Ahir, quan la ciutat ja es movia en la penombra d’una nit freda, vaig ser testimoni silenciós d’un instant insignificant en la vida d’algú. D’un moment que es perdrà en el record de qui ho van viure per ser part de la seva rutina, del seu passeig nocturn per la ciutat. Mans a l’esquena i pas lent, sota un llarg abric negre deixava transcorre una conversa tranquil·la i banal al costat de qui ella un dia va trobar. I el silenci es torna el meu aliat còmplice, llunyà, evito les mirades i les frases de compromís. Bon any, bon any. I totes aquestes coses que se solen dir quan ja no saps que dir. L’amistat, el record i l’apreciació queden enterrats sota una pila d’anys, una pila d’anys que tot i no fer esborrar els antics sentiments, el present enterboleix tota bona intenció.Per mi quedarà el seu passeig sota les llum dels fanals, per mi quedarà el somriure intern que es va dibuixar en el meu rostre un cop tot va haver passat.
No hay comentarios:
Publicar un comentario