Hay, dicen, un momento para todo, un momento para reír, un momento para llorar. Y en los tropiezos hay momentos para reflexionar. Pq hay verdades que posponemos, discursos que se trazan a lo largo de los años pero que nunca acabamos. A sido en estos días que he estado pensando en todas esas palabras que quiero decir, que quiero ordenar para ti. Se que se resumen en un simple "te quiero", pero no se me da bien eso de resumir. 
Se que en menys d'un mes estaré passejant per la "Big apple".
Bufa el vent i estic de tardor. A marxat definitivament allò que no m'agradava i ara toca mirar endevant. Però només hi veig tardor. 
Dijous tarda i perticipem en el primer torneig de bitlles que organitza l'empresa. Va ser una tarda molt divertida i al final vam acabar les segones per equips! Quin tip de riure encara tinc agulletes.
Un dia despertes i creus que vas néixer per ser un perdedor. Els defectes s'amunteguen un sobre l'altre i fan que siguis una mala persona. Tan és el que facis o el que creguis, no guanyaràs mai, pq no ho mereixes. Mires aterrat la sort en els ulls dels demés pq saps que no podràs arribar a on ells estan. No sabràs la raó per la qual tan condemnat a ser qui ets tan sols patiràs les conseqüències de ser allò que no pots canviar. La realitat per més que ho intentis sempre t'atraparà convertint en cendres allò que construeixes sobre els núvols. Has nascut per ser l'ombra de la llum, per ser la cara oculta de la lluna. El teu rostre és tan lleig que espantes a tots els qui et miren i és que no pots amagar el que portes dins. Ansies posseir el secret que et trenca i et fa ser més miserable, si és que és possible. Et conformes amb els desperdicis de la humanitat i t'alimentes de les vides alienes. Les paraules boniques no arriben a les teves orelles i la nuesa del teu cos provoca xiscles aterridors en la nit. Ets un mostre que fa por i no ho pots canviar. 
De vegades coneixes una persona amb la qui t'agrada passar la tarda, fer una cervesa i parlar sobre el món. T'agrada anar a sopar i passejar pels carrers adormits. Seure en un banc a la fresca i mirar la gent passar amb els seus gossos. De vegades coneixes una persona amb la qui parlar resulta senzill, comparteixes riures i t'expliques la vida com si fos una pel·lícula. No cal res més, hi confies. És fàcil ser a prop seu i deixar-te portar amb l'esperança que no existeixi un demà. Menjar caramels amb gust a maduixa. La rutina s'instal·la de nou entre dues persones desconegudes que ja no comparteixen l'ultim bocí. I és fàcil estirar-se sota les estrelles i escoltar anècdotes sobre hobbits i el país de mordor. Adonar-te que les manies d'un són ara les manies de l'altre. Beure aigua fresca. De vegades coneixes una persona que no vols perdre i la perds i tot i així no passa absolutament res. Camines sense destí sabent que potser aquest cop serà l'últim, i no fa por. L'estiu no agrada a tothom. Només a vegades trobes aquell algú inesperat que es converteix en un amic que sap qui ets i encara així et somriu a l'altre costat de la taula i deixa que parlis sense parar. Són opcions que triem, que escollim voluntàriament. Quedar-nos o marxar. Fugir no és la solució. I potser alguna vegada deixi de cometre errors i tot sigui com ha de ser. De vegades coneixes una persona i tot és fàcil, només fàcil.
Preparats per mirar endavant, per obrir bé els ulls i deixar-nos guiar per la llum. Observar els colors i el món en tot el seu esplendor. Enrere queda la foscor i els seus aliats. Anem a la cruïlla de les cultures a celebrar un nou estiu, els nous projectes i el final d'uns altres. Brilla la tarda i fa una calor de por, ja ho te això Barcelona i m'agrada ara que la torno a veure de nou!
Diari un país.
En qüestió d'una setmana començarà el compte enrere. Un mes, tan sols un mes per marxar a NY, per llogar cotxe i perdre'ns per les carreteres americanes camí de Nova Anglaterra. Buscant els fars en la nit i l'olor a mar. Dormirem en motels de carretera i esmorzarem cafè dolent. Tot allò que veus en les pel•lícules i que ara farem nosaltres. Serà divertit. Serà tot allò que vulguem. Passarem per Salem i compraré una tassa amb forma de carbassa. Veurem balenes o això ens han dit. Anirem en ferri i segurament ens acabi plovent. Tot això amb gust a BlodyMary. Anem sense agenda, sense planing, seguint la direcció del vent.
Ja veig la llum al final del tunel, al final de moltes coses, l'inici de la meva vida!
Farà dos dissabtes vaig tenir una reunió d'aquelles que alguna gent sembla que els hi agrada tant. Fa quinze anys que va acabar 8è d'EGB i és el tercer sopar al que assisteixo. Van crear un comitè de festes que estan obligats a fer un sopar d'aquest tipus cada cinc anys. No és que m'emocioni, només vaig passar dos anys de la meva vida en aquella escola i la veritat és que el que millor recordo van ser els estius, això diu molt, oi?
Un dia qualsevol de primavera la casa queda potes amunt, escombrar, fregar, rentar. Tot queda lluent per rebre amb els braços oberts la nit de Sant Joan. Sota el llit piles de sabates ordenades i llustrades, bolsos d'estiu i les xancles de la platja. Però sota el llit hi guardo moltes altres coses. Secrets. Una caixa plena de coses de ja fa molts anys. I de sobte em trobo de nou obrint la caixa de Pandora, des d'on surten vells fantasmes que no espanten i llegeixo de nou les nostres paraules.
Ahir algú em va preguntar pel pas del temps. Per tu no ha passat el temps? I respondre una pregunta tan senzilla va resultar complicat. Sobretot quan el temps de vegades s'encapritxa elàstic i sembla que va molt lent quan de cop et dones compte que tal dia farà un any. No se si m'explico? I si a tot això lliguem els sentiments doncs potser l'equació te masses incògnites i no te una única solució. I els de números ja sabem el que implica.
Primer dia de juny i aquí anem tots de bòlid. Entren les preses i les ganes de cridar. Doncs no hi ha millor manera de fer passar les penes que una bona magdalena. Aquí us presento la meva nova creació, treta d'una recepta d''un dels millors blogs de cuina amateur. No s'assembla molt a la foto de la recepta però és que quan vaig llegir que només duia una culleradeta de cacau en pols vaig pensar que era poc tractant-se de xocolata i en vaig acabar tirant mig pot així que va perdre part del seu color rogenc característic. La pròxima vegada faré cas a les indicacions.
