De Momento Abril

Tot i que la primavera queda molt lluny d'on ens trobem ara, cançons que apareixen de cop i repent. Aportacions úniques a la banda sonora d'una vida qualsevol, on mirar parets blanques plenes de colors i dormir en llits aliens són coses habituals.

Allò que tu tan volies per mi

Escolto les teves paraules a través de la distancia que acumulen els anys. M'entristeix que en un dia com el d'avui tu ja no hi siguis. Que la vida vulgui avançar sense tu. I la ràbia em recorre les galtes mentre el món segueix el seu curs. Com si l’amor no fos suficient per aturar la vida. Escolto les teves paraules sortir d’algun recó de la memòria. Ja no les sento amb tanta claredat però se que hi són, que sempre hi seran per mi. Per quan necessiti tenir-les, per quan la vida no vagi bé i per quan la vida s’entesti a fer-me feliç. Pq vull que sàpigues que ho sóc, avui sóc feliç. Se que ho saps, allà on siguis se que ho saps.

Cert clar i breu (amb lletra) - Mishima

Coses que només passen un dilluns al vespre i s'allargen una semana.

Octubre

De vegades les coses es presenten així, clares i certes. Sense embolcalls. Amb la netedat que només l'octubre sap portar. L'aire ja fred eriçar la meva pell però no sufoca les meves galtes vermelles al ser conscient de tu davant meu. I la nit, plena de núvols d’aigua, plora sobre Barcelona, mentre escapem per la porta del darrera.

BIOGRAFIA D'UN FET

El naixement

Com tots els naixements, el de l’Abel no ha estat pas diferent, ha arribat al món amb dolor. Segurament aquest sigui el punt en comú.  Obre els ulls en mig del bosc. Jeu a terra, com un nado, brut i amb els cabells emmaranyats. S’intenta moure per primer cop, la primera bocanada d’aire li crema la gola, el cos li fa mal i plora.

Els inicis

L’Abel camina lent, cada pas es un joc d’equilibri. Porta la destral recolzada a les espatlles i el farcell amb l’esmorzar que li ha preparat la mare.

S’atura davant d’un gran arbre, respira profundament. Deixa el farcell a un costat, aixeca la destral i amb força dona el primer cop. El soroll li ressona a les orelles, els braços perden força amb la vibració i la destral cau a terra. Del fons del bosc sent com cau un arbre.

 Terror nocturn

 És tard, les llums son apagades, a la casa ja tothom és al llit. El pare de l’Abel ronca fort a l’altre banda de la paret. Fa calor, les cortines cauen immòbils a banda i banda i la foscor més absoluta entra per la finestra de l’Abel. Ell es al llit, tapat fins el nas amb el llençol i amb els ulls ben oberts. Els taulons de fusta crequen per tot arreu i el cor de l’Abel batega ràpidament. La destral descansa sota el llit, a l’alçada de la tauleta de nit.

 La gana

 El menjar es a taula, la mare ha preparat una gran olla d’estofat. El pare de l’Abel entra per la porta de la cuina, es treu les botes brutes de fang, es renta les mans i seu. La mare beneeix la taula i comencen a dinar. El repicar de les culleres al fons dels plats, a cada cullerada, destorben  l’Abel que menja i menja. Amb una fam com si el dia anterior no hagués provat bocí.

 La mort

 L’Abel és al mig del bosc, bufa una brisa fresca, però ell esta suant. Les gotes li cauen pel front i respira esbufegant. Segueix corrent a través dels arbres, no li cal més que la llum de la lluna per trobar el camí. Un camí imaginari fins a les entranyes del bosc.

Corre cada vegada més ràpid, confonent-se en la foscor, corre tan ràpid que ja no es veu. L’Abel ha desaparegut, ja no se’l pot trobar. Ha deixat d’existir per una nit.

Uns ulls grans i vermells apareixen darrera un arbre, una boca grossa entreoberta deixa veure una dentadura blanca, garres afilades que avancen lentament, crec que aquesta també serà la meva ultima nit.

UN DINAR

La casa fa olor a especies, s’oloren per tota l’escala de l’edifici. La porta de l’entrada esta tancada, amb dues voltes de clau. El passadís es en penombra, al fons la llum de la cuina és oberta i el soroll d’algú traginant. El passadís és llarg i estret, a banda i banda les portes de les habitacions són obertes. Habitacions petites amb finestres que donen als baixos d’un pati de llums. Fa fred.

Des de la porta de la cuina es veu una dona d’esquenes, amb llargs cabells  canosos embolicats en un mal recollit. Du la bata de franel·la del seu marit i lligat el davantal. Remena una olla al foc, l’espetec de l’oli en la paella queda emmudit per l’horrorós soroll de la campana.  La cuina és petita, vella, amb armaris sense portes i una nevera despintada. Una cuina mal endreçada amb terra d’aquell que no es veu mai net.

Trucant a la porta, ella no ho sent. Passats uns segons el telèfon de sobre la nevera comença a vibrar i els compassos d’una cançó popular la fan afluixar el foc. S’eixuga les mans i respon a la trucada.

-Si? – La senyora escolta breument, penja. Agafant el drap de cuina es dirigeix a les fosques passadís amunt, cap a la porta. Camina poc a poc, distreta eixugant-se les mans. Les claus no hi són i les busca dins de la butxaca de l’abric que hi ha penjat a l’entrada. Sense presa l’obra.

I es llavors quan un guirigall de veus d’adults i de nens inunden la foscor. Entren en esbandida, sonen petons, s’obren llums i les habitacions queden plenes de muntanyes d’abrics sobre els llits. Un cop tots a dins un soroll sec, el tintineig de les claus, la porta torna a estar tancada.

Són els fills i filles de la Camila, els gendres i les joves, i tots els seus nets.

I amb tots ells el caos regna lliurement per la casa. Els homes seuen, mentre les dones omplen la cuina, hi ha qui para la taula, qui prova el menjar de l’olla, qui parla d’un gos perdut i qui no diu res en mig de tots. La Camila, segueix absorta en les seves tasques, el menjar ja és gairebé a punt per servir. En silenci va cap al lavabo i tanca la porta. Mirant-se al mirall agafa el raspall, poc a poc es pentina els seus llargs cabells i se’ls recull de nou. Es treu el davantal i la bata vella del seu marit. A sota dur una camisa blanca ben planxada, amb un coll bordat de fil blanc. Els botons desgastats han perdut el seu color daurat. Es treu les sabatilles i les posa al costat de la banyera. S’asseu al bater, per intentar encabir els peus inflats dins les sabates negres. En acabat s’aixeca i es torna a mirar al mirall, no somriu. Inspira profundament i surt al passadís.

Surt just per ensopegar amb el seu marit que acaba d’arribar, se li arronsa el nas al sentir l’olor a alcohol i tabac negre. Però ell ni s’immuta i continua caminant cap a al menjador. S’asseu amb els altres.

Han hagut d’enretirar el sofà i la televisió per poder fer la taula més grossa. Quan hi son tots, uns seuen en cadires, altres en tamborets i els nens més petits en una tauleta a part asseguts al terra com els indis.

La Camila comença a servir els plats, dues filles i la seva neta gran l’ajuden a servir. Les fonts de menjar omplen la taula. Les converses es creuen les unes amb les altres i comencen a dinar.

-          Mama, como estás? – Però la Camila no l’escolta i continua menjant. Els del seu voltant se la miren estranyats. I la seva filla insisteix.

-          Mama, estas bien? – Camila aixeca la mirada del plat i se la mira amb els ulls molt oberts.

-          Mama? Estas bien?

-          Sí, sí, estoy bien.

De mica en mica la taula s’ha anat quedant en silenci. Tots es miren la Camila que segueix menjant com si res.

-          Mama, trabajas demasiado, no deberías seguir allí. Limpiar casas a tu edad es muy agotador. Y esa mujer...

-          Os gusta el estofado? – Diu de cop la Camila.

Les mirades van d’uns ulls als altres, buscant alguna resposta al comportament estrany de la Camila. Algun somriure nerviós s’escapa.

-          Mama?

-          Os gusta el estofado? – Repeteix.

-          Sí, mama está muy bueno.

-          Esa señora ya no nos molestará más. Me alegro que os guste.

El silenci es fa crispant, les cares “de no saber el que esta passant” es transformen lentament en cares de desconfiança. Mentre alguns acaben d’interpretar les paraules de la Camila, boques tan obertes com els ulls que posen. Una cullera cau dins d’un plat.

-          Mama, que has hecho?

Estimat Joan

Sóc la teva avia.

Aviat serà el teu aniversari, ho se, i vull enviar-te aquests regals. Desitjo que t’agradin. No se els teus gustos. Te comprat un camió de bombers, al teu pare de petit era el que més li agradava, potser tu t’hi assemblis.

No ens coneixem i a la meva edat no se si ho farem. Si alguna vegada et parlen de mi, segur no t’explicaran coses boniques i seran del tot veritat.

M’agradaria poder explicar-te tantes coses, però com fer-ho, si tan sols ets un nen. Qui sap, potser algun dia et trobis de nou amb les meves paraules.

Serà el pes dels anys, la soledat que ofega o els fantasmes d’una vida que m’impulsen a explicar-te el per que d’aquesta realitat. Sovint crec que no sóc més que part d’una gran mentida, que despertaré de nou en aquell mati d’estiu i tot serà com havia d’haver estat.

Però aquell mati va ser diferent, imperceptible a primera vista, gairebé com la sensació d’haver tingut un mal son del que no recordes res. Amb el pas dels dies vaig ser conscient que havia perdut la capacitat d’estimar.

El que esdevingué després només són dies tristos, dies de pèrdues. Els fills van anar marxant d’un en un, molt lluny, per no tornar. I el teu avi i jo, ens vam convertir en dos estranys sense molt a dir. Fins que ell també va marxar.

Però també es pot viure sense estimar, i ho has de saber. No se si aquest mal neix i mor en mi, o si per el contrari serà una ombra que pesarà sobre vostre. Colant-se primer en els somnis, tacant de foscor cada una de les il·lusions, tenyint de negre la mirada i per últim submergir de dol el cor. La gent no ho entendrà i s’allunyarà, deixant-te sol amb la soledat del món. I viuràs, viuràs per veure com no queda res.

Aquest és el meu llegat.

Asseguda al tocador t’escric aquesta carta, observada per les fotografies dels que ja no hi són. Creuràs que estic boja, però algunes nits d’hivern, mentre vaig cap aquí i cap allà, cantussejo alguna cançó per omplir els silencis, i quan creuen que no els miro, els veig somriure.

La teva avia, 

                                   Maria

SENYORA QUE MIRA UN APARADOR DE CARAMELS

La Maria obre els ulls, l’habitació encara és a les fosques. El silenci regna inquiet sota el tic-tac del despertador.

L’insomni no la deixa dormir, des de que en Paco va marxar, el llit se li fa estrany, massa gran.

Sap que no es podrà tornar a dormir i com cada matí, ben de matí, s’aixeca abans que la ciutat arranqui el seu ritme accelerat. Mentre es prepara el cafè, es renta la cara i es col·loca bé la reixeta (xarxeta) de dormir. La imatge del mirall la pertorba i aparta la mirada mentre s’ajusta la bata.

El cafè fumeja a la tassa i asseguda a la taula de la cuina passa les pàgines del diari del dia anterior. Guerres, morts, polítics i més noticies que no li importen. El temps, s’esperen pluges durant la setmana, les primeres d’aquesta tardor. L’horòscop li diu que ahir era una dia bo per començar projectes nous, potser se li va passar fer-ho. I la secció de la borsa ni se la mira. Fer temps fins que arriba la Camila es fa molt avorrit de vegades.

Quan sent el repicar de les claus a la porta tanca el diari i s’aixeca a preparar més cafè. Te per costum esmorzar amb la Camila. Li agrada el seu accent estranger i la seva manera de prendre’s la vida la reconforta. Cada matí repassen l’agenda del dia, l’una a d’anar a comprar al mercat, s’han acabat les patates i quan torni té pensat rentar les cortines de les habitacions dels nens. L’altra ha decidit anar a comprar un regal per en Joan. Aviat farà quatre anys i vol que el regal arribi als Estats Units el dia del seu aniversari.

La Camila fa el llit i ella mira dins l’armari. Amb la de roba que té i no troba mai que posar-se. De reüll mira la faldilla del dia anterior i deixa de remenar. Va al calaix de les mitges, rebusca fins a trobar els quartos. Es pinta els llavis de carmí i per últim les sabates de saló ben llustrades. Recorre el llarg passadís fins la porta i s’acomiada. Sempre troba una excusa per sortir de casa. Faci fred o calor la casa li cau a sobre des de que està tan buida.

Passeja pels carres del barri, saluda a les veïnes i para a xerrar amb algun conegut. Ella sempre tan arreglada, tan estirada, tan que l’esquena li fa mal però mai es queixa. Para al quiosc de la plaça a comprar el diari i cigarrets que encara fuma d’amagat. Li passen les hores d’aquí cap allà i torna a casa just per dinar, carregada amb dues bosses plenes de regals. No sap si al Joan li agraden les motos o els cotxes, o potser els dinosaures, així que ho ha hagut de comprar tot.

Abans dinava sola al menjador, amb la televisió de la saleta per fer-li companyia. Però ja no està per romanços i dina a la cuina mentre li explica a la Camila tot el que ha fet durant el matí. Juntes recullen la taula, la Camila es posa a rentar els plats, ella prepara el cafè i el porta a la saleta. Juntes, assegudes cadascuna en una butaca, es preparen per veure la novel·la de la tarda.

2015

I l'any comença amb moltes ganes. Com si tingues presa de viure cada dia com si fos l'ultim. Sense ni tan sols adonar-me s'ha omplert de projectes i propostits, d'aquells que no s'acaben mai i dels que t'han imposat. Però sigui com sigui els pensó deixar entrar a la meva vida pq fa temps vaig apendre a no deixar pasar les oportunitats.

Però el meu gran objectiu personal és apendre a dir que NO. Home, ja esta bé!

. O alguna cosa semblant. A fer fora de la meva vida tot allò que em molesta o que sencillament no m'aporta. Anar amb moto per la ciutat, de paquet, abraçada a la meva propia esperança. Riure pq sí, i no deixar de fer-ho com a minim fins el 2016.

A corre riscos, exposar-me a les meves propies pors, a fracasar i tornar-me aixecar. A donar la cara. A ser més valenta i pujar-me a qualsevol avió. Tinc ganes i tinc empenta.

Quan surt el sol

 

 

Miro a través dels teus ulls allò que viu tan lluny. Aquell instant de no dir res amb silencis plens de colors. Vull saber de tu. El teu riure inundant-ho tot de nou i l'olor de cafè recórrer la casa com si aquest matí et llavessis aquí. Que fàcil és somniar, deixar-me portar pel que podria haver estat, passejar per aquella vida sentint el sol a la cara i la teva mà entre els meus dits. I no m’avergonyeix reconèixer que he tornat a perdre el nord, el sud, l’est i la raó. Que faig tot el possible, que caço papallones totes les nits i no parlo ja de tu. 

Coses que pasen quan ve el Nadal

Pq serà que al acostar-se aquestes dates tota la nostàlgia s’instal·la entre les llums de Nadal i de cop els carrers son mes bonics i mes silenciosos. Cauen com volves de neu els noms de tots aquells que ja no hi poden ser, dels vius i dels que ja no ho estan. Portant imatges agredolces de passats guardats el la memòria. Retalls d'una vida que no tornaria a viure. Nadal, cementiri de la innocència i de sarsueles. De cançons que sempre seran en castellà i reunions familiars que no es donaran. Viure significa Nadals que ja no tornaran a ser Nadals amb tu.

Seneca

Enamorada de l'aire, que vola molt amunt i mai no torna. D'una nit d'estiu, de gestos, de mans. D'ulls tan blaus com el mar. De somnis impossibles i paraules buides.

Enamorada del temps que corre amb descapotable groc. D’ombrel·les a mitges i onades de dos metres. De la sorra que queda dins les sandàlies i del teu costat al llit.

Enamorada de la soledat, del ventilador del sostre, de la complicitat robada. De rialles per telèfon, de l’absència.

Que diria Seneca de tot això?

De manual

Hi han coses que són de manual i de calaix. Històries que coneixem per ser tan velles com la pròpia historia. Però de cop les deixem de veure en els demés per sentir-les córrer per la nostra pell. I la història més vella del món es transforma en dansa, es transforma en foc. I caiem, i patim, una a una en totes les trampes, conscients del error. Creient poder canviar el final, ser l’heroïna, la salvació. I tot i que l’evidència ens porta al fracàs, el cor no pot deixar de lluitar, en contra del món, de la història i de les normes de manual.

Si el món fos...

Si el món fos de color blau seria peix.

Seria temps i seria etern.

Si el món fos de color blau nedaríem del revés.

Nàufrag

Qui ets, nàufrag de somriures fàcils.

Qui ets, nàufrag d’aigua dolça.

Truques a la porta i ets la vida disfressada d’oportunitat.

I de la mà em portes a través de finestres tancades.

Vas pintat de llum solar i camines amb botes d’astronauta.

Qui ets, nàufrag de possibilitats.

Qui ets, nàufrag de somnis oblidats.

TRUCA'M

Les coses arriben, sense adonar-nos. Topem amb la gent i de sobte tinc banda sonora per aquest mes de febrer. I com si la màgia existís les flors floreixen al hivern, ja no tinc clar a qui trobo a faltar més i ballo amb sabates noves. Quan tinc por, quan m'he d'enfrontar a monstres ferotges, amb tempestes al mar, quan necessito trobar paraules sabies de consol, sempre tornes a mi com un amic imaginari. 

Has escoltat aquesta cançó? 

Sacsejant

Sempre he esperat que la vida amb sacsegi amb força, que per fi arribi el gir esperat. Fora plors, fora tristors només llum. Fa temps que la vida no em sorprèn, no de la manera que vull. I de cop arriba un aire renovat en forma de ganes i m’aixeco d’un salt de la cadira. Avui sóc jo qui vol sacsejar la vida. I he fet un pas, allunyar-me de la meva zona de confort. Alguna cosa dins meu vol canviar i aquest cop es de veritat. Seran els projectes que tinc davant que fan que miri més enllà del meu melic. Que em fa por ser extravertida, doncs ho seré. Que no bec vi, doncs en veuré. Que no se parlar en xinès, doncs n’aprendré. Tinc ganes de riure i de fer-ho molt. Cauré sis vegades més i m’aixecaré vuit pq avui sacsejo la vida i necessito saber que estic aquí, que no sóc invisible.

CONTIGO

Hoy sin querer he encontrado pensamientos míos en palabras de alguien. Me gusta descubrir pasiones escritas en paredes sin esperar la sorpresa de encontrarme oculta entre ellas. Pq a veces nuestros pensamientos ya fueron escritos.

Viajar a Marte
o al cuarto de la plancha.
Pero contigo.

Luis Alberto de Cuenca

Amunt

Asseguda sobre un núvol, i no de color groc, escolto el trànsit dels carrers, les obres, la gent. Tot un xivarri que arriba fins aquí i no em deixa descansar. I jo que m'havia escapat cel amunt. Fa dies que sento els braços rígids i com més els miro més semblen ales d'avió, s'han tornat platejat i tot. Crec que m'hauria de preocupar però no se per quin motiu sento que he d'aixecar el vol. Penso que hagués estat més senzill si tingués plomes, però de plomes no m'han sortit. Bé, agafaré el passaport per si de cas en qualsevol moment el canvi s'accentua.

Barcelona és bonica, sobretot quan fa bo, però de cop es fa petita i no hi cabem tots. Tinc la finestra enganxada a la del veí i quan surto en bicicleta ha desaparegut el carril. Giro cantonada i trobo sorra de platja, oh oh com vingui una onada!

Així que m'he escapat, m'he escapat cel amunt i contemplo l'horitzó que avui s'encapritxa infinit.

Obsessions

Tinc clar que m'obsessiono amb les coses, amb els objectes i no focalitzo un camí en concret a seguir. Sóc com una estampida que poc abasta i molt destrueix. Un dia em llevo i resulta que el meu objectiu s'ha convertit en pots de vidre, els col·lecciono a milers per tota la casa. Ocupen prestatges, taules, cadires i fins i tot el terra n'és ple. Pots de vidre de totes les mides i formes, amb tapa i sense tapa. Pots de conserva i de melmelada, pots de vidre transparent o de colors. I quan ja crec que tinc tots els pots de vidre del món, la passió desapareix i es tornen avorrits, silenciosos, obstacles a saltar per anar al bany. Fins i tot el gat sento com camina amb una pota dins d'un dels pots de vidre. Desperto d'un somni de vidre i ja no em semblen tan bonics. Passo la tarda desanimada al sofà contemplant com el dia es mor rere la llum, sento que m'he deixat portar per una obsessió absurda que s'ha esvaït tan ràpid com va arribar.

De sobte em poses una caixa grossa de cartró sobre les cames i dius que anirem a regalar pots de vidre per la ciutat. "A la gent els hi fan falta, saps? te'ls havies quedat tots".

Es ven entrada la nit quan torno cap a casa cansada i satisfeta. Ningú sabrà que he estat jo, però he retornat tots els pots de vidre que m'havia quedat. La gent estarà contenta de tornar a tenir confitures i un lloc on posar els llapis de colors. En entrar de nou la casa torna a tenir el seu aspecte original i fins i tot el gat dorm tranquil en un racó.

Somrius mentre em fas el petó de bona nit, respirem alleugerits que la meva obsessió pels pots de vidre hagi acabat.

Surt el sol i amb ell un nou dia, des de la finestra oberta sento a la gent exclamant contenta el retorn del vidre a les seves cases. Obro els ulls, veig la llum, m'incorporo i en posar els peus a terra em dono conta d'una cosa... que m'agradaria tenir un motlle Nordic Ware. I tu esclates a riure.