A la fresca

En aquest estiu que no vol arribar, amb la gent tan preocupada per si ens hem quedat atrapats en la boira del hivern, sense Utingamis que ens vinguin a rescatar, aquesta nit he dormit a la fresca. Una brisa suau corria per la casa, entrava per la finestra un xic oberta i reciclava l'aire viciat de la nit. Avui tots per fi hem pogut dormir en pau, sense plors a mitja nit per no poder dormir, inconvenients de viure a Barcelona i no tenir aire acondicionat. El cel enfadat i una fina pluja colpejava els vidres plens de pols. He obert un ull, la foscor ho regnava tot i de la mà del silenci acotxaven el somni dels infants. Moc els peus sota els llençols, la son torna a mi i perdo de nou consciència del món.

A la nostra humanitat

Després d'uns quants dies submergida amb móns filosòfics i sense haver tret molta cosa clara, avui camí de la feina m'ha assetjat una gran pregunta. Encara estem a temps de ser persones?

Encens el televisor i poses les noticies per error, que trobes?? Desgràcies, només que desgràcies. Suposo que les coses bones no venen o potser, simplement, no existeixen. Sí, potser sí que és un punt de vista molt negatiu. Però s'obre un debat intern cada vegada que veig com som capaços, els uns i els altres, de fer el que fem. M'espanta la idea que algun dia la violència, el caos, pugui tornar a regnar pels nostres carrers. Que ens diferencia dels nostres veïns? D'altres països en guerra? Quan veus com míssils, armes nuclears, nens soldats, violacions, saquejos... s’exhibeixen com a signes de poder davant els ulls del món. Som el nostre propi depredador. En algun moment perdem la capacitat d'empatitzar, de socialitzar, perdem la nostra pròpia humanitat i ens transformem en essers obscurs afamats de poder o del que sigui que busquem.

Però avui camí de la feina m'ha assetjat una gran pregunta. Encara estem a temps de ser persones?

Una dona estesa al carrer, sense sabates, plorava desconsolada. Tenia la mirada fixa, amb una expressió de terror. El rimel li baixava per les galtes deixant-les tenyides de negre dol. Al seu costat hi tenia un casc i més endavant una moto vermella. La gent s'amuntegava al seu voltant, li agafaven la mà, intentaven consolar el seu plor ofegat pel transit. Les sirenes sonaven a prop i tot d'un plegat el soroll ho envaeix tot. Que fa que un desconegut t'agafi la mà en el precís moment que el teu món perd el sentit i només són sirenes retronant dins les oïdes. Que et xiuxiuegi paraules d’ànim, mentre recullen el teu cos del terra. Que no se separi de tu mentre les circumstancies ho permetin. Que fa que no et deixi, que no t'abandoni just quan més el necessites. Que t’acaricií suaument la cara mentre t'aparta els cabells? Prenc consciencia que en algun moment de la nostra vida tots hem passat per un moment similar. Potser sent l'heroi potser sent el desvalgut. Alguna cosa que no se descriure, que no se d’on ve.

I per un moment tinc la vaga sensació que encara estem a temps de ser persones.

Tu ja no hi ets

Segurament, al llarg dels anys hagi ja utilitzat les paraules de Miquel Marti i Pol. Sempre que penso en tu, i intento expressar el que sento, em surt un "Tu ja no hi ets i floriran les roses...", deixant en silenci les paraules pròpies, deixant sense nom allò que ja no hi és.

Avui et dedico un fragment, com una pregaria laica evocant el teu record.

Tu ja no hi ets i floriran les roses,
maduraran els blats i el vent tal volta
desvetllarà secretes melodies;
tu ja no hi ets i el temps ara em transcorre
entre el record de tu, que m'acompanyes,
i aquell esforç, que prou que coneixes,
de persistir quan res no ens és propici.
Des d'aquests mots molt tendrament et penso
mentre la tarda suaument declina.
Tots els colors proclamen vida nova
i jo la visc, i en tu se'm representa
sorprenentment vibrant i harmoniosa.
No tornaràs mai més, però perdures
en les coses i en mi de tal manera
que em costa imaginar-te absent per sempre.

Fragment d'un poema de Miquel Martí i Pol

Ens trobem a Sant Felip Neri un diumenge de primavera

Tots els camins porten al mateix destí...

Coses que arriben amb el divendres poetic

 

 

No sents, cor meu, la soledat de les estrelles?

I la boira és fidel com el meu esperit

Ara és temps de morir, que la vida comença...

I si t'imagines....

Heu tingut mai la sensació de poder escoltar en el vent els somnis del demà??

Vale, jo tampoc. Però des de fa uns dies que una petita sensació coneguda em pessiga l'estomac. Moltes de les vegades quan parlo de coses que han de venir (o que m'agradaria que vinguessin) començo sempre amb un "T'imagines...." i sóc capaç de traslladar-me aquell precís instant en que el somni es fa realitat i parlo des de la certesa que tot allò arribarà.

No ho puc evitar, o potser no ho vull ni intentar, però parlar-ho, deixar volar la imaginació, m'ajuda a enredar, secretament, la ment de qui m'escolta, del qui no es vol deixar emportar pels somnis llunyans. Per suposat que quan em senten dir les paraules màgiques hi ha qui fuig espavorit, com si el futur fos una habitació a les fosques que fa por.

Jo per si de cas ja he iniciat la primera fase del meu nou projecte, per si arribat el moment no m'agafi per sorpresa. I se que vosaltres de mica en mica aneu caient, com Alicia, pel forat... i qui sap si us esperi una porta al final!

271

Sempre parlo dels girs de la vida, com et pot canviar el món amb tan sols tombar la cantonada. Sempre hi ha instants que es queden gravats en la memòria per ser conscients d'aquests girs. Fets que ens porten a ser qui som, a ser un dia més nosaltres. 

Avui he tornat a la cantonada on et vas quedar, aixeco la vista i veig el nom del carrer i el numero de la porteria on em vas dir que fins allà podies acompanyar-me. Em vas deixar anar la mà i amb un somriure vas dir: "camina". 

Avui el món flueix entre núvols de tempestes i sols de primavera, res és com esperava, res és com m'havia imaginat algun dia mentre corria descalça pel terrat, amb flors vermelles als cabells. Ploro una absència, i se que estic completament sola davant del gir i ja no tinc ganes de lluitar pel meu final feliç.

Avui tu no hi ets i a tots ens costa una mica més aixecar-nos pels matins.

9 de maig

 

De vegades, secretament, m’imagino el moment. De seure amb tu sota l’ombra d’un arbre, brilla un sol de primavera contra un cel radiant, grans núvols blancs viatgen lluny muntats sobre una brisa fresca que em despentina el serrell. Tinc els ulls tancats per intentar captar tots els detalls que a la vista escapen. El temps sembla haver-se aturat en aquesta tarda tranquil·la, i l’aroma de les roses inunda els meus pulmons en cada bocanada d’aire. Voldria dir-te tantes coses i en canvi no se ni per on començar, ni tan sols se si servirien de gran cosa les paraules. Tinc el cor en pau, regna el silenci i no m’importa no dir res.

Estic amb tu, en aquest moment i és tot el que volia, tot el que esperava en un dia com avui.

Però el dubte assetja i tinc por, sento neguit, se que en algun moment hauré de marxar i no se com actuar. No se si fer-te un peto, si dir-te que marxo o simplement aixecar-me del banc i començar a caminar, sense mirar enrere, fent-te mil promeses silencioses de que aviat tornaré.

Es necesario

Para que surja un artista es necesario

que concurran algunas circunstancias:
que su familia este bien avenida
que la madre no cuente sus desastres
que el padre deje de comportarse como un bestia
que el tirano de turno ame los libros
que los periodistas sean misericordiosos
que nadie defraude las esperanzas
que no se hable de los derechos humanos
que cierren los colegios y las cárceles
que todo el mundo pueda pisar el césped
que ningún hombre quiera salvar a los demás.

Y en fin para que surja un artista se precisa
Que nazca un niño y luego no muera del disgusto.

 

Jose Agustin Goytisolo (Barcelona 1928 – 1999)    

Brunch a Barcelona

Hi han coses que agraden i a mi menjar m'agrada molt!

Quan vam estar a NY tenia una llista llarga de llocs que havia de visitar i no parlo precisament de museus, edificis o algun lloc emblemàtic. La meva llista era de restaurants, cafeteries, pastisseries... llocs on havia trobat que recomanaven o simplement havia trobat per casualitat mentre intentava planejar el viatge.

Un d'aquests llocs era Clinton StreetBaking Company després de més d'una hora de cua, i haver anat a fer temps al Doughnut Plant (mala idea si el que faràs després és un bon àpat), ens vam donar taula i de tot el que volíem provar no vam ser capaços a acabar-ho.

Aquest any, per motius varis, no hi haurà projectes (ni petits ni grans), i he pensat que hi ha molt per descobrir a prop de casa (qui no es conforma és pq no vol!). Així que m'he posat a buscar tot de llocs que m'agradaria visitar si vingués de vacances a Barcelona. I ja en tinc un munt!

Doncs bé, aprofitant que ahir era festa i feia un dia bonic de sol, jo com la resta de la gent, vaig sortir al carrer, contenta per fer el meu primer brunch a Barcelona.

No ens vam equivocar!!

Picnic està al carrer Comerç, prop de l'Arc de Triomf. Tot i no haver reservat vam tenir sort d'aconseguir una taula al costat de la finestra. Te una carta petita però completa, el menjar esta boníssim i no parlem dels postres!!

D'acord, jugava amb avantatge per ser un dels meus plats preferits, però els meus Benedict eggs eren sublims, i les salses de advocat i yougurt dels Ous Rancheros espectaculars.

Per beure unes grans pink lemonade, per això de sentir-nos una mica més lluny de casa.

El tracte molt correcte i tot cuidat fins l’últim detall, amb una aire new vintage que convida a tornar.

Segones oportunitats

Sovint desitgem una segona oportunitat per fer les coses millor, per corregir els nostres errors o simplement per fer les coses diferents. Ens prometem ser més forts, més valents, més atrevits, més... més alguna cosa que una vegada no vam ser. El pitjor es veure com aquesta segona oportunitat es presenta i passa de llarg pq no ens hem atrevit a ser més forts, més valents, més atrevits, més alguna cosa que una vegada no vam ser.

Serà el que hagi de ser. Potser no serà. Potser no depèn de nosaltres realment. Potser marxes d’un lloc i no tornes mai més.

I potser ha estat l’últim cop, simplement.

Stopping by Woods on a Snowy Evening

Whose woods these are I think I know.
His house is in the village though;
He will not see me stopping here
To watch his woods fill up with snow.
My little horse must think it queer
To stop without a farmhouse near
Between the woods and frozen lake
The darkest evening of the year.
He gives his harness bells a shake
To ask if there is some mistake.
The only other sound's the sweep
Of easy wind and downy flake.
The woods are lovely, dark and deep.
But I have promises to keep,
And miles to go before I sleep,

And miles to go before I sleep.

 

 

Sant Tornem-hi!

Ja el tenim aquí!

I amb ell les noves il·lusions i els reptes nous. No ens enganyem no cal tenir 15 anys per fer el pallasso i buscar concerts lluny de casa i buscar-ne de més a prop. Per sort no estic sola i s'acosta l'estiu amb festivals i escapades secretes. Hi haurà qui surti de puntetes per la finestra quan tothom estigui dormint, en silenci saltarà al jardí amb peus descalços recorrerà la distancia fins la porta, potser no l'esperi una bici, serà un cotxe que la portarà a veure de nou llums de colors. Hi haurà qui salti del balcó a les branques d'un arbre i baixi com un esquirol per córrer carrer avall. I haurà qui vingui volant pels aires amb un gran globus aerostàtic i aterri sigil·losament sobre un terrat. Sigui com sigui el més important es estar junts en arribar a les portes d'una nova aventura!

Lluvia

Hoy llueve sobre la ciudad. El cielo se confunde con el asfalto gris y los rostros desaparecen tras paraguas de colores. Duermes en un lugar oscuro, con tus mejores ropas, en una cama hecha de rosas. Con los rostros que tanto querías entre tus manos. Aun no ha llegado el frio, las tardes ya son oscuras y tu recuerdo me asalta en medio del ruido. La soledad reside dentro de mí, la siento moverse en mi corazón. Te hecho tanto de menos, tu voz duerme en mis oídos y el olor de tu piel recorre los rincones de casa. Salí corriendo de ese hospital y no he dejado de correr. No puedo detenerme, no puedo afrontar que ya no te veré nunca más. Ayer te quise llamar, por un segundo todo era como siempre y recordé que hacía mucho que no hablaba contigo, por un segundo olvidé que ya no estás aquí. El segundo más dulce des de que te dije lo mucho que te quería y tú me respondiste.

Cuanto hace que te fuiste, cuanto hace que no soy feliz. Tu sitio esta vacio cada sábado, miro la silla donde deberías estar y te veo mirarme y sonreír. Eres mi secreto mejor guardado, mi amor más profundo y mi pasado, mi presente y todo mi futuro.

Siempre seré tu prueba de vida...

Comiats

Fa molts dies que em ronda pel cap. I és que crec que ha arribat el moment de posar punt i final al meu blog.

Aquest any està resultant un any de futur i no se pq tinc la sensació que aquest blog pertany al meu passat.

Reconec que ha estat una via d'escapament en alguns moments a les paraules que s'acumulen i no deixen dormir. En aquests anys he estat feliç i m'han passat coses dolentes. He conegut molta gent i d'altres que han anat marxant per la porta del darrera. Crec que sóc la mateixa persona que va començar i a la vegada no reconec les meves passes. He viatjat tan com he pogut i la família sense adonar-me ha anat creixent. Però ara necessito omplir els pulmons d'aires renovats i de nous projectes, potser sigui només un fins després, però ara per ara no vull ser esclava de les meves paraules. A partir d'ara seré rica en silencis i en dies de llum per estrenar.

Aquells que despistats hàgiu pogut caure per aquí i ser testimonis obligats de les meves cabòries només em queda donar-vos les gràcies. No us enganyaré dient-vos que potser en un futur ens tornem a trobar, ja és difícil coincidir una vegada, dues seria un miracle.

Bon viatge!

Descobrint el Kazari Sushi!

Són d'aquelles coses que et porta internet i no saps pq ni com has arribat fins allà....

Silencis

SILENCI

Des d’aquest silenci et penso
des d’aquest silenci espès.
La meva ment, delerosa,
et busca enllà del no res,
del no res d’aquest silenci,
d’aquest gran silenci espès.

Celedoni Fonoll
(Del Llibre : Tocat d’amor)

Eels - All The Beautiful Things

Cançó del dia, cançó de la setmana, cançó d'un mes d'abril ploraner!!



I aquí us deixo la lletra, per si us agrada i la voleu cantar:


Everyday I wake up, wonder why
I'm alone when I know I'm a lovely guy
Birds come down from sky so blue
See all the beautiful things you do
Why can't I just get with you

Every night I carry out my plan
Pray to God that one day I could be your man
Birds come down from sky so blue
See all the beautiful things you do
Why can't I just get with

You'd be my only friend in the world
Well you could just be my girl

And if I do run away from this life
There won't be much for me in the afterlife
Although I know that you don't even care
I'd rather stay in a world where
Birds come down from sky so blue
See all the beautiful things you do
Why can't I just get with you

Nova creació

Cap de setmana de profit, de pastissos i de projectes que creia paralitzats. De felicitacions que arriben i gratitud de tornada que pinta somriures malgrat el temps. L'amor és un sentiment "extrany" que sobreviu al pas dels anys. El record d'allò que vam ser, el que som ara i el que serem. Lligams vermells tan fins que gairebé són inexistents. No importa el que ens esperi la vida si som capaços de ser constants en allò que creiem.
De vegades trobes allò que havies perdut, potser una clau, potser un amic, un dia com avui, gris de primavera, el gir es presenta de nou a la meva vida, es fa present. Les claus apareixen i la calma reconforta l'esperança de que tot una dia serà millor.

Tren a la rutina

Com qui no vol la cosa torno a ser al tren. Cami de l'aeroport al que no arribare, almenys no avui. Tinc gairebe tot per ser feliç pero no ho soc. Vull pensar que es pq soc massa exigent i no pq soc covard. La vida facil, la rutina, saber que passara dema i passat. No es suficient. Gir i canvi que no arriben... I si els tingues davant i no fos capaç a veure-ho? Torno a ser al tren i la nit cau sobre el petit pais, cobrint muntanyes, camins i cobrint el mar. Dema ja no hi haura temps de pensar en banalitats, dema ja sera massa tard.

Published with Blogger-droid v1.6.8