Conte d'estiu

La Meri s’estima en Jordi, creu que no serà ningú sense ell. Mira les fotografies i sap que mai deixarà d’estimar-lo. Cursilades com aquestes li ha repetit mil vegades al llarg d’aquests anys, però ell mai no ha contestat. Amb un somriure, resignada , es repeteix que és un noi reservat. Te la vida plena de petits moments que compensen la soledat que sent. La Meri sempre ha procurat estar per quan en Jordi la necessiti. Per coses de la vida en Jordi és massa distret, no la ha vist. Els dies van pasant, i lligats per una corda invisible fan pasar a la vegades les fulles del calendari. La Meri i en Jordi semblen feliços, a la seva manera, cadascun en el seu món, o al menys és el que ella creu. Pq la veritat és que en Jordi ara somnia amb una altra Meri, més alta, més maca, més simpatica. En Jordi torna a sentir les papallones que tan anyorava, les que no el deixen dormir per la nit, les que fan que anar a treballar sigui tot una aventura de sentiments. Ara en Jordi dubta, la seva Meri fa temps que va deixar de ser un misteri, ara ja sap que li encanta el sushi, que dorm amb pijama i que no li agrada la formula 1. Sap que es posa molt pesada quan no aconsegueix el que vol, és una capritxosa. Sap també que les nits que la te al costat no el deixarà llegir un llibre tranquilament i pels matins reclamarà la seva atenció d'una manera infantil i egoista. I tot això a ell ja no li fa gracia. En Jordi ja no li agrada la joguina vella, se n'ha cansat. I mentre la Meri somnia amb casetes amb tanca blanca i jardi, ell s'allunya sense fer soroll. De puntetes com un lladre que marxa després de veure que no hi havia res a robar. En Jordi ha pres ja una decisió, vol tornar a ser lluire, amo i senyor de la seva vida, com avans. Ha anat a veure la seva Meri, la que fins ara era només seva. La ha mirat als ulls i sap que no te clar el que vol, sempre ha estat així. Però en Jordi te molt clar el que no vol, i ja no vol a la seva Meri. Li diu que li sap greu, però que mai l'ha estimat com ella l'estima, i sap que no serà capaç mai de fer-ho. La Meri plora, no enten res. En Jordi marxa, s'endinsa en la foscor, puja al cotxe per no tornar. La Meri s'està allà de peu veient com s'allunya, creient que tornarà. Té la tonta esperança de que tornarà, no sap que ja hi ha una altre Meri que fa temps que li ha robat el que ella tan s'ha estimat. Els dies van pasant, i lligats per una corda invisible fan pasar a la vegades les fulles del calendari. En Jordi no ha tornat des de llavors, la Meri ja no creu que ho faci. Tot i que continua mirant per la finestra per si veu el color verd estrident del seu cotxe. Ara la Meri te una nova vida, una vida sense en Jordi. Ell ja no sap que és el que la fa riure, ja no recorda la seva olor, sap que no el perdonarà mai i respecta la seva decisió de borrar-lo de la seva vida. Ell mai llegirà ja un mail seu, tot i que de vegades encara te l'esperança de que al obrir-lo trobi el seu nom. Però mai arriba.
La Meri ja no recorda la seva cara, troba a faltar al seu Jordi, i plora encara totes les nits pensant en tot el que ha perdut. La nostalgia de vegades l'ofega, però ella para respira profundament i torna a començar. Cada dia és una prova de superació, una prova per ella mateixa, es vol demostrar que és capaç de viure sense el seu Jordi.
En Jordi i la Meri no s'han tornat a veure des d'aquell dia, ell ha perdut el compte, ella sap exactament quan fa de tot allò, sempre han estat molt diferents.