Tal dia farà un any... (2)

... és una frase recurrent però certa. Tan certa com que les coses passen de llarg per a no tornar mai més. Qui ho diria, que del dolor res no queda. Serà que sóc com sóc i no ho vull evitar. Arriba sempre el Juny, un mes on la pau dels últims dies de primavera auguren pau i confiança, un engany com qualsevol altre. I és que la meva primavera porta sempre aniversaris bons i dolents, o potser només no tan bons. Qui sap ja que és que. Però el record forma part del meu present, de la meva vida, visc amb els meus fantasmes i els meus errors. Amb el pes de la consciencia de tots aquells que van patir per la meva culpa. L'esdeveniment que va arrasar el meu món ha afectat a la meva memòria i ara ja ni tan sols se si va ser real. Avui desitjo només seguir endavant, sempre endavant, fugint de l'obscuritat que cobrien els dies i el insomni de les nits. La primavera a cobert de flors grogues les ruïnes i l'aire fresc, que entra aquest mati per la finestra oberta, renova les esperances i la fe en que tot a partir d'ara serà millor. Aquest any vol ser feliç i el penso deixar fer, pq malgrat tot, vull creure que també ho mereixo.

S'han acabat les ampolles amb missatges que recorren el mar en busca de les meves tampestes.