No puc marxar

No i no.
No puc, no vull. No estic preparada per donar el pas.
Ara no i demà tampoc.
Quatre parets que per a mi signifiquen massa. Quatre parets que avui són casa meva.
Hi han sentiments, hi ha somnis, hi ha tres anys de la meva vida. Són sentiments arrelats a un terra que no és meu. A un barri que no te preu. És una parada d'autobús, un carreró sense llum, a camions de les escombraries a altes hores de la matinada. És el nen gordo de la pilota, les yayes de l'escala. És la fruitera a la que mai vaig, als millors croissants de mantega del país, un dissabte al mati mentre el sol es cola tímidament per les finestres del menjador. És la meva habitació, la meva finestra i els meus colors. La meva veïna, el meu cine. Tot allò que tinc pendent de fer i que algun dia faré.
M'ofega el desconsol, el neguit i la pena. Dos anys per mi, un sospir que passarà quan menys t'ho esperis, però Nadal és Nadal i ara no puc afrontar allò que més por hem fa... marxar.

Pq no puc marxar d'on sóc tan feliç...