El antes...

Guillem Tell

Por fin ya tenemos piso!!! Tanto esfuerzo se ve recompensado con un maravilloso lugar al que aun no puedo llamar hogar. Se mezclan sentimientos, sueños e ilusiones. Mi rincon donde ocultarme del mundo y de mi pasado. Un refugio donde la tempestad no sabe llegar. Donde los barcos no pueden anclar. Mi libertad.

Medio año despues...

Quien es ese extraño rostro que no conozco, que he perdido, que he olvidado... Te marchaste una noche para no regresar, y se que no volveràs, quien eres??? Despues de todo, despues de ti, despues de mi, vuelvo al fin a sonreir. Pues el tiempo nos ha llevado lejos, demasiado lejos para regresar. Ya ni siquiera soy capaz de reconocerme en el espejo, ya no queda más de mi que la sombra de lo que fui. Hoy amanece de nuevo ante mi una vida llena de sueños por estrenar.

Una ventana...

Ando el pasado, andando ya pasos de un ayer que no quiere volver. Absorbiendo los detalles que no parecían ser importantes y hoy rescato del olvido mi alma perdida entre sabanas vacías. Hay mañanas en las que la esperanza hace de las suyas y habla al corazón de sueños improbables que jamás volverán. Le habla de caricias y de espaldas, le habla de ojos y sonrisas. Le habla de silencios en la oscuridad y amaneceres con Sinatra. Le cuenta bajito mentiras para volver a verlo feliz. Tan feliz como el ayer.
Corazón, alma y deseo, mis yos mentirosos, que la razón no perdona. Todos ellos me traicionan una vez y otra, llenando mis días de tu cara, de tu olor, de tu piel sobre mi piel. De tu pie en medio de la noche, buscándome. Buscándome como hoy te busco... volveré a un Londres gris, paseando mi llanto entre luces y lluvia. Soñando libre con encontrarte al doblar la esquina. Pq por más que lo intento mi cuerpo no quiere dejarte de querer.

Una tarda a la platja

Un despertar en mig de Borredà.

El despatx, tot serietat...

Vaya pintes!!!! Que porto je je je Sort que era un divendres

De mil festes amb la gent de Roca

Fent de Japos!!!!No anem begudes, ho juro ;p

Sushi!!!!!!!! Per fi torno a menjar-ne...

Nits d'estiu a la bora del mar

Un dia de primavera

És un dia de primavera qualsevol, el sol brilla després d’un llarg hivern. Asseguda al seient d’acompanyant tinc la finestra oberta i l’aire fresc entra a glopades despentinant els cabells. Baixant per un dels carrers anem a parar a la gasolinera. El cel d’un blau nítid fa promeses de llargues hores de felicitat als peus dels Pirineus. Acabo de posar la banda sonora ideal per arrodonir aquest instant que segurament recordi la resta de la meva vida. No te res d’especial i ho te tot, només cal veure qui porto al costat per adonar-me de lo meravellosa que de vegades pot ser la vida. De lo poc que es necessita per ser absoluta i rotundament feliç. Si em poses a cridar ara mateix la gent em prendria per boja, però voldria que el món sàpigues el meu secret. Un secret que se m’escapa per la mirada, per les mans, per cada un dels racons del meu cos. No pot ser que això pugui tenir un final, un punt i apart que faci canviar el cel blau. Les coses que són han de ser sempre i per sempre. Un gelat de xocolata no s'hauria d'acabar mai i el teu somriure tampoc.

Una setmana santa qualsevol

Us convido a passejar per un record, només deixeu-vos portar per una carretera grisa sobre el mar, amenaçadors núvols de tempesta que ploren al passar... no tingueu presa en tornar.

Sueños

Una historia te contaré, más nunca fue secreto, más nunca fue invento. Una historia de soledad, de amistad, de reconciliación. Sueño que se repetía una y otra vez, sueño en el que tú ya no estabas en el que ya no me amabas. Soledad, te vi venir y aun así nunca creí que fueras a llegar. Trayendo a mi vida amores en pasivo, aguas mansas mis días y noches de tempestad para uno. Cubriendo con un manto silencioso el futuro. Y a pesar de mis pesares, de los andares sin gracia y fuentes secas, más allá de Orión, donde en un barco, me juraron nacía la estación de los sueños, una luz brillará. Y ojos que miran ojos ya mirados, ya conocidos, regresaran de amarillo y esperanza. Llevando en secreto flores, lindas flores rojas, en una maleta vieja azul, como el día, como ese día. Será ese mismo instante el que me devuelva la vida, a una vida ya sin sueño. Mi vida

La fi d'una era...

Reunions entre cares amigues, rialles i més rialles en mig de la foscor d'una tardor que ha deixat de ser bonica. Inicis de periodes incerts entre camins sense destí. Cors ofegats en mars de dolor. L'esperança ha desaparegut rera el vel de la matinada. Somnis d'un ahir gris entre les pestanyes que s'enreden mandrosos de nous dies.

He suplicat que tornis tantes vegades que les paraules ja no dessitgen ni ser pensades, segueix el teu cami, jo ja he començat a viure el meu, adeu...

ilbd

Añoranzas

No creas, te entiendo... todos necessitamos una persona que nos quira por lo que somos, que nos respete y adore. Todos buscamos esa pesona... yo crei encontrar-la. Me aferre a ella y mirame donde he acabado, en el cubo de la basura pq se cansaron del juguete viejo, feo y gordo.

Yo sin ti...

Mañana saldrá de nuevo el sol por un horizonte gris. Mañana será un día nuevo en mi vida, cumple meses mi dolor. La nostalgia reina en mi vida, dueña y señora de cada uno de mis sueños. Sin querer aun espero que llegue el viernes, la tarde del viernes que siempre me lleva a tí. Que larga se me está haciendo esta semana, una semana que mañana cumplirá cuatro largos meses. Meses de espera y esperanzas.

Y sin saber aun muy bien porque, mis sueños danzan cada noche por playas perdidas en julio, llena de colores, llena de fuegos artificiales iluminando tu rostro, quizas los sueños no sean más que recurdos de un ayer que ya no volverá.

Hoy como ayer aun te echo de menos...

Alejandro Fernandez.

le baje las estrellas de un solo golpe
tal vez ese fue mi error
le ofrecí cada día y cada noche
el alma y el corazón
pero no le basto
no fue suficiente no quiso quererme como le quise yo.
Que voy hacer con todo este amor
que no cabe en mi pecho
que me cala los huesos
que se ahoga en este mar de dolor
que me quema la carne y que me hierve la sangre
que me esta partiendo en dos la razón
Que voy a hacer sin su amor
que voy a hacer con mi amor
Se alejo de mi vida de un solo golpe
se fue sin decirme adios
me rompió la sonrisa las ilusiones
el alma y el corazón
le di todo mi amor y no fue sufriente
no quiso quererme como le quise yo
Que voy hacer con todo este amor
que no cabe en mi pecho
que me cala los huesos
que se ahoga en este mar de dolor
que me quema la carne y que me hierve la sangre
que me esta partiendo en dos la razón
Que voy a hacer sin su amor
que voy a hacer con mi amor.
que no cabe en mi pecho
que me cala los huesos
que se ahoga en este mar de dolor
que me quema la carne y que me hierve la sangre
que me esta partiendo en dos la razón

Proxima parada: London!!!

Si, si com ho sentiu, ja estic mirant vols per anar a Londres per Christmas!!!!!
En fin, que de totes maneres era algo que jo volia fer, només jo, oi?

Pre-Italia

Marxo, fugint de tu a terres italianes. Per no trobar-me "llunes de Vallirana" en les meves nits. No puc soportar més el dolor, de tot el que mai has sentit per mi. Ironies de la vida, el buit que tu havies de sentir per no tenir-me entre els teus dies, resulta que també me l'has passat barrejat entre les fotos i records d'un ahir que era tot nostre. El temps no difumina, ni tanca ferides. T'odio!!!!!!!!!!

Per fer de la meva vida només dies grisos. Només et dessitjo tota la desgracia que has fet caure sobre mi. Espero que tinguis el cor trencat la resta de la teva vida, és al que m'has condemnat per obligar-me a estimar-te. Llunes de sang contemplin els teus ulls, sang d'un cor que mai més tornarà a veure la llum del sol brillar sobre tempestes d'estiu a la bora del mar. En la foguera de Sant Joan cremaran les fotos d'un pasat que per mi ja no exiteix i no ho ha fet mai. I deixaré de tenir com a banda sonora la música del Bruce, que mai m'ha agradat.

Cartes de Socors a una bona amiga

Estic aquí ben sola en el despatx!!! El dia és una merda, ho puc veure a través de la finestra que hi ha al final del passadís... i el meu cap està com ell, molt ennuvolat!!!!!!!! No paro de pensar amb ell! Pq??? "Amiga", NO tornarà!!!!!!!!!!! I m’ofego més que mai... segurament estigui ja a B____, aquest finde son ja les festes. Tothom estarà allà dalt menys jo, que ja no hi pinto res, si és que alguna vegada he pintat algo.I rellegint algun mail seu, bé, dels seus últims mails, pq fa com un mes que no tinc noticies seves, m’estic morint. I jo no penso trucar-lo, se que no puc fer-ho, per dignitat, per orgull, pq ja no hi ha res a fer. Estic farta cansada de tan pensar i pensar, no tornarà, mai més, no tornarà, mai més... pq no m’entra en el cap??? S’ha mort, se que és com si s’hagués mort, pq encara sento tot això per ell. Pq mai se m’ha tingut en compte??? Jo sí l’estimava, jo si que estava enamorada d'ell, i encara ho estic, pq he estat jo la que ha perdut tant???? Pq no han valgut per a res tots els meus sentiments???? Se que el món no s’acaba, que segueix girant sense mi, sense ell, sense els dos. "Amiga" pq???? No tornarà, i no suporto la idea de no veure’l. Saps fa 72 dies que no el veig, que el vaig perdre...Joder!!!!!!!!!!!!!!!!!! No puc més.... Estic tant morta de fastig que no se que fer... i només son les 11 del matí. Sort que demà marxo, pq no suporto estar tan a prop seu... Ja ja ja bé, quan dic a prop és en sentit figurat ;p Totes les cançons parlen de mi, quina tonteria oi??? Doncs no, t’ho dic en serio. "Amiga", jo només volia ser feliç, amb ell. Que tinc tan dolent???? Que he fet tan malament, tan greu pq em tracti així??? Odio la seva indiferència, no em podria fer més mal ja... o potser si??Necessito un respir, no puc seguir així. Per més que dissimulo tots els dies penso en ell, involuntàriament torna a mi, un moment, una cara, un lloc, una sensació... els records s’amunteguen els uns amb els altres per passar la llista del dia, i mai en falta cap, al contrari cada dia apareixen records nous, coses que no havia tornat ni pensar... Sento atabalar-te amb les meves cabòries quan tu tens problemes de veritat, es que no sabia a qui escriure...


Resposta:

Meri, sé que quan llegeixis aquest mail ja seràs de nou a casa hauràs tornat de la teva falsa fugida a Milà, i dic falsa, perquè tant tu com jo sabem que per més distància que posis entre tu i ell no et servirà de res, no són els quilòmetres els que et tenen atrapada és el teu cor que no et permet mirar endavant. Podries anar a l’altra punta del món i et seguiries sentint igual de desgraciada. Saps que no puc dir que sé el que sents perquè no seria veritat, però si que et puc dir que hem sap molt greu veure’t així i no saber que fer per ajudar-te. Sé que per més que et digui que tot passarà i que ni ell ni ningú val tant com perquè ho passis tan malament, no et servirà, no seran més que frases tòpiques que has escoltat i tu mateixa t’has repetit mil vegades, igual com dir-te que ja està bé d'autocompadir-se, que un simple noi no pot amargar-te la vida, o mil frases que ja coneixes, però que encara no ets capaç d'interioritzar,i fins que no te les creguis i estiguis totalment segura de tu mateixa, sabent que no necessites cap "ell" al teu costat, que tu sola tens tota la força per tirar endavant i ser qui sempre has somiat, res tindrà sentit, has de creure en tu de la mateixa manera que totes nosaltres hi creiem, però cal que siguis tu. Nosaltres no podem fer les coses per tu ni podem sentir el q sents tu, x això no sé com et sents, només sé que ens tens al teu costat per aguantar qualsevol cabòria, però és l’única cosa que podem fer, estar al teu costa i intentar que no t’enfonsis, xò només això, intentar-ho tu ets qui ha d’aprendre a viure sense ell, deslligat d’ell i del que éreu perquè ja no hi ha res a fer, no et facis mal pensant en els bons i els mals moments, ja han passat, punt. Ara és hora de mirar endavant per difícil q sigui i impossible que sembli d’aconseguir-ho, ho has de fer, i ho has de fer tu sola i abans no et faci més mal.

Gràcies per tot, per ser-hi sempre, per escoltar-me sempre, per recolzar-me sempre...

Conte d'estiu

La Meri s’estima en Jordi, creu que no serà ningú sense ell. Mira les fotografies i sap que mai deixarà d’estimar-lo. Cursilades com aquestes li ha repetit mil vegades al llarg d’aquests anys, però ell mai no ha contestat. Amb un somriure, resignada , es repeteix que és un noi reservat. Te la vida plena de petits moments que compensen la soledat que sent. La Meri sempre ha procurat estar per quan en Jordi la necessiti. Per coses de la vida en Jordi és massa distret, no la ha vist. Els dies van pasant, i lligats per una corda invisible fan pasar a la vegades les fulles del calendari. La Meri i en Jordi semblen feliços, a la seva manera, cadascun en el seu món, o al menys és el que ella creu. Pq la veritat és que en Jordi ara somnia amb una altra Meri, més alta, més maca, més simpatica. En Jordi torna a sentir les papallones que tan anyorava, les que no el deixen dormir per la nit, les que fan que anar a treballar sigui tot una aventura de sentiments. Ara en Jordi dubta, la seva Meri fa temps que va deixar de ser un misteri, ara ja sap que li encanta el sushi, que dorm amb pijama i que no li agrada la formula 1. Sap que es posa molt pesada quan no aconsegueix el que vol, és una capritxosa. Sap també que les nits que la te al costat no el deixarà llegir un llibre tranquilament i pels matins reclamarà la seva atenció d'una manera infantil i egoista. I tot això a ell ja no li fa gracia. En Jordi ja no li agrada la joguina vella, se n'ha cansat. I mentre la Meri somnia amb casetes amb tanca blanca i jardi, ell s'allunya sense fer soroll. De puntetes com un lladre que marxa després de veure que no hi havia res a robar. En Jordi ha pres ja una decisió, vol tornar a ser lluire, amo i senyor de la seva vida, com avans. Ha anat a veure la seva Meri, la que fins ara era només seva. La ha mirat als ulls i sap que no te clar el que vol, sempre ha estat així. Però en Jordi te molt clar el que no vol, i ja no vol a la seva Meri. Li diu que li sap greu, però que mai l'ha estimat com ella l'estima, i sap que no serà capaç mai de fer-ho. La Meri plora, no enten res. En Jordi marxa, s'endinsa en la foscor, puja al cotxe per no tornar. La Meri s'està allà de peu veient com s'allunya, creient que tornarà. Té la tonta esperança de que tornarà, no sap que ja hi ha una altre Meri que fa temps que li ha robat el que ella tan s'ha estimat. Els dies van pasant, i lligats per una corda invisible fan pasar a la vegades les fulles del calendari. En Jordi no ha tornat des de llavors, la Meri ja no creu que ho faci. Tot i que continua mirant per la finestra per si veu el color verd estrident del seu cotxe. Ara la Meri te una nova vida, una vida sense en Jordi. Ell ja no sap que és el que la fa riure, ja no recorda la seva olor, sap que no el perdonarà mai i respecta la seva decisió de borrar-lo de la seva vida. Ell mai llegirà ja un mail seu, tot i que de vegades encara te l'esperança de que al obrir-lo trobi el seu nom. Però mai arriba.
La Meri ja no recorda la seva cara, troba a faltar al seu Jordi, i plora encara totes les nits pensant en tot el que ha perdut. La nostalgia de vegades l'ofega, però ella para respira profundament i torna a començar. Cada dia és una prova de superació, una prova per ella mateixa, es vol demostrar que és capaç de viure sense el seu Jordi.
En Jordi i la Meri no s'han tornat a veure des d'aquell dia, ell ha perdut el compte, ella sap exactament quan fa de tot allò, sempre han estat molt diferents.