Ens passem la vida somniant, esperant que per fi el futur truqui a la nostra porta. Hi ha persones que assegudes esperen veure arribar al seu príncep blau, en canvi d'altres besant totes les granotes que veuen per si de cas estiguessin encantades. Tots som d'una manera o un altre, però tots volem el mateix, deixar de sentir-nos sols. I tot i que diuen que no hi ha pitjor soledat que la que hi ha quan s’està acompanyat, els solitaris l’envegen. Segurament existeixi l'altre versió, aquells qui neguen la necessitat de sentir-se estimats, la necessitat de tenir algú al costat. Jo, que d’experiència molta tampoc en tinc, puc dir sota el meu prisma que la recerca de la felicitat és sovint esgotadora. Que no apreciem el que tenim quan la rutina s’instal•la entre les parets de casa i plorem desconsoladament per tos els moments que un cop passats han estat l'instant perfecte. Potser siguem molt exigents amb nosaltres mateixos, amb la vida i la resta del món. Per això davant la disjuntiva de deixar-se anar el millor és seure i deixar que per una vegada tot flueixi.Published with Blogger-droid v1.6.7
No hay comentarios:
Publicar un comentario