Ens trobem a Sant Felip Neri un diumenge de primavera

Tots els camins porten al mateix destí...

Coses que arriben amb el divendres poetic

 

 

No sents, cor meu, la soledat de les estrelles?

I la boira és fidel com el meu esperit

Ara és temps de morir, que la vida comença...

I si t'imagines....

Heu tingut mai la sensació de poder escoltar en el vent els somnis del demà??

Vale, jo tampoc. Però des de fa uns dies que una petita sensació coneguda em pessiga l'estomac. Moltes de les vegades quan parlo de coses que han de venir (o que m'agradaria que vinguessin) començo sempre amb un "T'imagines...." i sóc capaç de traslladar-me aquell precís instant en que el somni es fa realitat i parlo des de la certesa que tot allò arribarà.

No ho puc evitar, o potser no ho vull ni intentar, però parlar-ho, deixar volar la imaginació, m'ajuda a enredar, secretament, la ment de qui m'escolta, del qui no es vol deixar emportar pels somnis llunyans. Per suposat que quan em senten dir les paraules màgiques hi ha qui fuig espavorit, com si el futur fos una habitació a les fosques que fa por.

Jo per si de cas ja he iniciat la primera fase del meu nou projecte, per si arribat el moment no m'agafi per sorpresa. I se que vosaltres de mica en mica aneu caient, com Alicia, pel forat... i qui sap si us esperi una porta al final!

271

Sempre parlo dels girs de la vida, com et pot canviar el món amb tan sols tombar la cantonada. Sempre hi ha instants que es queden gravats en la memòria per ser conscients d'aquests girs. Fets que ens porten a ser qui som, a ser un dia més nosaltres. 

Avui he tornat a la cantonada on et vas quedar, aixeco la vista i veig el nom del carrer i el numero de la porteria on em vas dir que fins allà podies acompanyar-me. Em vas deixar anar la mà i amb un somriure vas dir: "camina". 

Avui el món flueix entre núvols de tempestes i sols de primavera, res és com esperava, res és com m'havia imaginat algun dia mentre corria descalça pel terrat, amb flors vermelles als cabells. Ploro una absència, i se que estic completament sola davant del gir i ja no tinc ganes de lluitar pel meu final feliç.

Avui tu no hi ets i a tots ens costa una mica més aixecar-nos pels matins.

9 de maig

 

De vegades, secretament, m’imagino el moment. De seure amb tu sota l’ombra d’un arbre, brilla un sol de primavera contra un cel radiant, grans núvols blancs viatgen lluny muntats sobre una brisa fresca que em despentina el serrell. Tinc els ulls tancats per intentar captar tots els detalls que a la vista escapen. El temps sembla haver-se aturat en aquesta tarda tranquil·la, i l’aroma de les roses inunda els meus pulmons en cada bocanada d’aire. Voldria dir-te tantes coses i en canvi no se ni per on començar, ni tan sols se si servirien de gran cosa les paraules. Tinc el cor en pau, regna el silenci i no m’importa no dir res.

Estic amb tu, en aquest moment i és tot el que volia, tot el que esperava en un dia com avui.

Però el dubte assetja i tinc por, sento neguit, se que en algun moment hauré de marxar i no se com actuar. No se si fer-te un peto, si dir-te que marxo o simplement aixecar-me del banc i començar a caminar, sense mirar enrere, fent-te mil promeses silencioses de que aviat tornaré.

Es necesario

Para que surja un artista es necesario

que concurran algunas circunstancias:
que su familia este bien avenida
que la madre no cuente sus desastres
que el padre deje de comportarse como un bestia
que el tirano de turno ame los libros
que los periodistas sean misericordiosos
que nadie defraude las esperanzas
que no se hable de los derechos humanos
que cierren los colegios y las cárceles
que todo el mundo pueda pisar el césped
que ningún hombre quiera salvar a los demás.

Y en fin para que surja un artista se precisa
Que nazca un niño y luego no muera del disgusto.

 

Jose Agustin Goytisolo (Barcelona 1928 – 1999)    

Brunch a Barcelona

Hi han coses que agraden i a mi menjar m'agrada molt!

Quan vam estar a NY tenia una llista llarga de llocs que havia de visitar i no parlo precisament de museus, edificis o algun lloc emblemàtic. La meva llista era de restaurants, cafeteries, pastisseries... llocs on havia trobat que recomanaven o simplement havia trobat per casualitat mentre intentava planejar el viatge.

Un d'aquests llocs era Clinton StreetBaking Company després de més d'una hora de cua, i haver anat a fer temps al Doughnut Plant (mala idea si el que faràs després és un bon àpat), ens vam donar taula i de tot el que volíem provar no vam ser capaços a acabar-ho.

Aquest any, per motius varis, no hi haurà projectes (ni petits ni grans), i he pensat que hi ha molt per descobrir a prop de casa (qui no es conforma és pq no vol!). Així que m'he posat a buscar tot de llocs que m'agradaria visitar si vingués de vacances a Barcelona. I ja en tinc un munt!

Doncs bé, aprofitant que ahir era festa i feia un dia bonic de sol, jo com la resta de la gent, vaig sortir al carrer, contenta per fer el meu primer brunch a Barcelona.

No ens vam equivocar!!

Picnic està al carrer Comerç, prop de l'Arc de Triomf. Tot i no haver reservat vam tenir sort d'aconseguir una taula al costat de la finestra. Te una carta petita però completa, el menjar esta boníssim i no parlem dels postres!!

D'acord, jugava amb avantatge per ser un dels meus plats preferits, però els meus Benedict eggs eren sublims, i les salses de advocat i yougurt dels Ous Rancheros espectaculars.

Per beure unes grans pink lemonade, per això de sentir-nos una mica més lluny de casa.

El tracte molt correcte i tot cuidat fins l’últim detall, amb una aire new vintage que convida a tornar.

Segones oportunitats

Sovint desitgem una segona oportunitat per fer les coses millor, per corregir els nostres errors o simplement per fer les coses diferents. Ens prometem ser més forts, més valents, més atrevits, més... més alguna cosa que una vegada no vam ser. El pitjor es veure com aquesta segona oportunitat es presenta i passa de llarg pq no ens hem atrevit a ser més forts, més valents, més atrevits, més alguna cosa que una vegada no vam ser.

Serà el que hagi de ser. Potser no serà. Potser no depèn de nosaltres realment. Potser marxes d’un lloc i no tornes mai més.

I potser ha estat l’últim cop, simplement.

Stopping by Woods on a Snowy Evening

Whose woods these are I think I know.
His house is in the village though;
He will not see me stopping here
To watch his woods fill up with snow.
My little horse must think it queer
To stop without a farmhouse near
Between the woods and frozen lake
The darkest evening of the year.
He gives his harness bells a shake
To ask if there is some mistake.
The only other sound's the sweep
Of easy wind and downy flake.
The woods are lovely, dark and deep.
But I have promises to keep,
And miles to go before I sleep,

And miles to go before I sleep.

 

 

Sant Tornem-hi!

Ja el tenim aquí!

I amb ell les noves il·lusions i els reptes nous. No ens enganyem no cal tenir 15 anys per fer el pallasso i buscar concerts lluny de casa i buscar-ne de més a prop. Per sort no estic sola i s'acosta l'estiu amb festivals i escapades secretes. Hi haurà qui surti de puntetes per la finestra quan tothom estigui dormint, en silenci saltarà al jardí amb peus descalços recorrerà la distancia fins la porta, potser no l'esperi una bici, serà un cotxe que la portarà a veure de nou llums de colors. Hi haurà qui salti del balcó a les branques d'un arbre i baixi com un esquirol per córrer carrer avall. I haurà qui vingui volant pels aires amb un gran globus aerostàtic i aterri sigil·losament sobre un terrat. Sigui com sigui el més important es estar junts en arribar a les portes d'una nova aventura!

Lluvia

Hoy llueve sobre la ciudad. El cielo se confunde con el asfalto gris y los rostros desaparecen tras paraguas de colores. Duermes en un lugar oscuro, con tus mejores ropas, en una cama hecha de rosas. Con los rostros que tanto querías entre tus manos. Aun no ha llegado el frio, las tardes ya son oscuras y tu recuerdo me asalta en medio del ruido. La soledad reside dentro de mí, la siento moverse en mi corazón. Te hecho tanto de menos, tu voz duerme en mis oídos y el olor de tu piel recorre los rincones de casa. Salí corriendo de ese hospital y no he dejado de correr. No puedo detenerme, no puedo afrontar que ya no te veré nunca más. Ayer te quise llamar, por un segundo todo era como siempre y recordé que hacía mucho que no hablaba contigo, por un segundo olvidé que ya no estás aquí. El segundo más dulce des de que te dije lo mucho que te quería y tú me respondiste.

Cuanto hace que te fuiste, cuanto hace que no soy feliz. Tu sitio esta vacio cada sábado, miro la silla donde deberías estar y te veo mirarme y sonreír. Eres mi secreto mejor guardado, mi amor más profundo y mi pasado, mi presente y todo mi futuro.

Siempre seré tu prueba de vida...

Comiats

Fa molts dies que em ronda pel cap. I és que crec que ha arribat el moment de posar punt i final al meu blog.

Aquest any està resultant un any de futur i no se pq tinc la sensació que aquest blog pertany al meu passat.

Reconec que ha estat una via d'escapament en alguns moments a les paraules que s'acumulen i no deixen dormir. En aquests anys he estat feliç i m'han passat coses dolentes. He conegut molta gent i d'altres que han anat marxant per la porta del darrera. Crec que sóc la mateixa persona que va començar i a la vegada no reconec les meves passes. He viatjat tan com he pogut i la família sense adonar-me ha anat creixent. Però ara necessito omplir els pulmons d'aires renovats i de nous projectes, potser sigui només un fins després, però ara per ara no vull ser esclava de les meves paraules. A partir d'ara seré rica en silencis i en dies de llum per estrenar.

Aquells que despistats hàgiu pogut caure per aquí i ser testimonis obligats de les meves cabòries només em queda donar-vos les gràcies. No us enganyaré dient-vos que potser en un futur ens tornem a trobar, ja és difícil coincidir una vegada, dues seria un miracle.

Bon viatge!

Descobrint el Kazari Sushi!

Són d'aquelles coses que et porta internet i no saps pq ni com has arribat fins allà....

Silencis

SILENCI

Des d’aquest silenci et penso
des d’aquest silenci espès.
La meva ment, delerosa,
et busca enllà del no res,
del no res d’aquest silenci,
d’aquest gran silenci espès.

Celedoni Fonoll
(Del Llibre : Tocat d’amor)

Eels - All The Beautiful Things

Cançó del dia, cançó de la setmana, cançó d'un mes d'abril ploraner!!



I aquí us deixo la lletra, per si us agrada i la voleu cantar:


Everyday I wake up, wonder why
I'm alone when I know I'm a lovely guy
Birds come down from sky so blue
See all the beautiful things you do
Why can't I just get with you

Every night I carry out my plan
Pray to God that one day I could be your man
Birds come down from sky so blue
See all the beautiful things you do
Why can't I just get with

You'd be my only friend in the world
Well you could just be my girl

And if I do run away from this life
There won't be much for me in the afterlife
Although I know that you don't even care
I'd rather stay in a world where
Birds come down from sky so blue
See all the beautiful things you do
Why can't I just get with you

Nova creació

Cap de setmana de profit, de pastissos i de projectes que creia paralitzats. De felicitacions que arriben i gratitud de tornada que pinta somriures malgrat el temps. L'amor és un sentiment "extrany" que sobreviu al pas dels anys. El record d'allò que vam ser, el que som ara i el que serem. Lligams vermells tan fins que gairebé són inexistents. No importa el que ens esperi la vida si som capaços de ser constants en allò que creiem.
De vegades trobes allò que havies perdut, potser una clau, potser un amic, un dia com avui, gris de primavera, el gir es presenta de nou a la meva vida, es fa present. Les claus apareixen i la calma reconforta l'esperança de que tot una dia serà millor.

Tren a la rutina

Com qui no vol la cosa torno a ser al tren. Cami de l'aeroport al que no arribare, almenys no avui. Tinc gairebe tot per ser feliç pero no ho soc. Vull pensar que es pq soc massa exigent i no pq soc covard. La vida facil, la rutina, saber que passara dema i passat. No es suficient. Gir i canvi que no arriben... I si els tingues davant i no fos capaç a veure-ho? Torno a ser al tren i la nit cau sobre el petit pais, cobrint muntanyes, camins i cobrint el mar. Dema ja no hi haura temps de pensar en banalitats, dema ja sera massa tard.

Published with Blogger-droid v1.6.8

Coses de color Blau...

Tam Tam Go - Pasaran


Gloria Estefan - Hoy

Volar

Que cal fer per apendre a volar? Podria tenir ales que em portessin allà on vull anar. Recorrer el món, solcar el mar. Lliure per decidir en quina ciutat dormir, quan de temps quedar-m'hi i just quan canvies el vent sortir volant cel amunt. Sense lligams, sense destí.

Aires del nord, senyals que senyalen un altre camí...

Quan tu ja no hi siguis

Els anys porten experiència, porten anys i per sort porten oblit.
I quan la gent passa per coses similars intentes reconfortar-los explicant que els temps tanca ferides encara que ara no es pugui veure. Però a la vegada em sento a mi mateixa recitar un discurs enèrgic i enfurismat. Un rancor i una ràbia que neix de les entranyes i parla amb veu pròpia. I se m'escapa un riure tímid sota el nas, pq sóc capaç d'adonar-me que per sort i malgrat les meves paraules no hi ha dolor. Llavors procuro callar les veus rancoroses i canvio el meu discurs per un d'esperança i de futur. De canvis inevitables i d'una vida plena de projectes. De llum.
Quan veig lo dolenta que és la gent, lo cruel i despietada, ara sóc capaç de reconèixer el valor d'afrontar les coses de cara. Que ens equivoquem, segur, però sempre hi ha un demà millor. El canvi és necessari per evolucionar, per ser feliç, per viure la vida. Arrelar-nos és només senzill.