Maná

Va de tissores

Les coses a vegades es presenten així pq sí. Sense cap altre raó.

He deixat a la cuneta tot allò que hem sobrava, tot allò que arrossegava. Mil dies de embolics, de pintes i respalls, de suavitzants i cremes reparadores, de gomes i de clips. Vaig pel món amb molt menys pès que la resta de la gent.

Hola que tal?!!!!

Sóc una nova jo, amb imatge nova al mirall. Amb ganes de nous reptes i decisions per pendre. Serà que ja tinc edat per semblar més jove...

Benvinguts al nou món sense "enredos".

Tapeu-vos les orelles!!

Les orelles per no sentir parlar de mocs. És el que te estar tan refredada, que el món sense voler-ho es torna escatològic i no pots dormir. Tinc el cap embotit, visc en un silenci permanent, aïllada de tot soroll amb pocs decibels. Barreres naturals obstrueixen les meves orelles, el meu nas i fins i tot els pulmons. La cosa ja no pinta gairebé, si és que alguna vegada un moc a estat d'un color poc més que fastigós. Però el pitjor de tot és aquest cansament, com si l'aire que respiro no fos suficient i el simple gest de inspirar em deixa baldada. Però sóc a la feina no us cregueu que els números no esperen i els proveïdors tampoc. I pel que fa a la meva visita amb el metge de moment l'he posposat. He decidit morir-me en senyal de protesta per aquesta ineficiència del nostre estimat sistema, i és que no penso barallar-me amb l’incompetent que m'ha atès al telèfon per ser visitada per un metge més que dubtós. Al qual val a dir la seva reputació el precedeix.
Deixant de banda el meu futur acte de vandalisme personal, avui està resultant un dia feixuc i poc productiu. I pensar que podria estar a casa la mare dormint al meu llit mentre el més que apreciat vaporitzador calma el meu malestar. Aquesta nit eucaliptus per tota la casa, xarop per la tos mucomolesta i mocadors de papers, molts mocadors de papers.

Encerrones

L'altre dia vaig enganyar algú. No ho acostumo a fer, no m'agraden les mentides, ni les "mentirigilles", ni accepto que ometre la veritat sigui no mentir. I sense més excuses vaig mentir. Pq sí. Per aconseguir un fi que tampoc hem va portar a bon port. Acostumo a saber força com sortir-me amb la meva, sobretot sense proposar-m'ho gaire. Però aquesta vegada només he descobert que no ho hauria d'haver fet. Pq s'han enfadat amb mi i pq he descobert que no és el que vull. No el vull en aquest nivell de la meva vida. I ara en comptes de solucionar-ho les coses s'emboliquen una mica més. Hem sento com el monstre de les galetes.

Ja sóc a casa

Per fi, es presenta el pont de la diada i jo amb quatre llargs dies per a gaudir. Total que sense plans a la vista decidim a ultima hora agafar cotxe i marxar a terres Andorranes. A gaudir de l'aire pur de muntanya, lluny de ciutat i tots els mal de caps de la tornada. Agafem les maletes i a esmorzar a Pons, on ens adonem que començar a fer fred i que el cacaolat calent és una bona alternativa a la orxata. Parats en una àrea de servei intento arrancar el cotxe i una vegada més demostro que lo de conduir no fa per a mi (ho deixo com a propòsit per el pròxim any). Arribem per fi a la frontera sense gaires entrebancs ni cues. Tot i que aquesta vegada hem tirat la casa per la finestra i hem buscat un hotel de quatre estrelles, ens ha costat una mica trobar-lo, i passada la recepció, la nostra habitació no passava de dues estrelles. Tot i el que digui la gent de ciutat, jo prefereixo els meus albergs. Pagues poc i difícilment et desil·lusionen. L'habitació era petita i lúgubre, amb instal·lacions netes però velles. Res de l'altre món o per a voler tornar. Fora d'això l'atenció molt correcte i el menjar de l'esmorzar típic, però bo.
Després de instal·lar-nos anem a donar un vol pels carrers i carrerons, dinant fritangueo en un snack-bar restaurant del centre, vaig haver de comprar roba d'abric i és que la cosa ja no estava gaire fina. Passades les set de la tarda vam decidir de fer una retirada per a descansar i sortir més tard en busca d'una bona pizzeria per a sopar. Però els nostres plans es van truncar només arribar. De passar a estar una mica molesta, en minuts semblava la fontana di Trevi, a tenir una galipandria a sobre considerable.
A l'han demà quatre compres de rigor, quatre rialles per alguna tonteria varia i del dinar planejat res de res. Marxem corrents que ja tenia febre i la cosa no millorava.
Així que ja hem veieu, a casa la mare que és on hem cuiden millor. Odio els refredats, odio els ponts i odio perdrem el pont per culpa un refredat.

Coldplay

Potser us semblarà estúpid, o senzillament ridícul rendir-li homenatge a un record. Això és el que vaig fer en secret el passat sis de setembre al Palau Sant Jordi. La pell de gallina i els sentiments a flor de pell quan per fi les primeres notes de "Fix you" van començar a sonar. Sóc una negada per aprendre les cançons amb angles, així que vaig escoltar amb els ulls plens de llàgrimes, mentre l'obscuritat era còmplice del meu secret. Era la meva manera d'homenatjar a un record que m'aprecio i que sempre m'acompanya. Potser a partir d'ara pugui anar ratllant de la llista totes aquelles coses pendents que tenia per a fer.
I val a dir que van estar a l'alçada, el concert de Coldplay va ser genial, mai havia assistit a un concert d'aquest tipus i la veritat és que hem va emocionar veure tota aquella gent cantant i gaudint de tot l'espectacle.

Gym

De fet sort n'he tingut, o potser he practicat l'excés justament pq ja ho sabia. Però aquí teniu les proves gràfiques de que aquest cop sí, necessito anar al gym!! I és que m'encanten els pastissets, els de xocolata i els de crema. Els farcits i els de maduixes. Aquest estiu no m'he pogut estar i ara com a mileurista que sóc he de fer el gran sacrifici d'anar al gimnas costi el que costi. Que venen les bodes i he d'entrar als vestits m'agradi o no.

De Vacances

No vull tornar.

Els inicis sempre son complicats, arrancar de nou després d'un període de vacances, de gaudir de la vida. Crec que tots tornem amb la idea clara del que no volem, la rutina freda de l'hivern. Aixecar-nos de matinada per trepitjar l'asfalt, tancar-nos en una oficina per tornar a sortir de nit, sense haver pogut veure el sol en tot el dia. Amb el somni fix de l'arribada de les pròximes vacances. Lluny queden les esperances d'un món senzill, fugir d'aquest cercle viciós que fins ara no ens ha portat enlloc.
I és que a mida que passen els anys la tornada al "cole" sempre és més feixuga. Serà que el fer-se gran implica moltes més coses que omplir-se d'arrugues i el cabell blanc.

Bichos de papel

He descobert que entre les pagines del meu diari i viuen petits bichets. Passegen entre les paraules escrites i les fotografies velles. S'alimenten dels meus records com paràsits de la memòria. Ahir, mentre escrivia una carta amb destinatari en blanc, vaig veure com seguia un camí imaginari entre la tinta encara molla. Viu allà tot sol, o potser casa seva cau en una altra pàgina, rodejat per la foscor que porten els anys. De fet no se si fa gaire que hi resideix, ni tan sols se si el tornaré a trobar quan torni a tenir la necessitat d'escriure allò que no pot saber ningú, allò que és un secret inclús per mi mateixa. M'agrada saber que almenys és útil per alguna cosa la tasca imposada de deixar anar paraules sense sentit.

He tornat

De fet ja fa dies que resideixo entre les meves quatre parets, repintades de grana, i la muntanya de papers sobre la taula. Tornar al món real cada vegada costa una miqueta més. Pel matí les portes del bus sobren i per un segon tinc la sensació que no hi pujaré, no aquesta vegada. Però la inèrcia dels dies no hem deixa escapar, i el conductor confós al no entendre la situació tanca les portes finalment a la meva esquena. Atrapada de nou en el bucle del món laboral. Serà per això i per tot plegat que fa dies que no dormo bé. M'ataquen els mal sons, de monstres i persones, del passat i del present. I el rellotge no deixa mai de fer tic-tac. Necessito vacances, necessito jubilar-me. Que lluny queda ja tot...