tot i ser més tard de l'habitual, les vacances per mi comencen aquest dimecres i agafaran una velocitat desenfrenada que espero no pari fins a principis de setembre. M’espera un estiu mogudet, ple de nous destins i persones... amics de tota la vida que venen i reprenen el lloc que els pertoca i d’altres de nous que agafen posicions inesperades.
Sol, platja, viatges i un munt d'opcions per descartar, segurament sigui un dels millors estius en anys ( o al menys aquesta és la idea) potser no posi un Londres en la meva vida, tot i que seria la guinda perfecte com a final de festes...
Cafès amb regust a sushi i les mateixes pors de sempre. Com a bon final de temporada queden histories a mitges, haurem d’esperar a la nova temporada per a saber el desenllaç.
Així que m’acomiado de tothom fins a setembre on espero tenir mil batalletes a explicar.

viernes, agosto 03, 2007

Un cafè?

Potser no seré mai tan glamurosa, ni el meu veí s’assembli el més mínim en George Peppard, és més no crec que torni a enamorar-me mai més (si de mi depengués...), però que te de dolent anar a fer un cafè tota mona amb el meu vestidet d’estiu de les rebaixes, la pell bruna i les meves mega ulleres fashon a lo Victoria Beckham. No significa absolutament res de res!!! I si l’estratègia a funcionat és senzillament pq sóc "encantadora" ( sí, jo tampoc ho entenc U_U').
Vale, després de rellegir i havent passat un dies, he de reconèixer que sóc una mentidera. Tot i tenir el cor fort i l'anima morta ( o més aviat seria el cor mort i l'anima forta...) he deixat que la vida filtres de nou a través de la meva brillant armadura. No estic arrepentida, ni tampoc tinc por, no puc arriscar allò que ja no hi és, oi?? No vull enganyar a ningú, ni tan sols a mi mateixa. Arribats aquest punt només dir-vos que les bones persones a vegades també fan mal. Crec que tot i no saber si faig un pas endavant o dos enredera, aposto per mi i pel seu somriure.
Has promès que sempre serem amics, no ho oblidis.

jueves, agosto 02, 2007

Son extrañas situaciones...

... los momentos de los dos.
Agosto cae desolado sobre nuestros hombros, y como siempre trae promesas de noches largas y calurosas. Un sin fin de estrellas como telon de fondo, huellas que desaparecen en la arena y besos robados, callados, que nunca tubieron razon de ser. El olvido hace de las suyas o quizas solo sea la soledad, que susurra viejas canciones de amor, mientras siguen bailando, ajenos al mundo, aquellos desencontrados.
Agosto siempre miente.

lunes, julio 30, 2007

Comiat Laia


Divendres per fi vam anar a sopar per a "cel·lebrar" el comiat de la Laia. Va ser genial!!! Els regals li van agrada molt i la festa a la Sala Bikini encara va ser millor. Com la trobarem a faltar, això no serà el mateix sense ella. Esperem poder compartir moltes nits com aquesta, la vida s'ha d'omplir amb amb aquests records. Se que marxa cap a un futur millor, tan professional com personal. I desde el nostre racó de món li dessitgem tota la sort i felicitat, pq se la mereix. I a tot això jo hem pregunto... amb qui compartiré
ara la meva addicció per "Heroes" la temporada següent?????? Aquí ja saps que les noies són
més de "Los Hombres de Paco". En fin segurament i sense poder evitar-ho continuarem el nostre chat via e-mail, amb tots els Rodamons que encara ens queda per compartir.

Gràcies per creuar-te en el meu camí. Saps que t'estimo molt.




miércoles, julio 25, 2007

Norma


Dimecres nit, platja de San Sebastia a la Barceloneta. Avui toca opera a la fresca, entre entrepans de Nutela i formatge, resonen les veus sota la lluna. Quin espectacle!! Sort de les traduccio, ens hem adonat que el nostre italià està molt ruvellat je je je


Avui tocava festa grossa per estrenar el meu anell nou!!

A oscuras

Lunes, día fatídico para muchos, si a esto le añadimos que se acerca final de mes, ni os quiero contar. Se presentaba un día difícil, lleno de de... miles y miles de asuntos aun por cerrar.
Las once de la mañana y de pronto el mundo se vuelve oscuro, lo que parecía un simple apagón se prolonga hasta la una de la mañana, y de mientras en Roca.... FIESTA!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!
El aire acondicionado no funciona, los despachos interiores se desertizan, y la gente se acumula en la escalera de incendios del patio de atrás. De cháchara los unos con los otros, los viajes de planta a planta se popularizan mientras las visitas se arrastran hasta la octava planta. Es en ese instante que las horas transcurridas ni pesan ni se dejan notar. Diluyen los chismorreos de la cena de la semana pasada entre risas y calor. El preludio de las vacaciones se acentúa en este día de relax para algunos, de estrés incontrolado para los demás. Después de un buen desayuno de patatas fritas y olivas rellenas los baños se quedan totalmente a oscuras, las baterías de emergencia empiezan a fallar.
La calle un caos. Trafico sin control, ambulancias de banda sonora y el murmullo de las pocas radios a pilas en los pasillos. Por no hablar de aquellos que como anónimos se ponen a dormir sobre la moqueta gris corporativa.
Lo mejor estaba por llegar, pues la disyuntiva se nos presento a la hora de comer. Sin luz las cocinas son inhabitables, solución, salas de reuniones con luz exterior.... más tarde comprobaríamos con sorpresa que no fuimos los únicos a tener grandes ideas.
Para comer pizza barbacoa, ventanas sin poderse abrir y risas entre amigos varios. Bien también se podía considerar una reunión, no????
Que no abriéramos las ventanas solo significaba que estas no se podían abrir. Imaginaros todos aquellos que quisieron reunirse después.... ja ja ja espero que les gustara la barbacoa!!
Para acabar el da cervecita en el Dave, pero las penas siguen sabiendo nadar.

jueves, julio 19, 2007

Sopar Roca 2007

Bé, va ser una nit entretinguda si més no per alguns, oi????? Va haver moments de tot, sobre tot pel deliri de les nits d'estiu. Llàstima que acabes tan tard i tan malament. Somnis posposats i amistats en perill. Esta confirmat que no ser ballar, i menys amb tacons, ho sento Hèctor pels teus dits.
Una nit on els papers estaven per perdre's i les motos per a ser conduïdes per alcohòlics, no tan anònims. Malentesos varis i delírium tremen. Quina pila de cotis!!!!!!
Va faltar-hi molta gent, sobretot baixes irreparables que Roca no ha sabut reparar, a totes elles aquí us penjo algunes fotos per a que no ens oblideu!!!



miércoles, julio 18, 2007

Per a que ningu no digui que no faig el possible per animar aquest mes de Juliol...

Dreams

Ufff que malo es levantarse después de haber soñado. Después de haber vivido una horrible pesadilla donde los fantasmas y demonios son aquellos que residen en cada uno. No había efectos especiales, ni castillos encantados, ni nada de aquello que al despertar se desvanece entre los primeros ruidos de la mañana. Serán los astros, que alineados de manera extraña, hacen que este mes sea especialmente raro. Solo tengo ganas de taparme con la sabanas y no salir hasta que todo este vendaval haya terminado. Hasta que mi vida vuelva a ser lo que era, un jardín de ingenuidad y sueños, miles de sueños por cumplir.

Hasta entonces lo más sensato seria no volver a dormir, por si vuelven las pesadillas.

sábado, julio 14, 2007

Horoscop

Porque será que al abrir una revista cualquiera, ese día el horoscopo te habla de tu????


Las decisiones no necesitan ser tan difíciles como a ti te resultan. Sentirás una fuerza que te encamina hacia la dirección correcta: no le opongas resistencia. Solamente lograrás enloquecerte si tratas de enumerar los pros y contras de por qué deberías o no deberías tomar el rumbo que está destinado para ti. Simplifica las cosas: marcha con la corriente en lugar de hacerle caso a ideas sobre las razones por las cuales deberías resistirte.

De carne y hueso

Me parece del todo increíble que a estas alturas de mi vida aun tenga fantasmas persiguiéndome. Fantasmas de carne y hueso, que andan, respiran y son felices. A veces la muerte no es tal y como creemos conocer. La fe me ha hecho llegar hasta aquí. Una fe ahora inútil y confiada, que no ha sabido ayudarme a ser más fuerte ni mejor persona. He esperado pacientemente, a ratos delirante a otros asfixiante. Pero estoy aquí, a día 14 de julio sabiendo que delante de mi aparece el abismo, ese abismo que venia acechandome. Y la mascara desafiante de mi rostro no deja ver mi miedo. Que harta estoy de todo. De los sueños que no llegan, les cuentas pendientes y el olvido.
Gira la ruleta y de nuevo vuelvo a perder. Mi margarita desojada dijo no (siempre dice no) y todo el mundo cree que fui yo la que siempre dice no.
Mientras el albatros sigue volando... y renace con cada amanecer mi esperanza de encontrarte.

jueves, julio 12, 2007

El dia H

Per fi a arribat el dia!!! Aquesta nit toca sesió de cine, ja tinc les crispetes i les "chuchis"!!!! Una manera diferent de passar aquest dia.





miércoles, julio 04, 2007

jueves, junio 28, 2007

"Que la vida va y viene, que no se detiene y que se yo..."

Supongo que la gente entra y sale de nuestras vidas, y mi corazón, sitio de paso, esta siempre allí, esperando. Hace unos días que duermo mal, que algo me inquieta. Hoy por fin parte de mis inquietudes han encontrado justificación...
Las ganas de llorar me invaden, no son buenos días para la alegría. Reconozco el egoísmo en mis palabras, pero odio ver a la gente partir... la echaremos de menos, y no sabe cuanto ;p

miércoles, junio 27, 2007

Esperando

Hoy es un día extraño. De esos en que la noche se ha hecho larga y el día amanece gris. De esos en los que esperas que algo salga mal. Tengo el corazón en un puño y me asusto hasta de mi sombra. Quizás solo sean las hormonas, o quizás sea un mal augurio. Es la calma que precede a la tempestad, lo puedo sentir en el aire, en mi piel. Algo anda mal en mi mundo y no acierto a saber que es... o quizás si lo sepa y solo estoy esperando la confirmación. Y esa espera se vuelve interminable, insoportable. Como el condenado a muerte siente la soga en el cuello i el tic-tac del reloj marca el ritmo de su corazón. Algo anda mal muy mal.
La huida ya no es una alternativa, no quedan caminos por recorrer.
Quizas solo sea un mal día.

miércoles, junio 20, 2007

Jo intern

Hi ha dies que aquell jo intern està a l’espera, impacient pq succeeixi allò que mai esdevindrà realitat. S’obsessiona, ronda com un llop afamat, sents els seus passos entre la penombra, la seva respiració accelerada. I saps que res el calmarà. Cada dia i cada nit, el seu rellotge fa tic-tac, tic-tac i el neguit creix i creix, es refrega les mans com un vell psicòtic, i els ulls vidriosos, inexpressius, fan de la seva bogeria el teu deliri. Un jo intern tan fosc com la nit, tan obscur, tan brut...
Impregna l’aire d’un olor tebi a humitat, a tancat. Immòbil el contemples des de lluny, no li tens por, tot i que de vegades no es inofensiu. És aquella part de tu de la que sempre has renegat, la que amagues al món exterior. Un jo ranci, putrefacte que sempre està allà com una llosa a punt de caure. La comdemna de viure amb un mateix de vegades es fa insoportable.

Hoy necessito un relax... shhhhh!!!!

martes, junio 19, 2007

Cartas a un amigo

Eddy,

Déjame que te de la razón, lo peor es que te pase justamente “ESO” en época de exámenes, pq si no hay ganas ya de estudiar de por si imaginaros con el corazón roto, el alma en los pies y los ojos hinchados de tanto llorar. Los días de verano se hacen interminables y crees que estas en un pozo tan hondo que jamás volverás a ver la luz del sol.
Pero ya te digo yo que los amigos ayudan mucho, los viajes también, y el independizarte ni te cuento. Y aunque haga mucha, mucha rabia que te digan siempre lo mismo, el tiempo lo cura todo, o mejor dicho, hace que las heridas duelan menos, y aprendes a vivir con ese dolor que aunque ahora creas que te va ahogar en cualquier momento, dentro de un año solo será un pequeño resquemor detrás de los ojos cuando inevitablemente vuelva a llegar el verano. No te prometo el olvido pero si la superviviencia, y a veces eso ya es mucho.
El amar a una persona tendría que ser suficiente para ser feliz, y sin embargo necesitamos el amor de este para respirar, hablar o soñar. Creeme si te digo que te comprendo y creeme si te digo que jamás la dejarás de amar.

Animos!!!! El amor es eterno y aunque cambia de forma, siempre esta allí ;p

domingo, junio 17, 2007

Mi primer año fuera de casa 1ª parte

Oportunitats

Per aquelles coses del destí ahir vaig tenir l'oportunitat d'enfrontar les meves pors. Potser pq hi havia molta gent mirant, pendent de la meva reacció, potser senzillament pq vaig ser una covard, vaig deixar passar el moment. Va ser només un instant, sabia que hi era, que hi podia ser. Però la idea de que tot aquest temps no hagués servit de res, va ser el suficientment aterradora com pq seguis caminant mirant endavant.
Tampoc hagués pogut fer gran cosa i el dolor, amic inconfusible, m'hagués mossegat els peus. I no si val, pq crec que el moment hauria de ser compartit, en la intimitat dels pensaments i no en mig d'un mar de gent.
Però tot això són excuses pq tenia por, tanta por que es ara que em pregunto si hi era... se que ho podria saber, però no se si estic preparada per la resposta. De totes maneres quin sentit te obligar-me a passar per tot això si se que la única afectada, la única que acabarà esmicolada seré jo....