Coses que pasen quan ve el Nadal

Pq serà que al acostar-se aquestes dates tota la nostàlgia s’instal·la entre les llums de Nadal i de cop els carrers son mes bonics i mes silenciosos. Cauen com volves de neu els noms de tots aquells que ja no hi poden ser, dels vius i dels que ja no ho estan. Portant imatges agredolces de passats guardats el la memòria. Retalls d'una vida que no tornaria a viure. Nadal, cementiri de la innocència i de sarsueles. De cançons que sempre seran en castellà i reunions familiars que no es donaran. Viure significa Nadals que ja no tornaran a ser Nadals amb tu.

Seneca

Enamorada de l'aire, que vola molt amunt i mai no torna. D'una nit d'estiu, de gestos, de mans. D'ulls tan blaus com el mar. De somnis impossibles i paraules buides.

Enamorada del temps que corre amb descapotable groc. D’ombrel·les a mitges i onades de dos metres. De la sorra que queda dins les sandàlies i del teu costat al llit.

Enamorada de la soledat, del ventilador del sostre, de la complicitat robada. De rialles per telèfon, de l’absència.

Que diria Seneca de tot això?

De manual

Hi han coses que són de manual i de calaix. Històries que coneixem per ser tan velles com la pròpia historia. Però de cop les deixem de veure en els demés per sentir-les córrer per la nostra pell. I la història més vella del món es transforma en dansa, es transforma en foc. I caiem, i patim, una a una en totes les trampes, conscients del error. Creient poder canviar el final, ser l’heroïna, la salvació. I tot i que l’evidència ens porta al fracàs, el cor no pot deixar de lluitar, en contra del món, de la història i de les normes de manual.

Si el món fos...

Si el món fos de color blau seria peix.

Seria temps i seria etern.

Si el món fos de color blau nedaríem del revés.

Nàufrag

Qui ets, nàufrag de somriures fàcils.

Qui ets, nàufrag d’aigua dolça.

Truques a la porta i ets la vida disfressada d’oportunitat.

I de la mà em portes a través de finestres tancades.

Vas pintat de llum solar i camines amb botes d’astronauta.

Qui ets, nàufrag de possibilitats.

Qui ets, nàufrag de somnis oblidats.

TRUCA'M

Les coses arriben, sense adonar-nos. Topem amb la gent i de sobte tinc banda sonora per aquest mes de febrer. I com si la màgia existís les flors floreixen al hivern, ja no tinc clar a qui trobo a faltar més i ballo amb sabates noves. Quan tinc por, quan m'he d'enfrontar a monstres ferotges, amb tempestes al mar, quan necessito trobar paraules sabies de consol, sempre tornes a mi com un amic imaginari. 

Has escoltat aquesta cançó? 

Sacsejant

Sempre he esperat que la vida amb sacsegi amb força, que per fi arribi el gir esperat. Fora plors, fora tristors només llum. Fa temps que la vida no em sorprèn, no de la manera que vull. I de cop arriba un aire renovat en forma de ganes i m’aixeco d’un salt de la cadira. Avui sóc jo qui vol sacsejar la vida. I he fet un pas, allunyar-me de la meva zona de confort. Alguna cosa dins meu vol canviar i aquest cop es de veritat. Seran els projectes que tinc davant que fan que miri més enllà del meu melic. Que em fa por ser extravertida, doncs ho seré. Que no bec vi, doncs en veuré. Que no se parlar en xinès, doncs n’aprendré. Tinc ganes de riure i de fer-ho molt. Cauré sis vegades més i m’aixecaré vuit pq avui sacsejo la vida i necessito saber que estic aquí, que no sóc invisible.

CONTIGO

Hoy sin querer he encontrado pensamientos míos en palabras de alguien. Me gusta descubrir pasiones escritas en paredes sin esperar la sorpresa de encontrarme oculta entre ellas. Pq a veces nuestros pensamientos ya fueron escritos.

Viajar a Marte
o al cuarto de la plancha.
Pero contigo.

Luis Alberto de Cuenca

Amunt

Asseguda sobre un núvol, i no de color groc, escolto el trànsit dels carrers, les obres, la gent. Tot un xivarri que arriba fins aquí i no em deixa descansar. I jo que m'havia escapat cel amunt. Fa dies que sento els braços rígids i com més els miro més semblen ales d'avió, s'han tornat platejat i tot. Crec que m'hauria de preocupar però no se per quin motiu sento que he d'aixecar el vol. Penso que hagués estat més senzill si tingués plomes, però de plomes no m'han sortit. Bé, agafaré el passaport per si de cas en qualsevol moment el canvi s'accentua.

Barcelona és bonica, sobretot quan fa bo, però de cop es fa petita i no hi cabem tots. Tinc la finestra enganxada a la del veí i quan surto en bicicleta ha desaparegut el carril. Giro cantonada i trobo sorra de platja, oh oh com vingui una onada!

Així que m'he escapat, m'he escapat cel amunt i contemplo l'horitzó que avui s'encapritxa infinit.

Obsessions

Tinc clar que m'obsessiono amb les coses, amb els objectes i no focalitzo un camí en concret a seguir. Sóc com una estampida que poc abasta i molt destrueix. Un dia em llevo i resulta que el meu objectiu s'ha convertit en pots de vidre, els col·lecciono a milers per tota la casa. Ocupen prestatges, taules, cadires i fins i tot el terra n'és ple. Pots de vidre de totes les mides i formes, amb tapa i sense tapa. Pots de conserva i de melmelada, pots de vidre transparent o de colors. I quan ja crec que tinc tots els pots de vidre del món, la passió desapareix i es tornen avorrits, silenciosos, obstacles a saltar per anar al bany. Fins i tot el gat sento com camina amb una pota dins d'un dels pots de vidre. Desperto d'un somni de vidre i ja no em semblen tan bonics. Passo la tarda desanimada al sofà contemplant com el dia es mor rere la llum, sento que m'he deixat portar per una obsessió absurda que s'ha esvaït tan ràpid com va arribar.

De sobte em poses una caixa grossa de cartró sobre les cames i dius que anirem a regalar pots de vidre per la ciutat. "A la gent els hi fan falta, saps? te'ls havies quedat tots".

Es ven entrada la nit quan torno cap a casa cansada i satisfeta. Ningú sabrà que he estat jo, però he retornat tots els pots de vidre que m'havia quedat. La gent estarà contenta de tornar a tenir confitures i un lloc on posar els llapis de colors. En entrar de nou la casa torna a tenir el seu aspecte original i fins i tot el gat dorm tranquil en un racó.

Somrius mentre em fas el petó de bona nit, respirem alleugerits que la meva obsessió pels pots de vidre hagi acabat.

Surt el sol i amb ell un nou dia, des de la finestra oberta sento a la gent exclamant contenta el retorn del vidre a les seves cases. Obro els ulls, veig la llum, m'incorporo i en posar els peus a terra em dono conta d'una cosa... que m'agradaria tenir un motlle Nordic Ware. I tu esclates a riure.

Pensaments de mitja tarda

Definitivament fa un dia lleig. Miro per la finestra distreta mentre faig mitja i veig com els núvols tapen la ciutat. En algun lloc deuen estar fent cafè. El grinyolar del balancí compassa les meves mans i refrena els meus pensaments. La casa roman tranquil·la i mentre a fora hi bufa el vent dins s'hi respira pau i llenya al foc. Va ser una gran idea el posar estufa de llenya, fa caliu i fa olor d'infància. Estic sola i de vegades em sento sola.

Per un moment les claus obrint la porta fa que se m'escapi un mig sospir amb un mig somriure. Però segueixo mirant per la finestra despistada com si no m'hagués adonat. La meva quietud enganya, el repòs del meu cos és còmplice. Faig mitja mentre en el meu cap hi revoloteja una sola idea.

Sento passes, les bosses de la compra buidant-se, la porta de la nevera, ara un armari... sorolls familiars d'una casa a la ciutat.

Crec que quan acabi la bufanda, aniré a caçar caimans.

Pèsols de pluja

Avui he caminat sota la pluja, amb el fred colant-se entre la roba. Amb un paraigües groc en busca del sol.

He hagut de dinar de presa i corrents per compensar l'estona sota la pluja. I per un moment, entretinguda en separar els pèsols de l’arròs, m'ha vingut al cap una imatge. Hi haurà nàufrags que voldran llegir entre línies, però de segur que s'equivoquen. Només existeix un tu i un jo tan lluny ja en el temps, i tan curt en la memòria, que formes part dels si un dia va ser veritat. Doncs bé, recordo un bar, no el bar en sí si no un simple bar, o potser han estat tots els bars. Una taula per a dos i un parell de cerveses. Saps que no m'agrada la cervesa. I xerrant pels colzes aprofito per despistar-me i només fer un glop amarg entre rialles. Sort que sempre estàs tu per fer un canvi subtil i no deixar-me malament davant del cambrer. Somric, com ho feia, cap a mi pq ningú ho pugui veure, que un moment així serà meu per sempre. I segueixo escollint pèsols mentre a fora la gent encara busca el sol.

The Connells 74-75 Sub Español

Projecte 1 aprovat

Ja hi tornem a ser...

Després d'un temps a la fresca, de dol i d’abstinència, carreguem piles per reprendre de nou la vida. I quina millor manera que marcar projectes en el calendari? I no pot ser de cap altre manera que no fos amb un projecte gran. És tanta la emoció que només de pensar-ho el cor se'm dispara i sento el món girar, i el passar dels dies només fa que acostar-nos cada vegada més. Clar que seré discreta i prudent doncs no voldria gafar-ho (i no és que sigui supersticiosa) però ara que ja tenim els bitllets m'agradaria cridar-ho als quatre vents. Però no ens enganyem, tot i que encara queda molt per manegar en el projecte, ara que ja s'ha consolidat, la ment ja barrunta inquieta la projecció d'altres de nous!

Lligueu-vos el cinturó i si voleu llegiu les instruccions que trobareu en el seient del davant, que ja tenim els motors encesos i som a punt de d’aixecar el vol!!

Deshonor y condena

Amanece gris en julio, amanece con lluvia en las ventanas. Solo cabe esperar que aparezcas de nuevo con un cesto lleno de caramelos. Han podrido tu recuerdo, ensuciado mi memoria, traicionado mi honor. La vergüenza acuna mis noches de silencioso olvido. No tengo perdón que repartir a aquellos que me sentenciaron sin pruebas al destierro y a la ignorancia del delito. No tienen cabida en mi vida, son humo que se lleva el viento.

Pero tu, tú que ya no estás, y la duda, de si me creíste capaz, arrastraré por esta vida sin encontrar consuelo. Mi alma llena de lodo oscuro ya no encontrará sosiego en tus palabras, en tu voz, pues me han quitado todo lo que era tuyo por pleno derecho, bajo el estandarte de la justicia del hombre, tras una moral con doble rasero. Aquellos que se creen dignos serán olvidados junto a sus condenas.

Me queda solo un camino por andar y será andado caiga quien caiga, pq solo la verdad nos hará libres. No bajaré la cabeza, buscaré el origen, buscaré la luz, te buscaré siempre.

Pluja i Boira

Que difícil és pensar quan tens el cap ple de pluja. Quan el fred s’instal·la dins i sents entumides les extremitats, el cos et pesa, avances lentament amb silenci a les orelles i l’aire es torna espès, es torna boira i escapa escales avall. Una son voraç s’acomoda sobre les parpelles, vols tancar els ulls i fugir, sortir volant lluny de la pluja, de la boira, allà on el sol brilla i les coses sempre són senzilles. On no existeixi el temps, ni el temps et pugui robar.

 

 

A la fresca

En aquest estiu que no vol arribar, amb la gent tan preocupada per si ens hem quedat atrapats en la boira del hivern, sense Utingamis que ens vinguin a rescatar, aquesta nit he dormit a la fresca. Una brisa suau corria per la casa, entrava per la finestra un xic oberta i reciclava l'aire viciat de la nit. Avui tots per fi hem pogut dormir en pau, sense plors a mitja nit per no poder dormir, inconvenients de viure a Barcelona i no tenir aire acondicionat. El cel enfadat i una fina pluja colpejava els vidres plens de pols. He obert un ull, la foscor ho regnava tot i de la mà del silenci acotxaven el somni dels infants. Moc els peus sota els llençols, la son torna a mi i perdo de nou consciència del món.

A la nostra humanitat

Després d'uns quants dies submergida amb móns filosòfics i sense haver tret molta cosa clara, avui camí de la feina m'ha assetjat una gran pregunta. Encara estem a temps de ser persones?

Encens el televisor i poses les noticies per error, que trobes?? Desgràcies, només que desgràcies. Suposo que les coses bones no venen o potser, simplement, no existeixen. Sí, potser sí que és un punt de vista molt negatiu. Però s'obre un debat intern cada vegada que veig com som capaços, els uns i els altres, de fer el que fem. M'espanta la idea que algun dia la violència, el caos, pugui tornar a regnar pels nostres carrers. Que ens diferencia dels nostres veïns? D'altres països en guerra? Quan veus com míssils, armes nuclears, nens soldats, violacions, saquejos... s’exhibeixen com a signes de poder davant els ulls del món. Som el nostre propi depredador. En algun moment perdem la capacitat d'empatitzar, de socialitzar, perdem la nostra pròpia humanitat i ens transformem en essers obscurs afamats de poder o del que sigui que busquem.

Però avui camí de la feina m'ha assetjat una gran pregunta. Encara estem a temps de ser persones?

Una dona estesa al carrer, sense sabates, plorava desconsolada. Tenia la mirada fixa, amb una expressió de terror. El rimel li baixava per les galtes deixant-les tenyides de negre dol. Al seu costat hi tenia un casc i més endavant una moto vermella. La gent s'amuntegava al seu voltant, li agafaven la mà, intentaven consolar el seu plor ofegat pel transit. Les sirenes sonaven a prop i tot d'un plegat el soroll ho envaeix tot. Que fa que un desconegut t'agafi la mà en el precís moment que el teu món perd el sentit i només són sirenes retronant dins les oïdes. Que et xiuxiuegi paraules d’ànim, mentre recullen el teu cos del terra. Que no se separi de tu mentre les circumstancies ho permetin. Que fa que no et deixi, que no t'abandoni just quan més el necessites. Que t’acaricií suaument la cara mentre t'aparta els cabells? Prenc consciencia que en algun moment de la nostra vida tots hem passat per un moment similar. Potser sent l'heroi potser sent el desvalgut. Alguna cosa que no se descriure, que no se d’on ve.

I per un moment tinc la vaga sensació que encara estem a temps de ser persones.

Tu ja no hi ets

Segurament, al llarg dels anys hagi ja utilitzat les paraules de Miquel Marti i Pol. Sempre que penso en tu, i intento expressar el que sento, em surt un "Tu ja no hi ets i floriran les roses...", deixant en silenci les paraules pròpies, deixant sense nom allò que ja no hi és.

Avui et dedico un fragment, com una pregaria laica evocant el teu record.

Tu ja no hi ets i floriran les roses,
maduraran els blats i el vent tal volta
desvetllarà secretes melodies;
tu ja no hi ets i el temps ara em transcorre
entre el record de tu, que m'acompanyes,
i aquell esforç, que prou que coneixes,
de persistir quan res no ens és propici.
Des d'aquests mots molt tendrament et penso
mentre la tarda suaument declina.
Tots els colors proclamen vida nova
i jo la visc, i en tu se'm representa
sorprenentment vibrant i harmoniosa.
No tornaràs mai més, però perdures
en les coses i en mi de tal manera
que em costa imaginar-te absent per sempre.

Fragment d'un poema de Miquel Martí i Pol

Ens trobem a Sant Felip Neri un diumenge de primavera

Tots els camins porten al mateix destí...