De fet parlo, sempre parlo, sense parar. Dic i dic, i torno a dir. Gairebé sense respirar. I de vegades, sovint, parlo per parlar, donant voltes i més voltes allò que vull dir i no se com fer-ho. Por a pronunciar-me en veu altre sobre el tema. Por a donar forma allò que només està al meu cap. I al sortir per la porta tornava a ser dues persones en comptes d'una de sola. La que guiava els meus passos endavant i que es sentia alleugerida per sortir d'allà, i la que viu en el meu cor, la qui governa sobre la meva culpa, la que encara creu en un futur millor. Aquesta estava aterrada, volia plorar, tornar, volia fer callar l'altre jo que no parava de caminar i caminar. I les dues parts de mi mateixa estaven d'acord en una cosa, desaparèixer. Però això no és tan fàcil.I per un segon dins del pensament incoherent de la nit, del fred, vaig pensar en algú que no coneixeré, en algú que coneixia i en mi mateixa sense ells.
De fet torno a parlar, i no dic el que voldria dir, sí és que se el que és això.
No hay comentarios:
Publicar un comentario