M'han demanat que escrigui unes paraules com a discurs en unes cerimònies molt especials. Tan especials que a vegades no se que és el que realment hauria de dir. Tinc lligams, una història a mitges que encara està per acabar. Però les paraules no flueixen, la inspiració a anat a buscar altres ments que les sàpiguen aprofitar, i m'he quedat tota sola davant d'un full en blanc que es riu de mi i les meves aspiracions a escriptora de "pacotilla". És en aquests moments crucials quan em sento més estafadora que mai, reina d'un món d'il•lusions que m'he construït al llarg d'aquests anys. Fals, com tota la meva persona. No escric pq tinc por a la critica, al descobrir que mai seré allò que tan m'agradaria ser. No escric, senzillament pq no en se. Escric pq parlo tant que tot el que voldria dir se m’escapa per cada un dels meus dits. Quan la llengua cansada de tanta paraula es declara en vaga permanent i les mans prenen el seu relleu, treballant a tota velocitat per no perdre el fil del meu pensament que mai segueix cap fil. Divago tant que fins i tot ara no se del que estava parlant...En fi, tinc tan sols quatre mesos per fer quelcom decent. Quatre mesos per afrontar les meves pors, els meus records, el meu amor, i transformar-ho tot en paraules, lligades entre si per un sol fi. He d'escriure i escriuré un discurs. Passaré la prova de foc i sobreviuré, passi el que passi aquell dia serà molt especial. Ho ha de ser, per demostrar al món que els somnis també es fan realitat.
No hay comentarios:
Publicar un comentario