Revetlles

Nit de foc, nit de màgia. La nit més curta de l'any sota les estrelles de la ciutat. Sota una lluna mig plena que s'amaga rere núvols. Mojitos casolans i tumbones a l’herba. Amb gent nova i el regust amarg de la tònica, de les trobades inesperades, de records casi oblidats. I mentre l'amor es dilueix entre els glaçons i la boira que exhalen els pulmons d'una pipa d'aigua, ric i somric per culpa de la hiperventilació. L'oxigen que es respira lluny del centre se m'ha pujat al cap, embriagada de la vida vull més de tot, sigui el que sigui tot. Més nit per compartir amb tu, més somnis per viure, més rutina que no canvia. El ressonar de les bombes, els castells de focs i les bengales les porta encara la brisa fresca del mar.
Si és una nit màgica potser pugui demanar algun desig. Per petit que sigui. Desig que se que compliràs al obrir els ulls el dia de Sant Joan.

De riures

Si hi ha alguna cosa que m'agrada molt en el món, és riure. Riure per que sí, pq no?! Riure de la vida, amb la gent, amb la vella i la nova. Riure de moltes coses i de les tonteries que a vegades provoca l'alcohol. M'agraden les pessigolles, riure d'elles i amb elles. A cistells plens si pogués. Tot el dia. Llàstima que no passa sovint, riure amb ganes. Per això quan apareixen aquests moments tinc tendència a guardar-los. En la memòria.

Non, Je ne regrette rien

Divendres de cançons per ballar, per compartir, per somniar. Divendres i estic a Paris, de tornada a un Paris que mai em va agradar, ni enamorar. De divendres i amb il·lusions per aquest cap de setmana. De plans per complir sota llums de colors per Barcelona. De divendres i amb moltes ganes de sortir del despatx, escoltant cançons per ballar i per somniar. De Paris avui en tinc ganes. Potser hi hauré de tornar.

Ssssschhhhhhh....

Horroros el mal de cap, infernal la migranya, serà el dia, el temps o els nuvols...

Manuscrits i escrits

M'han demanat que escrigui unes paraules com a discurs en unes cerimònies molt especials. Tan especials que a vegades no se que és el que realment hauria de dir. Tinc lligams, una història a mitges que encara està per acabar. Però les paraules no flueixen, la inspiració a anat a buscar altres ments que les sàpiguen aprofitar, i m'he quedat tota sola davant d'un full en blanc que es riu de mi i les meves aspiracions a escriptora de "pacotilla". És en aquests moments crucials quan em sento més estafadora que mai, reina d'un món d'il•lusions que m'he construït al llarg d'aquests anys. Fals, com tota la meva persona. No escric pq tinc por a la critica, al descobrir que mai seré allò que tan m'agradaria ser. No escric, senzillament pq no en se. Escric pq parlo tant que tot el que voldria dir se m’escapa per cada un dels meus dits. Quan la llengua cansada de tanta paraula es declara en vaga permanent i les mans prenen el seu relleu, treballant a tota velocitat per no perdre el fil del meu pensament que mai segueix cap fil. Divago tant que fins i tot ara no se del que estava parlant...
En fi, tinc tan sols quatre mesos per fer quelcom decent. Quatre mesos per afrontar les meves pors, els meus records, el meu amor, i transformar-ho tot en paraules, lligades entre si per un sol fi. He d'escriure i escriuré un discurs. Passaré la prova de foc i sobreviuré, passi el que passi aquell dia serà molt especial. Ho ha de ser, per demostrar al món que els somnis també es fan realitat.

Gordas

Així és com una se sent després d'haver esmorzat com em esmorzat. És que les celebracions ja ho tenen això, convits i convits a dolces pastetes. L'operació bikini aquest any ha tingut efectes secundaris i per molta amanida que una menja la temptació sempre apareix en forma de llaminadures varies per fer-nos caure en un dels pecats més antics, la gula. I no m'importa realment, els remordiments de consciència venen sempre un cop l'estomac està ple. Així que no tindré més remei que aquest estiu ensenyar les meves vergonyes, que tindran forma de flotador, per les cristal•lines platges de ses Illes. Oh!!! Sobretot amb els meus súper mega hippies pantalons nous... Deixaré les fotos per altres records més "fotogènics".

Res de res

Hay noches en las que nos creemos más solos que otras. Hay noches que el miedo de la soledad acecha de nuevo sin saber muy bien pq. Y al borde de mi piel te encuentro sin poder llegar a ti más allá de los silencios, de la incomodidad por no saber hacer bien las cosas. Nudos atados que no quieren desatarse sino enredarse más aun, atar mis pies a los tuyos, mi cabello a tu barba, mis dedos a tus dedos. Mi vida a la tuya mientras el sueño quiera soñar. A pesar de eso, hay noches en que la palabra no llega y la oscuridad se espesa. Ante la nada soy feliz y no pido más, no quiero más y sin embargo me arrastro por las sabanas sin encontrar.

Coldplay

Propera cita: concert 6 de Setembre del 2008 al Palau St. Jordi.
Anem-hi tots amb entrada i sense, amb seient o amb colzes. Toca aprendre, parlar amb angles. Toca perdre la veu i passar-ho genial.
Propera cita concert de Coldplay, apa us deixo amb una de meves cançons preferides per anar fent boca....

Sempre

Si et quedes amb mi per sempre, sempre serà demà i passat. Serà ahir i avui. Sempre es cada dia i cada nit. Serà al donar la volta a la cantonada i al girar-me al llit. Serà quan tu vulguis i quan ja no pugui més. Si et quedes amb mi per sempre, les coses poden ser bones i dolentes, podran ser i no ser. Podran ser paraules i sobretot seran silencis, sempre seré jo i estaràs tu. Pq m’ho dius i m’ho crec, pq confio. Sense promeses, sense mentides entre els dos. Pq a les meves preguntes obtinc sempre respostes. Si et quedes amb mi per sempre, ho intentaràs i ho intentaré jo. Si sempre existeix un principi i un final, que el que ens quedi al mig sigui tot per recordar.

Tal dia farà un any... (2)

... és una frase recurrent però certa. Tan certa com que les coses passen de llarg per a no tornar mai més. Qui ho diria, que del dolor res no queda. Serà que sóc com sóc i no ho vull evitar. Arriba sempre el Juny, un mes on la pau dels últims dies de primavera auguren pau i confiança, un engany com qualsevol altre. I és que la meva primavera porta sempre aniversaris bons i dolents, o potser només no tan bons. Qui sap ja que és que. Però el record forma part del meu present, de la meva vida, visc amb els meus fantasmes i els meus errors. Amb el pes de la consciencia de tots aquells que van patir per la meva culpa. L'esdeveniment que va arrasar el meu món ha afectat a la meva memòria i ara ja ni tan sols se si va ser real. Avui desitjo només seguir endavant, sempre endavant, fugint de l'obscuritat que cobrien els dies i el insomni de les nits. La primavera a cobert de flors grogues les ruïnes i l'aire fresc, que entra aquest mati per la finestra oberta, renova les esperances i la fe en que tot a partir d'ara serà millor. Aquest any vol ser feliç i el penso deixar fer, pq malgrat tot, vull creure que també ho mereixo.

S'han acabat les ampolles amb missatges que recorren el mar en busca de les meves tampestes.

31 de Maig

Asseguda al cap de taula hem sento feliç de poder reunir el meu passat, el meu present i tot el meu futur a l'hora de sopar. Una nit de celebracions, meves, nostres, de totes. De regals enrederits i noticies que venen sempre amb un pa sota el braç. Somnis vestits de blanc, il·luminats per petites mostres d'amor etern. Una nit on el Lambrusco corria i l'aigua era obligada. Converses creuades i absentismes momentanis només per perdrem en el pensament de la felicitat. Les fotos es van quedar curtes i la festa es va allargar per primera vegada en molt de temps. Ni la pluja de matinada que difumina el maquillatge de la nit, ha pogut esborrar tot el cansament d'aquest mati.