Desayunos

Encontrarte en mis días, aun cuando el sol no apaga los sueños de muchos y la ciudad sigue el lento transcurrir de las horas nocturnas. Cobijados del frió ante un café y el olor a pan recién hecho. Imaginando tiempos pasados y futuros, escondidos bajo llave. No hay palabras, y las que se escapan no dicen nada.

No hace falta.

Ando por el frió, en la penumbra de este amanecer. Voy a encontrarte, me gusta encontrare, en mis mañanas, en mis días y mis noches. Por casualidad en una llamada o al borde de mi piel.

Publicitat

No, no ho hauria de fer. No hauria de fer publicitat, però no tinc més remei. M'estic posant les botes. De mala manera. Amb pernilet del bo, sortit de formatges varis, pà amb tomàquet, mini entrepans de truita i pastetes dolces. Tot en format delicatesen. Tot cuidat fins al detall. Tot de la Mauri!!!. Que més puc demanar en una tarda de novembre on fora ja és negra nit i la feina no deixa d'apretar? I tot i tenir el teclat ple d'oli (els informàtics em mataran) sóc absolutament feliç!

Cors inverits

Ho reconec, sóc gran fan dels cors, les baretes màgiques i tot el que sigui de color rosa. Les llums de Nadal, la purpurina i les "lentejuelas". M'agrada la primavera, les sabates i París. Bé, París... Per això, per totes les cursilades que m'agraden avui penjo aquest dibuix. Me'l va fer un amic, una rialla en mig d'una tarda. Però m'agrada pensar que te part de raó... m'agrada saber que te tota la raó i el cor avui està també invertit.

Celos

Los celos, sentimiento que rechazamos sentir y que sin embargo forma parte de nuestra condición humana. No somos peor persona por sentirlos, la complicación llega cuando nuestros actos dejan de ser racionales para sucumbir al tormento, al miedo, al descontrol. Nacen de muy adentro, en algún lugar entre el corazón y el alma. Allí donde anidan nuestros miedos más secretos, justo donde escondemos esa grieta en nuestra brillante armadura. Un calor invade tu cuerpo enmudeciendo la razón y el sentido común, agudizando el instinto y la vista.
Y aquello que creemos tan nuestro pasa a ser una propiedad, un objeto simple y burdo. Arrasando todo con esa marea de lodo negro, perdiendo hasta la dignidad.

Y aunque yo no me libro del pecado, hoy soy más libre al tenerte a mi lado.

D'amoretes

"Jo i el pastor que vivíem d'amoretes, jo i el pastor que vivíem de l'amor...."
Bé, ni tan sols se si la cançó deia això, però si no ho deia m'agrada més aquesta versió.
Pas a pas, poc a poc, i de vegades perdent la paciència, els fils s'emboliquen cada vegada més. I no m'importa, i res no m'importa. L’extasis fa que no pugui dir grans eloqüències o potser només siguin les poques hores de son.
Tinc ganes que passi ràpid aquesta setmana, tinc ganes de ser dissabte i oblidar. Oblidar el món, els problemes, les entrevistes, els exàmens, les festes boges... i perdrem entre un munt d'hores a compartir.

Fin

Lucie despertó una mañana, escondida bajo el edredón, el tic tac del reloj acompasaba el latir de su corazón. Se aventuro a sacar un pie al exterior, la casa estaba fría, fría y en silencio. Hacia muchos días ya que las ganas de luchar se habían esfumado, junto con el verano, la primavera, las navidades pasadas y su juventud. Su cama bacía de sueños, no era más que un montón de sabanas arrugadas. Sabanas bordadas con flores amarillas con grandes jarrones violetas, sonrió al pensar que hoy estarían en algún vertedero sino fueran un regalo de su madre.
Lucie despertó una mañana, y nada había cambiado. El mundo seguía girando como siempre al rededor del sol. Un sol que se colaba a través de las cortinas inundando la habitación de una calma fingida. Que mas da si ese día no iba a trabajar i si ni siquiera se levantaba de la cama, todo, absolutamente todo seguiría igual. Y si solo de dedicaba a mirar el reloj, a ver las horas pasar. Aun con los ojos hinchados de dormir, el pelo enredado y la boca pastosa se negó a luchar, que comportaba una batalla perdida en medio de la guerra que era su vida.
Lucie despertó una mañana, queriendo no haber despertado, queriendo no ver más amaneceres. Imaginando una vida diferente, desanimada por no haber sabido por haber confundido, por haberse engañado tanto. Esa mañana, una mañana de invierno, fuera el termómetro marcaba bajo cero y los coches soltaban grandes bocanadas de humo. Las calles llenas de gente con miles de destinos, moles de sitios a os que regresar.
Lucie despertó una mañana, y sin saber muy bien pq su vida había desaparecido. Empezar de nuevo. Volver a la casilla de salida. sin corazón. Los labios morados de frío y un lodo negro cubría cada uno de sus recuerdos. Aun con tierra en las manos por la caída, las rodillas peladas y y moretones en el alma.
"to tell them to It's true... I was made for you..." El teléfono dejó de sonar. Esa mañana nadie cogió el teléfono. Esa mañana.... Lucie se rindió.

Amb tu

Queden dies per la memòria, queden dies per sobreviure. Ahir, avui i demà, un sol dia en un instant. Camino amb tu sense que hem vegis, amb la distancia suficient per no adonar-te'n. Però sempre hi sóc i sempre hi seré. Passi el que passi, siguis on siguis.
Aquest dia el dedico només a tu, pq avui estàs en el meu pensament i en el meu cor. La idea de que algun dia no hi siguis m'aterra més que la meva mort.
Que sola estaria sense tu.

Un dia diferent

Avui, és potser el primer dia d'una nova vida. I com és normal, els inicis de tot sempre son complicats. El naixement d'una persona és un pas traumàtic, les il•lusions i les esperances es barregen amb la por i els nervis. Por al desconegut, por al primer pas, por al que serà.

Avui, per fi, algú a qui estimo més que a la meva vida, està donant un primer pas per a un futur millor. Un futur amb inici incert i sobretot dolorós. Algú tan valent com per entrar en un quiròfan quan ni tan sols es capaç de no marejar-se al veure sang.

Un algú a qui estimo incondicionalment, algú que no suporto de vegades i en canvi saber que corra pel món fa que em senti una mica menys sola.

Avui, porto la fe en el cor de que tot anirà bé, demà tot serà diferent i el sol brillarà de nou.

Ànims, jo estaré sempre al teu costat.

Enamorada

Sí, se que no em costa gaire, que sóc una persona fàcil, encara que molts pensin el contrari. No se que te, serà la seva olor, el seu color... sempre que torno la sensació de pèrdua m’envaeix. La nostàlgia i les ganes de tornar s'accentuen en dies com avui... així que permeteu que us posi unes fotos mentre m'enamoro de nou...

Es per tu

Has escoltat una cançó mil vegades i de cop i volta trobes el significat...

Llibre de les Solituds

Discretament, però amb aquella força
que no se sap ben bé d’on procedeix
vull deixar dit això que dic, les coses
elementals i clares que em commouen:
uns sentiments, uns anhels, uns neguits,
el fer i desfer senzill de cada dia.
Puc afirmar que sóc feliç en fer-ho,
intensament feliç moltes vegades.
Vull deixar dit això que dic, i prou.
Més endavant ja diré d’altres coses.

Miquel Marti Pol

London

Yes, tomorrow we are going to London!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!
Marxo a Londres de nou i com sempre, amb la meva Laia i la Noelia! Anem a gastar soles de sabates, anem a riure del món i de la vida, anem a enamorar-nos dels carrers, de l'aire, dels edificis i dels dies viscuts allà. Londres és el somni d'una nit d'estiu, Londres és el meu somni en una nit d'estiu. Espero que a la Laia li agradi tant com a mi, espero trobar riures en cada cantonada mentre la pluja desdibuixa els nostres rostres en la boira.
Londres és l'únic lloc en el món on sempre m'ha agradat tornar.

Difìcils

Avui algú a qui estimo molt, algú que sempre a estat amb mi en tot moment. Una persona forta, generosa, intel•ligent, emprenedora, somiadora, està passant el pitjor moment de la seva vida. I només vull que sàpiga que tot i no poder estar amb ella, totes i cada una de nosaltres, avui, demà i sempre estarem al seu costat. Pel que faci falta, per riure, per plorar, per viatjar o senzillament per estirar-nos al sofà sota les mantes i parlar del temps. Per vestir-nos de gala i anar a veure mojitos, per compartir com sempre la vida, passi el que passi, estiguem on estiguem. Després de tants anys que sàpigues que la meva vida sense tu ni l’entenc ni la voldria.
T'estimo molt.

Preludis de Nadal

He somiat, he tingut un somni. Ahir al despertar vaig tenir la sensació que era Nadal. Era tan feliç, la màgia envoltava l'habitació. Va ser un somni curt, d'aquells que al despertar encara sents l'aroma del dinar i el fred a les galtes. Recordo que pujava les escales de casa, una casa que no era la nostra, tota adornada. Veníem del carrer, amb les mans fredes i el nas vermell. Sentia a la meva mare rondinar per no tenir la taula enllestida, venien tots a dinar. I al pujar l'escala darrera i venies tu. No se de que parlàvem només se que era molt feliç.
I al despertar res havia canviat... bon dia!

Existeix un lloc....

Existeix un lloc, un lloc en aquest món on per una estranya raó hem sento segura. Un lloc especial, íntim i personal. Us semblarà una tonteria però a vegades m'hi tanco a llegir un llibre, com qui seu al sofà o s'estira al llit. Un lloc de silencis. M'agrada. Quan a l'hivern la calefacció fa que prengui un clima encara més càlid. Les catifes, les colònies, els reflexes de la llum al mirall. Baixo la tapa i sec com en un tamboret, sota la finestra, i es fa el silenci. A fora la casa gira, amb la seva rutina de sempre, la gent amunt i avall, recollint, endreçant, preparant dinars i sopars, o senzillament fent la migdiada mentre la tele sona com a banda sonora original d'una tarda de diumenge. Segurament algú apareixerà interrompin el meu instant de pau, serà que la casa és petita i no se saben esperar...

Desitjos equivocats

Pq serà que mai estem contents amb el que tenim? Quina és la raó que fa que sempre espatllo les coses???? Fa temps puc dir que sóc feliç. Tan feliç que no m'ho podia imaginar. Però el destí, la meva naturalesa innata al drama, ha fet que ho espatlles tot.
M'he equivocat de segle, avui en dia la gent no mor per amor, no es desditjat tota la vida per un amor que no era amor i que mai ho va voler ser.
M'he equivocat de desig i ara he perdut la meva feliciat. He trencat amb un present que aportava llum a la meva vida. Em

costa acceptar que estic enamorada de nou d'una persona increible i bona. No vull tenir por, no vull fugir. Estaré aquí, per quan decideixis perdonar-me, per si decideixes oblidar-me. Tan es el que passi d'ara en devant... sempre estaré per aquí.

Train

Des de sempre, sec en aquesta estació veient passar els trens. Imaginant que algun dia pujo en un d'ells i hem porta directe al meu destí. La gent passa, atrafegada, amb presses, abrigats amb grans abrics. Amb maletes o simplement amb les mans a les butxaques. Asseguda en un banc he conegut a persones que han compartit amb mi el seu temps d'espera, però sempre arriba un tren que se'ls emporta lluny, molt lluny. I amb cada un d'aquests comiats he perdut una part de mi. Sense adonar-me, poc a poc, amb el pas dels anys, a quedat tan poc de mi en aquest banc que ja la gent no em veu. Ara sóc com el vent, corro lliure per cada racó d'aquest món. Hi ha gent que porta a les butxaques , entre claus i monedes, el meu cor. I ni tan sols ho saben...

Mentides i més mentides

Vale, he mentit. He mentit tant que ja no se on es troba la veritat. M'he mentit tant a mi mateixa que no se on paro. He mentit als demés, a gent que m'estimo i que m'ajuden en els meus dies. Gent que confia en mi, que creu en mi. I jo no he fet més que mentir. Ara ho veig, ara ho se. Em miro al mirall i res a canviat, bé potser alguna arruga que abans no hi era, efectes del pas del temps sobre les persones.
Ho sabia... ho sabia.
He de començar a dir la veritat per molt que no m'agradi aquesta.
Ho sento de debò, però necessito seguir endavant.

Himnes

Sevillista seré hasta la muerte....
M'encanta el sentiment, els ideals, l'amor a la terra o a unes creences. Evidentment no mataria per una cosa així, ni tan sols ho entenc, però l'amor incondicional, generós i sa, hem posa la carn de gallina. Sí m'emociona no hi puc fer més.... la unió de les persones cantant a l’unís per un amor profund.

Avui fa fred

Fa fred, decididament massa fred com per sortir de sota la manta cada matí, massa fred per pensar en treure’m el pijama i vestir-me per anar a treballar. Massa fred per voler desenganxar-me de la teva esquena i entrar de cop en una rutina que no m'aporta allò que esperava, que desitjava. Massa fred per enfadar-me amb el món, per lluitar contra l'infortuni. Estic en letargia, en procés d’hibernació mental. Estic en un punt on hauria de prendre decisions dràstiques i no en tinc ganes. Hem fa molta mandra. Serà que demà ja es pont i tindré quatre dies plens d'hores sense fer res...

Bloquo.com

Resulta que ara hi ha una manera de saber qui t'ha bloquejat en el messenger o directament t'ha eliminat. Avui m'ha arribat per casualitat un e-mail amb el link de la web en qüestió i per curiositat ho he fet.
I ja sabeu la dita "la curiosidad mató al gato".
Aquest cop si que m'he quedat morta. He flipat en colors, és més no m'ho esperava... t'estimes a la gent, procures mantenir certa distancia per a no molestar, per que no vols envair una intimitat que ja no és teva. I al final resulta que t’esborren de la seva vida com si no haguessis existit mai. Avui m'ha sorprès el que he descobert, avui era un dia feliç.

Creia tenir amics, malgrat la distancia i la situació... ara entenc moltes coses que potser no havia volgut veure abans.

Amistats

Imatges que parlen per si soles, un moment, l'instant aquell en que tot era perfecte...

De tornada!

Ja som aquí, és el que te marxar....
Ara mirant enrere, d'Amsterdam m'han agradat les cases, els canals, les bicis... sobretot les bicis. Hem tingut sort i malgrat el fred hem gaudit del sol, del cel blau, del verd intens, la brisa del nord, dels riures pels carrers, els hot-dogs al parc, de les degustacions de formatge i cervesa. De tot això i de la companyia, que com sempre fa que tot giri cap a on s'ha d'anar, encara que no tinguem gaire clar on està el nord o Vondelpark. Quatre dies on les preocupacions, obligacions i demés han quedat submergides en l'aigua tèrbola i freda dels canals. Deixant a la llum el que som, el que sempre hem sigut, les mateixes que sense defallir cada tarda pedalejàvem fins al Fou, les mateixes que escrivíem notetes en mig de Naturals.
Amsterdam per mi la nova ciutat de la llum, no, no he provat res al·lucinogen, ho dic en serio. Es respira una pau, una tranquil·litat, que suposo no imaginava o no esperava trobar. El silenci que corria entre els carrers asoleiats, la màgia...

Heineken Experience

Amsterdam

Dissabte, dissabte marxem cap a Amsterdam. Un viatge que fa molt de temps hauria d'haver fet, un compte pendent amb la meva vida. Seran només quatre dies, espero que plogui, que faci sol i que puguem retrobar la felicitat que un dia vam trobar en bici camí de Damm. Sota un cel gris i entre les aigües dels canals, potser qui sap, aconsegueixi alliberar-me de mi mateixa. No se que espero trobar, o a qui, només se que ho necessito fer. I malgrat resultar ser un viatge multitudinari (és el que te tenir tantes amigues) res serà diferent. Espero perdrem, perdre de nou, i sortir amb el cap ben alt. Sortir caminant, de peus, com mai ho hagués imaginat que ho faria. Pq ara se que hi ha molt més...

Guapissim!!!!!

Vull dir-te la veritat

Després de les casualitats, avui m'he trobat de nou immersa en la meva realitat. El meu dia a dia. El meu present i la meva vida. Al principi m'ha agafat per sorpresa, he quedat descol•locada i els ulls miraven el buit esperant trobar un passat que ja no hi és. I sense adonar-me, entre carícies, petons i paraules dolces. Entre riures i somriures en la migdiada, he recuperat l'alegria i la felicitat que per un moment creia haver perdut. M'estimen i estimo, d'això no en tinc cap dubte. Un dia algú em va dir que trobaria aquella persona que faria que tot girés de nou... avui sóc dues persones, la que estima i la que enyora. I espero tots sàpiguen entendre que necessito ser així, que ara necessito ser així. En secret o de paraula, avui t'estimo i enyoro, i espero hem perdonis... tu ets el meu present, i jo a vegades sóc molt més.

Està apunt d'acabar aquesta setmana que ha estat un homenatge al record i la nostàlgia, un homenatge a un jo que ja no existeix. I com a punt final demà agafaré l'avió rumb a passejos sota la pluja i reflexos passats en l'aigua dels canals...

Casualitats?????

De debò existeixen les casualitats??? O són els astres que amb una alineació estranya, fa que els bucles de les nostres vides ens tornin al principi, allà on érem fa un temps????? Se que és difícil de creure, però avui sóc quelcom més feliç, quelcom més trista. Avui he mirat pel forat del pany d'una habitació tancada, d'una habitació abandonada. Hi he vist llum. Llum.

Si realment tot passes per alguna raó, avui creuria que tot pot tornar a ser possible. Però la porta roman tancada i no s'obrirà per més que els astres, avui, hagin decidit riure's de mi....

Coses que mai et vaig dir

Jo penso que no ho vas entendre,
que mai t'hi vas parar a pensar,
perque les grans mentires,
van pasar a ser veritats.
Perque mentre tu escoltaves el silenci,
jo et perlava,
perque mentre tu et pensaves que estaves abandonada,
jo et buscava,
perque quan tu vas pensar que no hi havia res a fer,
jo encara lluitava.
Per això i més,
per tots els moments que van passar i ens vam perdre,
per tots aquells instants que recordarem
quan passi el tren de l'oblid,
per a quan ja no cantin les estrelles per la nit,
ni hi vinguin les tempestes d'una nit d'estiu per compartir,
aleshores només ens quedarà l'ampolla buida per fer un brindis de les coses que mai vam dir.

By JC
10/09/2003

PD: Quanta raó tenies...

Etiquetes

De vegades, sovint em pregunto pq tinc aquesta necessitat de posar etiquetes a tot. Serà que m'agrada dir a les seves coses pel seu nom? D'afrontar la realitat amb un post-it enganxat al front? Així se quan la por és por, o quan no és compromís. Sí, els fets són tan importants com les paraules. Però les paraules tenen el poder de lligar o deslligar. Avui m'he aixecat lligada a un dia que no volia viure, un dia amb nom propi. Un dia que malgrat tot està resultant millor del que podria esperar, millor potser del que hem vaig imaginar... diferent. Avui he agafat el món i l'he etiquetat, cada cosa pel seu nom, per a no oblidar-me d'on sóc, on visc, amb qui visc, i amb qui vull compartir el meu present. I de la mateixa manera m'he etiquetat en a mi, i a falta de cor m'hi he posat un post-it, assenyalant el lloc buit, on un dia com aquest, algú va decidir no tornar. Avui he etiquetat el món amb post-its de cors, per a que ningú oblidi estimar, per a que tots trobem el camí de casa, allà on sempre ens estan esperant.

Odio les paraules

Odio les paraules tan com les estimo, tan com les faig servir, tan com les parlo i les penso. Elles fan que el meu pensament d'estructurat, la majoria del temps, trobi a vegades una sortida a l'exterior. I no sempre aconsegueixen transmetre la veritat. No ho dic per dir, ser del que parlo. Les paraules tenen efectes diferents en les persones segons l'ordre en que les deixi anar. A vegades uneixen i d'altres trenquen cordes. Provoquen somriures o frenen en sec el delírium trèmens dels comiats (cosa que al final, després de molt rumiar, agraeixo).

M'encanten sempre les sorpreses, sobretot aquelles que no espero, que només imagino i que no penso que es puguin fer realitat. Aquelles en les que el món es fa tan petit que només hi som tu i jo. T'enredo i m'enredes i ens deixem enredar. Petons de comiats inesperats que pinten somriures durant hores. Odio les paraules tan com les estimo, tan com odio pronunciar un adéu o un fins aviat.

M'equibocava....

... avui venen molts, d'aquí i d'allà. Avui soparem amb vi i brindarem per un present que tan m'agrada, per un passat que no oblidaré i per un futur que espero sigui senzillament feliç.

Gràcies a tots per venir-me a rescatar d'aquesta nit.

Sense dret a reclamar

Fa un dia increïble, ha sortit el sol després d'una setmana grisa i humida. El millor de tot és que és divendres i el món, ha decidit estar de vacances. Tinc una tarda sencera per a no fer res de res. Crec que m'asseuré a veure passar les hores davant el televisor. Potser aquesta nit vindrà gent a sopar a casa. Una vetllada tranquil·la. Preludi d'uns dies d'aniversaris sense sentit. Potser per això el meu humor esta girat i el cor ha decidit ser més exigent. Posar les cartes sobre la taula i no donar més. Avui és un dia per amagar el cap sota el coixí i no sortir-ne fins dimarts. Que poc m'agrada quedar-me sola en aquestes dates. I no puc comptar amb ningú, pq ja no queda ningú...
Avui els núvols son al meu cap... que dur és el pas del temps.
Acabo de sentir una botzina a fora, i he mirat per la finestra del menjador, com tantes altres vegades ho havia fet. Quan serà el dia que pugui oblidar...
PD:Estic per obrir una ampolla de vi i compartir el Moscatto amb la meva nostàlgia, amiga i inseparable nostàlgia. (saudades de voce)

Enredos

Pedacitos de ti aun encuentro entre mis sueños, pedacitos de un ayer sin sentido, en un hoy con futuro. Ya no espero ni desespero tu regreso, hoy tengo sueños propios por los que luchar, por los que vale la pena desear el mañana. Y tu no lo veras. Y aunque sin querer quiero, ando de nuevo del brazo de la felicidad. Una felicidad teñida de un rosa pastel con sabor a helado de chocolate y plátano. Se que te gustaría saberlo, por eso he decidido gritarlo, por si la casualidad te trae por aquí. Y aceptas mi perdón como un día aceptaste mi caos. Enredos del corazón que jamas tienen un pq, y en su adiós amargan los recuerdos que el tiempo difumina, enturbiando el sabor de un ayer que no regresarà.

Records que m'encanten

Fotos en moviment, records inesborrables d'un estiu per recordar. Veig les imatges i no se pq aquesta m'encanta. Us vull presentar oficialment els meus becky's. Són els meus "nenes", genials, increïbles. Uns personatges aquí on els veieu. Bons companys i millors amics. La meva mà dreta i l'esquerra en aquest món informatitzat. L'un te una paciència de sant i l'altre també ( tot i estar enfadat amb mi). He anat a dinar, sopar, de festa i de vacances. Bé, ells són una part del meu nou món, després està l'Alex, en Pep, la Noe (alias F al telefon), les Laies i la Santi.

Em fan sentir agust amb la seva companyia i se que puc abusar d'aquesta sempre que vulgui. No m'exigeixen res i se que puc comptar amb ells. Són amics, amb majúscules. Els embolico i enredo amb totes les meves cabòries, els maltracto i sempre hem perdonen les meves ficades de pota. Aquest darrer any ha estat un dels pitjors i millors de la meva vida. I se que en part els hi dec a tots ells.

"8 raons i 1/2" i la moral distreta

Ahir vaig assistir, o millor dit vaig tenir l'honor d'assistir, a la pre-estrena intima del curt "8 raons i 1/2" de la Marina Martori. Pq us preguntareu, i és que per variar la Patri hi estava ficada.
Vaig quedar sorpresa, he vist algun curt que altre, i de vegades la meva limitada comprensió no ha sabut captar l'abstrectisme del concepte. Però aquest curt el vaig trobar fresc, dinamic, divertit. Potser pq les cares hem sonaven, no se, serà per això que inconcientment un fa més seus els personatges. Si teniu l'oportunitat l'heu d'anar a veure. Per descomptat sempre el més divertit va ser el "making off". Bé, de fet el més divertit van ser dues senyores, d'edat sense identificar.
Veure els interiors d'aquest muntage, l'esforç, les ganes i la il·lusió del progecte fan que m'emocioni al recordar la imagte de tots junts allà mirant la pantallà.

8 d'Octubre

Pq serà que les noies sempre tenim tendència a guardar les dates com si fossin un tresor. Un tresor invisible, immaterial. Fa que ens apoderem d'un dia, ens pertany i com a tal fem i desfem el que volem amb ell. El podem mimar, estimar, cuidar... el podem rebutjar, odiar, repudiar.
Però sempre esta allà, com un avis biològic de que aquell dia no se'ns pot passar per alt. Una nota inexistent en l'outlook mental. I per contra, els nois mai tenen l'avís activat, ni tan sols ho troben important. Reconec que sovint ho faig més per tocar la moral que per amor al dia d'avui. Potser és que no sóc capaç d'estimar dos dies a la vegada, potser sigui una incapacitada sentimental, una egoista "huraña" que no vol deixar anar allò que ja no és seu.
Sigui com sigui avui és 8 d'Octubre i ni tan sols serà un dia especial, potser, qui sap, res torni a ser igual. De totes maneres a he rebut un mail de bon matí que trepitja qualsevol dubte (*) Algun dia prometo que el guardaré amb el mateix carinyo que t'abraço per les nits.

(*) Hola wapa!
Ànims que fijo que akesta setmana q és més curta va tot millor, no facis cas al punt i ves a la teva. Procura només fer el cas necessari, i si vols res estic x aki xq m’enviis algun mail o hem trukis, encara q no puc prometre ser simpàtic :p (es broma)
Fins ara!!

He trobat la manera!

Per fi!!! He trobat la manera d'accedir a la meva compte sense haver de passar pel ritual infuncional de posar la meva contrasenya!!! Terra tremola que torno a estar en actiu jou jou jou

A vegades les casualitat no existeixen

Estimar sense dir-ho

Reconec que sempre he estat una persona d'extrems. No m'ha importat mai exposar-me massa al perill de declarar els meus sentiments al vent, i no penso mai amb les conceqüencies. I les conceqüencies són que la gent no veu ni sent les mateixes coses que jo. Tinc tendència a donar, a agoviar fins a la sacietat a l'altre persona, esgotant la seva paciència i el seu "amor". I ara m'adono que no he après la lliçó. Segueixo cometent els mateixos errors. I se que no estic fent bé les coses. Potser ara sóc més exigent i per això no vull conformar-me amb un silenci com a resposta. He decidit que les tangents no m'agraden i no les penso acceptar.
No puc obligar a ningú, ni tan sols convencer, a que vulguin veure com a opció possible el meu punt de vista.
Per això crec que una retirada a temps sempre serà millor per a tots.

O tot o res. Aquest cop tornarà a ser res.

Escoltem

Enceneu els altaveus i deixeu-vos portar per la màgia de la cançó...
Octubre, tornar a ser aquí un octubre que plora a estones i altres somriu. Un octubre que porta records d'un passat molt llunyà. Vaig començar a escriure aquest blog assíduament com escapament a les meves idees, al meu dolor. Eren cartes sense destinatari, enviades a un propietari que mai les llegirà. I per contra, he torbat anònims que des de l'altre banda segueixen els meus passos i jo segueixo els seus.
Abans tenia la creença que si hem quedava quieta, molt quieta, casi sense respirar, trobaria el camí de casa, tornaria sobre els passos donats, i jo l'estaria esperant. Quina tonteria oi???
M'encongeixo d'espatlles i somric quan hem diuen que l'hauria de borra definitivament de la meva vida... mai entendran el que va significar per mi.
I és en aquest octubre, que tan m'estimo, que la nostàlgia apreta el cor. S'enganxa a la meva pell i per més que hem renti la nostàlgia no se'n va. I hem quedo quieta, molt quieta, casi sense respirar, esperant que encara torni sobre els seus passo, que torni de nou a casa. Però aquest cop un petó hem treu del meu ensonyament, i un ulls riallers hem tornen de nou al món real. I somric pq avui torno a ser feliç, i se que aquest cop la nostàlgia demà ja no hi serà.

Geneve

Sí, he estat a Ginebra i l'únic que he vist a estat un hotel. Bé de fet no és del tot cert però sí és el que més m'ha agradat. Crec que hauré de tornar-hi amb calma i sense familia per a poder perdrem per aquells paratges tan inclreibles. Estic tant acostumada a viatjar d'alrbergs que gairebé oblido que la comoditat també existeix, encara que només per als qui s'ho poden permetre.

Solicas

Ens hem fet un fart de plorar. I segurament ens en farem molt més. Som les restes d'un equip, d'un gran equip que no van voler valorar. Ara som les que inevitablement tirarem del carro, un carro sense rodes i fuetejades pels qui van al damunt. Som una pinya, de fet una parella amb cançó inclosa. Hem après tot el que sabem d'unes ex-companyes que han passat a ser amigues. Tenim el suport moral d'aquelles que coneixen la nostra situació, i tot i així, ens hem quedat molt soles, tan soles... que la por ens envaeix per les nits. Ara que la comunitat de l'anell s'ha hagut de dissoldre guardaré cadascun dels milers d'anècdotes que he viscut al llarg d'aquest any amb totes elles.

Brindo per un futur millor!

Rosa/Rosae

Que sóc feliç, completament feliç ho sap tothom. Se m'escapa en cada somriure, en cada moviment. Les coses són iguals que eren ahir, però no se en quin moment van donar un gir de 180º. Camino i els dies són més curts, les tardes més grises, s'acosta de nou la tardor i ja no m'importa, ja no l'espero. I malgrat els malentesos, les rabietes i la serietat, avui sóc el que vull ser, la persona que sempre he estat. Tot torna a ser del color que més m'agrada, i els matins no tan complicats. Tot és un gran secret, d'aquells que no es poden explicar. I tan és el destí, això mai m'ha importat. Qui m'ho hauria de dir, jo no l'hagués cregut, i encanvi ara m’assec a l'altre banda d'una taula de bar, contemplant d’aprop la meva felicitat. Tinc ganes d'estimar, donar i regalar, de compartir i seguir somniant. De equivocar-me i tot i així seguir confiant.

Gràcies a certes influències/amistats varies per fi puc tornar de nou a inventar i reeniventar un món que de vegades penso que només és meu!!!!

Ricard te'n dec una!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Pq serà que les males noticies i els canvis sempre venen acompanyats de més males noticies i canvis? Aquest estiu, aquest any sencer he guanyat i he perdut, he apostat i encara espero guanyar de nou. Quan tot va genial sempre et falta algú, recordes algú, algú que has perdut. Ens passem la vida acomiadant-nos de gent a la que estimem, gent a la que sempre trobarem a faltar. I malgrat la melancolia constant avui sóc feliç, molt feliç. Pq quan deixi de tenir por, quan accepti que m'estimen, i que no marxarà, aprendre a ser més lliure, i a conèixer el món que s'obre als meus peus. I com sempre la impaciència fa de les seves, i la nena que porto dins fa pataletes a les tres del matí. No se que serà de mi demà, no se a quanta gent trobaré a faltar, només se que els estimaré a tots pq no se fer-ho d'una altra manera.

Olors

Avui d'imprevist t'he vist. En mig de la gent, en mig d'un dia gris. I se que pensaves en mi, que contaves els centímetres que ens separaven, la roba que ens molestava. I entre tan pensament he sentit de nou la teva olor. Es curiós, com oblido cada vegada i em sorprenc de nou descobrint-te. El perfum de la teva pell és ja tan meu com els records que hi guarden, records que evoquen, records que s'amaguen. Un tu, tan jo, que s'enreda poc a poc en els meus dies i les meves nits. Arrels que creixen inexplicablement en el buit d'un cor. La teva olor ha arribat a mi i el meu món s'ha tornat irracional. L'espera massa llarga i les ànsies de tu més insuportables. Se que aquesta nit estaràs a l'altre banda de la meva pell, però ara tot hem queda massa lluny...

No bebas más, no bebas más
que ahora dices que me quieres
luego no te acordarás
deja de beber deja de beber
que me han dicho que el amor se hace
y lo queria hacer
deja el vaso ya , deja el vaso ya
que te olvidas de mi cara
y no se te entiende al hablar
borracha, alcoholica,
bella mujer que bebe
hermosa mujer trompa
bolinga, beoda,
guapa señora ciega
linda mujer que sopla
la boca pastosa
te doy un beso ahora
y sabe a contreau con bodka
a ron con coca-cola, a wiski peach
a gintonic de giro, a jb con lima
a agua del carmen con gas
a cerveza sin gas, al infierno sin fregar
a escape de gas mortal!

Llinars del Vallès 2007

Girs

La vida gira, constantment gira. De vegades ni tan sols som capaços de percebre el gir, d'altres en canvi topem de morros contra el terra de la velocitat en la que som girats. Gires i ets feliç, gires i creus morir, gires i estàs cara a cara amb un altre que ha girat i t'abraça i fingeix estimar, gires i ja ha marxat, gires i la foscor absorbeix els teus dies sense girs. I de cop un dia et despertes en el mar, amb els peus plens de sorra en un altre gir inesperat. T'abracen i et deixes abraçar, i creus de debò que girara de nou. Girs aleatoris que porten i desporten gent a la nostra vida, res és nou i res serà especial, només ulls que miren i desitgen ser mirats.

Celebracions en Dijous

Que la Mireia es casa ja ho sap tothom, però encara no haviem tingut temps per celebrar-ho com deu mana. Així que aquest dijous tocava fer-ho. I pq negar-ho ho vam fer com s'havia de fer de gala i amb mojitos!!!!

Torna-la a tocar Sam

Per variar un any més tenim estrena d’una nova obra de teatre del grup amateur per excel•lència Catarsi Teatre. Segurament a alguns us sonarà, potser pq els hàgiu vist en acció, potser d’oïdes per haver-me escoltat parlar o senzillament per haver participat alguna vegada en ajudar.
I entre tan il•luminat perdut de vista us passo el cartell de la pròxima estrena que serà el proper divendres 7 de setembre per les festes majors de Llinars.
Espero veure-us a tots donant suport!!
PD: Com m'agrada el color de les lletres!!!!

Dolça Mireia

Si algú en aquest món desordenat es mereix un final de conte de fades és la Mireia. Aquells que la coneixem sabem que és inevitable estimar-la. I es que malgrat el seus 24 (apunt dels 25) és una persona innocent i bona. Però bona amb majúscules. Sempre amb una paraula amable, un somriure al rostre i una anècdota per explicar.
He de confessar que abans de coneixe-la tenia una opinió d'ella molt diferent, prejudicis típics de l'adolescència.
Però per sort el destí la va posar en el meu camí i d'allò ja fa una pila d'anys. Hem compartit grans moments, a estat al meu costat en els inicis i finals de la meva vida. En aniversaris de pícnics i en les comilones del País Basc. Pq en aquest món sabem que tot és posar-s'hi.
Doncs bé, la nostra Mireia se'ns casa, de fet ja te l'anell, de fet ara és més feliç. I espero que sempre sigui així, pq no tots estem preparats per escriure carinyo amb U.
Si algun dia us la creueu no la deixeu escapar, us omplirà la vida de llum i esperança, de riures i fe. La meva Mireia és la única persona en aquest món capaç de mantenir l'optimisme en mig del caos. A vegades crec que potser sí que existeixen els àngels.

De camping

I és del cert que feia anys i panys que no en trepitjava un. Serà pq en vaig acabar ven farta quan els meus pares van iniciar una etapa en les nostres vides on la tenda de campanya era el nostre refugi estiuenc. Però agafar de nou els vells companys de viatge va resultar més divertit del que em podia imaginar. Potser va ser per la gent, o senzillament el lloc, qui sap, segurament la barreja de tot. Ara recordo aquells dies com un mar de tranquil·litat en mig d'una vida que sempre sembla anar a la deriva. Vaig descansar tan física com mentalment de tots i cada un dels meus mal de caps. Vaig riure molt, dormir poc i pq negar-ho deixar que tot gires de nou al meu voltant. Un impàs per alguns i per d'altres els millors dies en anys. Suposo que tots vam fer la nostra dins d'un ambient relaxat i ple de ganes pq tot allò sortís bé. Van haver nits de gelats i "sandries", passeigs a la vora del mar i esmorzar a la platja, competicions de visites al wc i carícies robades. Tot un pupurri de coses sense sentit i sentits a flor de pell. Qui m'ho hauria de dir... mai hagués esperat trobar-me així de feliç un altre vegada. Companys i amics que es s'enreden en la meva vida com si sempre m'haguessin estat esperant.A tots ells moltes gràcies per ser com sou i acceptar-me tal i com sóc.

El plaer de Viatjar

Ens passem la vida esperant aquest moment, l'imaginem, el tenim tan estudiat com improvisat. I esperes gaudir d'ell al màxim, saborejant cada instant com si no el poguéssim deixar escapar. Són tantes les emocions que ens envaeixi'n que al final acaben pagant factura. I tot i el paisatge irrepetible, el va i ve del tren et sedueix lentament i ens abandonem a la deriva dels nostres somnis, amb l'aire calent a la cara i quilometres i quilometres per recórrer asseguts sobre un vell escai marró... i de cop el plaer de viatjar pren una nova perspectiva deixant enrere tot i cada una de les nostres rutines.