En aquests dies que sonen els acordions sota la pluja gris i tot fa recordar a Paris i encara no tinc molt clar el pq, arriben les visites d'amics de terres llunyanes i porten alegria i llum. Porten moments inoblidables sota el braç entre farines i sucre glaç. Porten també mil històries d'aquelles noves terres que ja anomenen casa seva, porten idees noves per noves formules que endolciran rialles. Un munt d'aniversaris per celebrar coberts per una fina capa de fondant de color del cel.
No se pq serà, potser només és el canvi de temps, la proximitat del canvi d'hora, les fulles mortes que cobreixen Barcelona o l'aire del nord que bufa últimament, però jo tinc molta son. Passejaria per casa en penombra, arrossegant les sabatilles pel terra, amb la bata del pijama i mig despentinada. M'estiraria hores i hores mirant el sostre de l'habitació escoltant el sorolls que fan els veïns a dins les seves cases, els cotxes passar quatre pisos més avall i el trompetista que tinc com a veí de l'edifici del davant, que assaja una vegada i una altre la mateixa cançó, desafinant i sense defallir. Voldria que plogués, a bots i barrals, sentir els trons ressonar dins el meu pit i deixar passar la vida en un llindar tranquil i calmat. Donar corda al tocadiscos i ballar pels carrers d'una ciutat adormida.
M'agradaria, o no, saber que m’esperarà dema? Si pogués veure per un foradet tot allò que esdevindrà... Potser llavors fa temps hagués agafat les maletes i hagués emigrat a una altre vida! Volem o no saber el nostre futur? Vivim amb l'esperança que el dema sempre serà millor o inclús a vegades somicant per un passat que ja no tornarà. Però sempre descontents amb un present efímer i inestable. Dema. Que serà de nosaltres si ho poguéssim saber. Jo, de segur hagués viscut aterrada comptant els dies per allò o per allò altre. Ara que visc en la ignorància de no poder saber tinc fe i esperança que dema serà segur un dia millor.
Hi ha moments en la vida que conviuen el passat, el present i el futur. Viure sobre el canvi, girar i ser conscient del gir. Paraules, promeses, cites, pizzes i series. Qualsevol lloc serà millor i serà pitjor. Qualsevol lloc serà, segur, un camí a recorre sols.
D'acord, avui estic que tiro coets. Tan contenta com si m’hagués tocat la loteria o hagués trobat el significat de la meva vida. Tan contenta que sortiria al carrer a trepitjar fort Barcelona, gaudir del canvi climàtic i de l’anomalia que jo estigui contenta i feliç. I és que tot i pensar el contrari avui per fi serà oficial, súper oficial!!! I tinc un formigueig nerviós a l’estomac i em posaria a ballar, a cantar, i riure, molt. Després de tots els nervis viscuts i de les obscuritats assetjant els meus dies, avui les coses s’han girat del dret i el món ja no està del revés. I cantaria i ballaria, saltaria i riuria. Aniria de concert, al gym i a la platja. Aniria de festa i de viatge, un viatge molt lluny. Pq avui em sento plena d’energia capaç de tot (sí, avui em trobo al cap de munt de la meva muntanya russa emocional). Somnis que es fan realitat i projectes de futur que emmascaren la rutina avorrida. Serà just com jo vulgui que sigui, serà just tot el que vull que sigui. Serà com sempre havia somniat i serà tot per mi!
Just ahir ho pensava. Com qui no vol la cosa estava desenvolupant una nova teoria metafísica. Bé, diguem-li teoria a la norma general dins d'una realitat totalment subjectiva. I és que el esdevenir d'uns fets o exposar sobre la taula un moment en concret m'ha fet adonar que d'alguna manera som esclaus del nostre passat. Però no parlo dels actes que han esdevingut a la nostra vida, si no de molt més enllà, de la vida dels que ens precedeixen. I a la vegada aquests dels seus antecessors. Una cadena sense fi, en definitiva. D'alguna manera que encara no he arribat a esbrinar, tot i viure en una societat lliure (i sempre parlo teòricament), en un sistema capitalista i diplomàtic (recalco lo de teòric), no som més lliures que tota la gent que viu sota els estigmes d'una casta a la India.
El fet és que cadascú és com és. El fet és que sóc negativa i no ho puc evitar. Potser, i només potser, si brilla el sol i les coses estan tranquil•les puc ser una mica més gris. Però en altres temporades caic en la rutina d'haver de demanar disculpes constantment i les coses es tornen més fosques que de costum. I ja m'ho diuen, i sóc capaç de reconeixeu, però no vull fer-hi res.
Quan al llarg de la nostra vida prenem una decisió deixem escapar trens que difícilment tornaran a passar. Jo porto camí de deu anys penedint-me o preguntant-me que hagués passat si hagués arriscat la meva seguretat per una aventura d'aquelles que de segur hagués explicat als nets (que ja no tindre). I cada any com un ritual em presento allà en la data clau per trobar-me de nassos contra una estació de tren buida. Pq se que per allà passarà un tren sense parada i el veuré passar de llarg, un any darrera un altre. Suposo que es una manera de castigar-me, de maltractar-me, de fustigar-me. Estic convençuda, com ho estava llavors, que l'aventura hagués acabat molt malament, però no m’hagués passat la vida penedida d'haver estat tan covard. Com diu una bona amiga: penedeix-te sempre del que no has fet mai del contrari.
Ho heu vist? L'octubre ja s'ha colat en les nostres vides sense fer soroll i fent de les seves. L'octubre ja no porta penes ni tan sols records d'altres vides. L'octubre ve amb la cara neta i les mans a les butxaques, però amb un mig somriure maliciós que anuncia nous futurs i nous passats. El meu "octubre pudent" no es mes que un nen petit maquinant noves malifetes. Se que hi haurà llàgrimes, comiats que no finals i futur. Per fi l'octubre porta llum i demas. M'ha obert les portes i ja no les vull tancar. Moments de canvis reals, de lluitar pels somnis, d'empentetes d'aquells que ens estimen. Ara que per fi ja surto en els agraïments d'un llibre (i en primer lloc!), ara que se que totes portem el camí a Damme gravat en la memòria i mes endins, ara se que no em podrà retenir res per llençar-me endavant. M'agrada que sigui l'octubre qui em recordi aquests detalls de la.meva vida que amb tanta facilitat oblido quan les ombres volen tornar.
Ara que ja ha passat l’estiu, ara que els dies son notablement molt més curts, ara que tinc a la punta dels dits el aconseguir un gran projecte, ara que començaré de nou les meves classes matinals dels dissabtes, ara que de mica en mica recupero la meva rutina després d’un “kit-kat” espectacular, ara que tot vol començar de nou, ara precisament ara apareixen de nou les ombres. Respiro profundament, inspiro per no deixar-me endur per les meves pors, per la negativitat, per la pena, per la desesperació, per l’agoviament, per no deixar-me endur per les ombres.
Potser haureu escoltat per les noticies que fa uns dies anunciaven la caiguda d’un satèl·lit de sis tones a la terra. El científics inicialment van vaticinar que cauria en el mar en algun punt del pacífic, entre dijous i dissabte, i que les probabilitats de que li caigui algú al cap són molt baixes. Això és degut a que la majoria de la superfície terrestre és aigua y també hi ha amplis espais buits.
Sempre que arriba setembre bufa un vent tímidament fred. Gairebé imperceptible en aquests dies de sol. La gent segueix amb la seva rutina, recupera el seu dia a dia immers de botzines, d'aires acondicionats i feina, només dies de feina. Però setembre s'emporta de mica en mica el sol, les ganes de sortir al carrer i xiuxiueja lletges paraules d'hivern. No puc entendre la gent que li agraden aquests dies grisos, de pluja i cares tristes. Que de vegades ni les llums de Nadal aconsegueixen alegrar. I entre rutines i aires del nord entra distreta la tardor, somicant velles cançons d'amor, ella que tot ho dona i tot ho perd. 
De ben segur que us he parlat dels llaços vermells. És una de les meves pròpies teories, d'aquelles que un dia arriben a tu i es reforcen amb el pas dels anys. Tals com la teoria dels Haagen Dazs o la dita "popular" de Tot es posar-s'hi. Fa dies que remeno fotos velles, les estic ordenant i fent copies de seguretat per si algun dia ja no hi sóc. Nosaltres, el nostre esser està format de records, imatges que guardem com a tresors i llaços vermells que les uneixen amb els nostres sentiments. Doncs bé, avui he ensopegat amb una foto que emmarca un moment, unes persones, un sentiment. Avui se m'omple el pit d'orgull i alegria d'haver ensopegat amb una gent com aquesta. He tingut la gran sort que formen part de la meva vida d'una manera voluntària i sense cohesions. M'estimen, ho se, tan com les estimo jo. I es ben curiós que malgrat el pas dels anys, de la convivència i els nostres mals humors seguim unides alienes al món que ens envolta. Cada dia que passa és un pas més lluny de tot el que hem arribat a compartir, lluny d'una joventut que s'escapa. Són dies plens d'amor i desamor, de trobades inesperades i d'empentes provocades. De secrets i falta de comunicació. De rialles, de moltes i moltes rialles. No se que serà de la meva vida sense trobar-me-les al mati, compartint les series per la nit, d'una pizza en un dia de futbol, sense armaris alternatius als que buscar. Se que en el fons res canviarà, per molt que busquin amors en terres angleses, per molt que escalin altes muntanyes o fugin a Vancouver, allà on elles estiguin estaran amb mi. 
Estic acumulant mal karma.
Avui just parlava de tornar a la rutina. A la vida allà on la vam deixar. I si per error algú agafava la meva rutina per la seva i jo em veies abocada a una rutina que no fos la meva, una vida diferent i emocionant. Una vida lluny de metges, d’estadístiques fatals, lluny de la mala sort i les esperances fallides. Potser aquest cop tornar al dia a dia sigui una mica mes dur després de tot. Després de veure que el món no te fronteres i que podem fer allò que vulguem, i estar on vulguem estar, només amb el simple fet de desitjar-ho. Ara que sóc camí d'un bisturí la idea s’encapritxa detestable i esgarrifant. Com si amb tot el que ha passat aquest any no fos suficient. Com si la temptació de posar terra pel mig allunyes d'un cop i per sempre les pors.
Despres de sortir amb vida de la primera part del viatge, estem ja submergides en la segona etapa. Passant per un Hue que et porta imatges d'un passat ara ja molt llunya ens trobem despres de 5h en autobus en Hoi An. Lloc de compres per excelencia. Roba a mida, sabates a mida, tot per un preu relativament raonable. La calor segueix asfixiant pero ja gairebe no ets concient de com arribes a suar. Nomes quan et poses sota una dutxa que prens conciencia absoluta de la maravella i el plaer indescriptible de sentir-se net. Aquest cop parada obligada per recuperar forces en un hotel amb piscina i servei de cocktails free a les 8PM. Si, com les senyores, pero pq yo lo valgo! 
Clar que aixo nomes es un petit descans abans de rependre la etapa final a Vietnam i l'entrada ja a Camboya.
Seguim en contacte!
No potem ni una setmana que ja encarem el final de la primera part del viatge. Treking, kayak, trens nocturns, busos infernals, homestay, dones Mong, globus i caramels. Companys de viatge que trobem a mida que avança el viatge, gent increible que t'aporten un altre punt de vista del mateix viatge. No hem pogut dormir en el mateix llit dues nits seguides, inclus nits sense dormir. Aires acondicionats que porten mal de coll i algun sustillo que el temps transformara amb anecdotes. I a cada pas que avancem per aquest pais una mica de tu es queda en el cami... Goodnight Vietnam!
Un any mes i les vacances estan ja al girar la cantonada. I arriba una vegada més el problema de sempre. "Que faig amb en Corso?" És complicat trobar algú que et vulgui cuidar l'animal. La gent te por de que es mori... En Corso???? No saben de que estan parlant, si és un supervivent. Porta ja més de tres anys amb nosaltres i hem viscut mil i una aventures que algun dia podré explicar. Però de moment jo marxo de vacances i m'he quedat sense cangurs. Clar que no el puc deixar més d'un mes sense menjar, una cosa és passar gana i l'altre és arribar i trobar-me quatre espines. Així que després d'una llarga negociació en Corso va de vacances. Al complex turístic RJ. Amb allotjament i dietes incloses. Spa i bona companyia. Espero que quan torni em reconegui.
Ara que la roda dels somnis engega de nou motors i s'enlairarà per potser no tornar vull deixar clar que si he arribat fins on sóc és gràcies a molta gent. Gent que malgrat el pas dels anys segueix amb mi ara i per sempre. No importa que els telèfons no sonin, ni que les agendes no tendeixin a quadrar, res d'això importa sabent que en el fons del meu ser hi son, formant pilars i llaços vermells. Els seus rostres m’acompanyaran allà on vagi pq ells son jo. Senzillament jo.
Sovint, massa sovint potser, somnio en marxar lluny. En la vida que m'estic perdent fora d'aquí. En tot allò que no faré mai si em quedo quieta. Tinc la sensació que envelliré ràpidament i no hauré fet res important a la vida. No he plantat un arbre, no he escrit un llibre, ... totes aquelles coses que se suposa que hauria de fer i no faig. Somnio en un món immens, que encara he d'explorar. Potser tot allò que estava per descobrir algú altre ja ho ha trobat abans, però els meus ulls els queda molt per veure i no puc perdre el temps pq no se si disposo realment d'ell. Jo encara no he fet les Ameriques, ni he anat en busca de la India. No he estat en l'Antartida ni tampoc he estat en la terra del sol Naixent. Tinc mil desertes per travessar i selves per perdre'm. Navegar per tots els mars i ser capaç de sobreviure.
Després de molts mesos sense creacions especials, ahir vam tenir una tarda creativa i exitosa de receptes delicioses de cupcakes i converses interrompudes per un "Nenas!!!" des del pati de llums. L’experiència i l'agilitat s'evidencien quan en un parell d'hores teníem ja tot recollit i amb dues receptes refredant-se a la reixeta. La mostra decorada i a punt per ser exhibida en les xarxes socials, esperant l'aprovació del gran públic i els elogis que no venen gens malament. La degustació aquest mati per esmorzar, resultat: UN EXIT ABSOLUT! I la nova incorporació a la carta d'una nova varietat ha estat del tot satisfactòria.
Al llarg d'una vida ens hem d'enfrontar a moltes coses desagradables, a moments dolorosos, a fet que omplen els dies de núvols i ombres. Però per algun motiu que no soc capaç a comprendre hi ha gent que tan és el mal que et faci o les vegades i vegades que et decepcionin que no som capaços a guardar rancor, a trencar una vegada per totes i obrir finestres on per fi entri la llum. Serà per allò que diuen que escollim els amics i no la família, serà per algun lligam extrany més fort inclús que els llaços vermells. Serà per això o per un sentiment confús de protecció i supervivència. En totes les famílies hi sol haver una ovella negre, un individu que surt de la norma, que es perd pels camins del mon i un alzeimer prematur li impedeix de tornar. De reconèixer qui són els seus. I el ramat en intents desesperats de recuperar una unió que no hi va ser mai ensopega una vegada i una altre sense aconseguir cap propòsit i deixant-se endur per l'espiral autodestructor de l'ovella esgarriada. Les relacions, cadascuna d'elles te un % d'amor, de complicitat, de confiança i de respecte. I és quan un d'aquests falla que no pot anar ve. I un dia pq sí tot peta, el món que coneixíem es destrueix, s'ensorren els castells en l'aire i t’envaeix una realitat freda i esfereïdora de que res es per sempre. I et sents molt sol, pq no importa que tornis a perdonar pq no queda res que reconstruir. Vet aquí la família. 
De vegades recordo un noi que em vaig creuar en el tren. No era ningú i de fet ja deu fer una pila d'anys d'aquells pensaments. Estava assegut a distancia però el tenia de cara. Era un noi de cabells negres, amb ulleres i no massa guapo. Però tenia un aire algú que llavors coneixia i al veure aquell rostre tan familiar em va envair una tendresa que mai havia sentit per un extrany. No se on deu ser ni que deu ser de la seva vida. Però no se per quin motiu a vegades aquell moment em ve a la ment el veig sense veure'l, no recordo que feia, si llegia o nomes escoltava musica. Però el veig allà immòbil en el temps i els pensaments d'aquell dia tornen a mi. Potser era la imatge que el seu rostre reflectia, aquell algú que era tot i no era res. Que extrany que recordem moments tan insignificants, moments que No ens aporten res. Avui de nou m'ha vingut a la ment aquell dia. I el recordo en carinyu (sempre amb u ) pq tot i ser lletget hagués estat capaç d'estimar-lo pel simple fet que s'assemblava algú altre. I es que pot passar que ens conformem en tan poc que fins hi tot seriem capaços de quedar-nos amb una copia d’allò que no estem preparats per perdre. 
Un amic m'acaba de preguntar on viure i si per fi he trobat el meu milionari particular. I jo molt humilment li he hagut de respondre la veritat, que no tinc ni la més mínima idea d'on viuré (doncs la recerca de pis està mig paralitzada) i que en aquests mesos no he estat capaç de trobar el meu milionari. Vale, potser no és que hagi sortit molt a buscar-lo però quan creia que potser els astres s’alineaven de nou, en una malèvola forma de voler-me fe caure de nou allà on vaig prometre que no ho faria mai més va i només era una cortina de fum. Puffff. Però m'ha fet somriure que és recordés de mi i del meu intent per no haver de treballar mai més. Tots sabem que els milionaris les prefereixen rosses, rosses i guapes es clar. I resignada respiro profundament doncs estic convençuda que el ros no hem quedaria gairebé i de la resta doncs potser hauria de fer una inversió massa gran de diners i esforços per a la llarga no aconseguir els fruits desitjats. Però es curiós com els esdeveniments d'una vida s'amunteguen tots en un costat, en un espai temps delimitat. Podem estar mesos i mesos sense res a dir, sense res interessant a explicar i de cop i repent la vida pren un nou rumb ( i no fa por pq els canvis són part ja de l'emoció de la vida) i res era igual que ahir i apareix nova gent, noves cares, somnis nous i cases per estrenar.
Segon torneig de bitlles, i tornem a quedar en segona posició. Els Scorpions ens vam quedar a les portes d'una victoria més que merescuda. L'any que ve no se'ns escapa la copa! Per sorprenent que sembli vaig quedar segona del equip!! Així que ja us podeu imaginar com era la resta. Una tarda divertida que va precedir a una nit espectacular!
Dues setmanes per a que l'aventura comenci. Dues setmanes justes i els nervis ja fan de les seves. La feina en aquest final de festa és esgotadora, devastadora i inacabable. La recta final s'enfila muntanya amunt i no s'aprecia el final. Però deixant de banda els temes poc interessants, demà ens toca la segona tanda de vacunes, passat conèixer a companys de viatge (creuem els dits), fer ulleres noves, maletes, farmaciola, guies de viatge... buff ara s'amunteguen una sobre l'altre les coses a fer. De segur que a ultima hora hauré de córrer, per variar!
Fa mesos que crec haver perdut la fe. No em refereixo a una fe religiosa, ni mística, és més aviat uns fe en la sort, en que a tots ens espera un futur millor al nostre passat, fe en l'esperança que qualsevol nit pot sortir el sol. Jo abans en tenia de fe, la fe en tot això va ser tb el que en gran part va ajudar-me a sortir endavant. Però fa mesos que he deixat de creure, de pensar, que en un instant, les coses poden anar a millor. Costa seguir creient quan tot va malament, quan any darrera any les coses no milloren i s'acumulen les operacions, les pors, els contratemps, les sinèquies i les conjuntivitis víriques. Els accidents al tren, el seny, la feina i les decisions transcendentals sense temps. Suposo que en el fons, s'hauria de tractar d’això, de seguir creient quan, fins hi tot, el món esta en contra. Seguir veient les senyals, fins hi tot, en mig de l'obscuritat més negre. Fa dies, setmanes potser, que la fe em persegueix o això crec, al coincidir dia darrera dia i en llocs inesperats amb persones que tenen fe. Si, una fe diferent, però fe al cap i a la fi. No se n'amaguen, ho proclamen als quatre vents i no els fa por, ni vergonya. I si fos així? I si per un moment no creies que m'estic tornant boja i tot fos possible? I si es veritat que les coses tenen un sentit? I si després de tan dolent ha arribat el moment de les coses bones? I si fos realment capaç d’assumir que no sempre es guanya i els "NO" et poden portar de cop i repent un "SI"? I si no fos la desesperació qui parla o la por al meu futur? No se on esta la resposta, no la tinc. Qui no arrisca no guanya, però potser pateixes menys si no t'exposes al dolor voluntàriament. Però vull seguir sent covard la resta de la meva vida? Potser i nomes potser va sent hora de creure en mi, de deixar de sentir-me l'aneguet lleig i donar-me una oportunitat, deixar de ser invisible als ulls del món. Un dia les senyals em parlaven de cotxes de color verd, de Sabina, d'esperança, potser no les vaig saber interpretar i el que em volien dir era que acceptes que tot allò formaria part de la meva vida poses com em poses. Potser ara les senyals em guiïn cap a la fe de seguir creient, a creure que qualsevol nit pot sortir el sol... Dilluns m'hi poso mans a la obra i que surti per on vulgui aquest sol que brilla per tothom menys per mi. 
Actes socio-laborals ineludibles que de sobte passen a ser una gran nit de fiesta-loca i mai trobes el moment de que s'acabi. Però el lamentable estat del meu cos i la meva ment avui són evidents, tan evidents que inclús al finalitzar uns temes urgents m'han donat permís per fer veure que treballo mentre espero l'hora de marxar. sóc gran ja per aquestes coses? O és que la festa mai se m'ha donat gairebé?Hi ha un dit que diu que qui no arrisca no pisca, però sempre és més fàcil seguir sent invisible que fer un pas endavant. I tot i així i la poca gent que quedava, tots aquells que ja no hi són i que tan es troben a faltar, la nit va ser com la dels vells temps.
Des de fa uns dies estic buscant pis, un intensiu de webs, d'anuncis i classificació d'aquests. Mirant que si preus, que si m2, habitacions, zona, llum, ascensor. Rentadora, lloc on estendre la roba, forn, calefacció, aire condicionat, terra de parquet, sense moblar, subministres donats d'alta. En fi, un espiral de condicions i imperfeccions que no em deixen pensar en res més. Són molts factors a tenir en compte i això que encara no he començat amb les visites. Bé, sí que n'he vist algun, que m'ha agradat molt, però no te el que necessito.Així que necessitaré una habitació més per poder guardar com deu mana les meves sabates, els meus vestits, les teles, la maquina de cosir, les pulseres i collarets.
Algú sap d'un pis on hi capiga tota la meva vida?
Assegut davant meu fas cara d’enfadat. Amb la mirada enfosquida pel temps, arronses el nas i no mous ni un pel esperant una resposta que no se d'on treure. Se que no he complert les promeses que et vaig fer. Et vaig parlar de dies llargs plens de sol, et vaig parlar d'un món meravellós, et vaig prometre rialles, et vaig parlar de la felicitat. Han passat els anys i dorms en la foscor de dins d'un armari. Per casualitat avui t'he trobat de nou i t'he tret a passejar en un atac de culpabilitat. Vas venir amb mi pq et vaig prometre una vida sencera amb dies de colors i només t'he ofert soledat i oblit. No tinc excuses per donar-te, t'he estafat i t'he fet immortal. Mai m'han agradat els ossets de peluix, i en canvi ets l'únic que guardo. Ets una joia que guardo en el més absolut secret. Ningú sap de tu.
Potser aquesta entrada es mereix molt més del que sóc capaç, molt més del que les meves paraules són capaces de dir.
Inspiro, expiro.... inspiro, expiro....
Em sento tranquil•la. Serena. Em sento segura d'assumir la direcció de la meva vida i girar el timó cap a nous horitzons. El canvi ja és aquí, just davant meu. El miro als ulls i no tinc por. És hora de buscar i de trobar. Hora de ser qui sóc, hora de saber el que vull i com ho vull. Hora de ser egoista i buscar la meva felicitat. Es clar, que fa por, es clar que no se si les tempestes seran perfectes, si trobaré illes a les que arribar. Però tinc fe en que tot anirà bé. Ara estic il•lusionada, a la recerca d'un lloc nou on viure. Però sóc conscient que existeixen nusos, llaços vermells que s'han de deslligar. Dir adéu a la meva petita família de Bcn i això arribarà i tenyirà de gris l'octubre. Ja ho te això l'octubre, que sempre vol vestir de gris.
No t'oblidis de que jo també t'estimava. No t'oblidis de les nostres rialles. No t'oblidis de totes les pizzes que no vam menjar. No t'oblidis de lo malament que cantava.. No t'oblidis de lo molt q em vas ajudar. No t'oblidis de guardar-me l’últim bocí. No t'oblidis que sempre em canviaves la cervesa. No t'oblidis q una vegada em vas portar en braços per un carrer mullat. No t'oblidis que no vull vi per sopar. No t'oblidis, de no oblidar-me... 
Dilluns i comença de nou una setmana que te ganes de gresca, que te ganes de cantar, saltar i cridar. Te ganes de treballar al 100% i d'estudiar al 200%. Una setmana que te ganes de fer moltes coses i jo estic de mandretes. Sento les hores passar i els passos accelerats de la gent. Mails que no paren d'arribar i fotocopies que ja haurien d'estar fetes. Converses de viatges futurs amb gent desconeguda i rutes alternatives per evitar-nos ser "turista un millon". I jo estic de mandretes. Baixaria la persiana i posaria un cartell que poses "tancat per vacances". 
M'he aixecat aviat. M'he posat un vestit nou, les sabates de taco i fins i tot m'he pentinat. He fet tot el que tenia pensat de fer i a sobre he arribat aviat a la feina. He anat taula per taula deixant un regalet només pq avui fa sol, pq avui és primavera, pq avui puc veure el món molt més clar. Pq avui ja en són un més i just canviem de numero. Pq soparé amb la gent que més estimo, amb els pilars de la meva vida, els que sense ells jo no estaria aquí ni seria qui sóc. Segurament no tindré pastís ni espelmes que bufar. Segurament no m'esperi ningú quan tanqui la porta per anar a dormir, segurament no rebi el missatge que hem nego a creure que estic esperant, segurament res sigui diferent un cop tot hagi acabat. Però avui vull ser feliç, avui vull sentir-me feliç. Ara que ja no tinc vint anys, ara que encara no tinc l'anima morta i de tant en tan em sento bullir la sang...
