He trobat la manera!

Per fi!!! He trobat la manera d'accedir a la meva compte sense haver de passar pel ritual infuncional de posar la meva contrasenya!!! Terra tremola que torno a estar en actiu jou jou jou

A vegades les casualitat no existeixen

Estimar sense dir-ho

Reconec que sempre he estat una persona d'extrems. No m'ha importat mai exposar-me massa al perill de declarar els meus sentiments al vent, i no penso mai amb les conceqüencies. I les conceqüencies són que la gent no veu ni sent les mateixes coses que jo. Tinc tendència a donar, a agoviar fins a la sacietat a l'altre persona, esgotant la seva paciència i el seu "amor". I ara m'adono que no he après la lliçó. Segueixo cometent els mateixos errors. I se que no estic fent bé les coses. Potser ara sóc més exigent i per això no vull conformar-me amb un silenci com a resposta. He decidit que les tangents no m'agraden i no les penso acceptar.
No puc obligar a ningú, ni tan sols convencer, a que vulguin veure com a opció possible el meu punt de vista.
Per això crec que una retirada a temps sempre serà millor per a tots.

O tot o res. Aquest cop tornarà a ser res.

Escoltem

Enceneu els altaveus i deixeu-vos portar per la màgia de la cançó...
Octubre, tornar a ser aquí un octubre que plora a estones i altres somriu. Un octubre que porta records d'un passat molt llunyà. Vaig començar a escriure aquest blog assíduament com escapament a les meves idees, al meu dolor. Eren cartes sense destinatari, enviades a un propietari que mai les llegirà. I per contra, he torbat anònims que des de l'altre banda segueixen els meus passos i jo segueixo els seus.
Abans tenia la creença que si hem quedava quieta, molt quieta, casi sense respirar, trobaria el camí de casa, tornaria sobre els passos donats, i jo l'estaria esperant. Quina tonteria oi???
M'encongeixo d'espatlles i somric quan hem diuen que l'hauria de borra definitivament de la meva vida... mai entendran el que va significar per mi.
I és en aquest octubre, que tan m'estimo, que la nostàlgia apreta el cor. S'enganxa a la meva pell i per més que hem renti la nostàlgia no se'n va. I hem quedo quieta, molt quieta, casi sense respirar, esperant que encara torni sobre els seus passo, que torni de nou a casa. Però aquest cop un petó hem treu del meu ensonyament, i un ulls riallers hem tornen de nou al món real. I somric pq avui torno a ser feliç, i se que aquest cop la nostàlgia demà ja no hi serà.

Geneve

Sí, he estat a Ginebra i l'únic que he vist a estat un hotel. Bé de fet no és del tot cert però sí és el que més m'ha agradat. Crec que hauré de tornar-hi amb calma i sense familia per a poder perdrem per aquells paratges tan inclreibles. Estic tant acostumada a viatjar d'alrbergs que gairebé oblido que la comoditat també existeix, encara que només per als qui s'ho poden permetre.

Solicas

Ens hem fet un fart de plorar. I segurament ens en farem molt més. Som les restes d'un equip, d'un gran equip que no van voler valorar. Ara som les que inevitablement tirarem del carro, un carro sense rodes i fuetejades pels qui van al damunt. Som una pinya, de fet una parella amb cançó inclosa. Hem après tot el que sabem d'unes ex-companyes que han passat a ser amigues. Tenim el suport moral d'aquelles que coneixen la nostra situació, i tot i així, ens hem quedat molt soles, tan soles... que la por ens envaeix per les nits. Ara que la comunitat de l'anell s'ha hagut de dissoldre guardaré cadascun dels milers d'anècdotes que he viscut al llarg d'aquest any amb totes elles.

Brindo per un futur millor!

Rosa/Rosae

Que sóc feliç, completament feliç ho sap tothom. Se m'escapa en cada somriure, en cada moviment. Les coses són iguals que eren ahir, però no se en quin moment van donar un gir de 180º. Camino i els dies són més curts, les tardes més grises, s'acosta de nou la tardor i ja no m'importa, ja no l'espero. I malgrat els malentesos, les rabietes i la serietat, avui sóc el que vull ser, la persona que sempre he estat. Tot torna a ser del color que més m'agrada, i els matins no tan complicats. Tot és un gran secret, d'aquells que no es poden explicar. I tan és el destí, això mai m'ha importat. Qui m'ho hauria de dir, jo no l'hagués cregut, i encanvi ara m’assec a l'altre banda d'una taula de bar, contemplant d’aprop la meva felicitat. Tinc ganes d'estimar, donar i regalar, de compartir i seguir somniant. De equivocar-me i tot i així seguir confiant.

Gràcies a certes influències/amistats varies per fi puc tornar de nou a inventar i reeniventar un món que de vegades penso que només és meu!!!!

Ricard te'n dec una!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Pq serà que les males noticies i els canvis sempre venen acompanyats de més males noticies i canvis? Aquest estiu, aquest any sencer he guanyat i he perdut, he apostat i encara espero guanyar de nou. Quan tot va genial sempre et falta algú, recordes algú, algú que has perdut. Ens passem la vida acomiadant-nos de gent a la que estimem, gent a la que sempre trobarem a faltar. I malgrat la melancolia constant avui sóc feliç, molt feliç. Pq quan deixi de tenir por, quan accepti que m'estimen, i que no marxarà, aprendre a ser més lliure, i a conèixer el món que s'obre als meus peus. I com sempre la impaciència fa de les seves, i la nena que porto dins fa pataletes a les tres del matí. No se que serà de mi demà, no se a quanta gent trobaré a faltar, només se que els estimaré a tots pq no se fer-ho d'una altra manera.

Olors

Avui d'imprevist t'he vist. En mig de la gent, en mig d'un dia gris. I se que pensaves en mi, que contaves els centímetres que ens separaven, la roba que ens molestava. I entre tan pensament he sentit de nou la teva olor. Es curiós, com oblido cada vegada i em sorprenc de nou descobrint-te. El perfum de la teva pell és ja tan meu com els records que hi guarden, records que evoquen, records que s'amaguen. Un tu, tan jo, que s'enreda poc a poc en els meus dies i les meves nits. Arrels que creixen inexplicablement en el buit d'un cor. La teva olor ha arribat a mi i el meu món s'ha tornat irracional. L'espera massa llarga i les ànsies de tu més insuportables. Se que aquesta nit estaràs a l'altre banda de la meva pell, però ara tot hem queda massa lluny...

No bebas más, no bebas más
que ahora dices que me quieres
luego no te acordarás
deja de beber deja de beber
que me han dicho que el amor se hace
y lo queria hacer
deja el vaso ya , deja el vaso ya
que te olvidas de mi cara
y no se te entiende al hablar
borracha, alcoholica,
bella mujer que bebe
hermosa mujer trompa
bolinga, beoda,
guapa señora ciega
linda mujer que sopla
la boca pastosa
te doy un beso ahora
y sabe a contreau con bodka
a ron con coca-cola, a wiski peach
a gintonic de giro, a jb con lima
a agua del carmen con gas
a cerveza sin gas, al infierno sin fregar
a escape de gas mortal!

Llinars del Vallès 2007

Girs

La vida gira, constantment gira. De vegades ni tan sols som capaços de percebre el gir, d'altres en canvi topem de morros contra el terra de la velocitat en la que som girats. Gires i ets feliç, gires i creus morir, gires i estàs cara a cara amb un altre que ha girat i t'abraça i fingeix estimar, gires i ja ha marxat, gires i la foscor absorbeix els teus dies sense girs. I de cop un dia et despertes en el mar, amb els peus plens de sorra en un altre gir inesperat. T'abracen i et deixes abraçar, i creus de debò que girara de nou. Girs aleatoris que porten i desporten gent a la nostra vida, res és nou i res serà especial, només ulls que miren i desitgen ser mirats.

Celebracions en Dijous

Que la Mireia es casa ja ho sap tothom, però encara no haviem tingut temps per celebrar-ho com deu mana. Així que aquest dijous tocava fer-ho. I pq negar-ho ho vam fer com s'havia de fer de gala i amb mojitos!!!!

Torna-la a tocar Sam

Per variar un any més tenim estrena d’una nova obra de teatre del grup amateur per excel•lència Catarsi Teatre. Segurament a alguns us sonarà, potser pq els hàgiu vist en acció, potser d’oïdes per haver-me escoltat parlar o senzillament per haver participat alguna vegada en ajudar.
I entre tan il•luminat perdut de vista us passo el cartell de la pròxima estrena que serà el proper divendres 7 de setembre per les festes majors de Llinars.
Espero veure-us a tots donant suport!!
PD: Com m'agrada el color de les lletres!!!!

Dolça Mireia

Si algú en aquest món desordenat es mereix un final de conte de fades és la Mireia. Aquells que la coneixem sabem que és inevitable estimar-la. I es que malgrat el seus 24 (apunt dels 25) és una persona innocent i bona. Però bona amb majúscules. Sempre amb una paraula amable, un somriure al rostre i una anècdota per explicar.
He de confessar que abans de coneixe-la tenia una opinió d'ella molt diferent, prejudicis típics de l'adolescència.
Però per sort el destí la va posar en el meu camí i d'allò ja fa una pila d'anys. Hem compartit grans moments, a estat al meu costat en els inicis i finals de la meva vida. En aniversaris de pícnics i en les comilones del País Basc. Pq en aquest món sabem que tot és posar-s'hi.
Doncs bé, la nostra Mireia se'ns casa, de fet ja te l'anell, de fet ara és més feliç. I espero que sempre sigui així, pq no tots estem preparats per escriure carinyo amb U.
Si algun dia us la creueu no la deixeu escapar, us omplirà la vida de llum i esperança, de riures i fe. La meva Mireia és la única persona en aquest món capaç de mantenir l'optimisme en mig del caos. A vegades crec que potser sí que existeixen els àngels.

De camping

I és del cert que feia anys i panys que no en trepitjava un. Serà pq en vaig acabar ven farta quan els meus pares van iniciar una etapa en les nostres vides on la tenda de campanya era el nostre refugi estiuenc. Però agafar de nou els vells companys de viatge va resultar més divertit del que em podia imaginar. Potser va ser per la gent, o senzillament el lloc, qui sap, segurament la barreja de tot. Ara recordo aquells dies com un mar de tranquil·litat en mig d'una vida que sempre sembla anar a la deriva. Vaig descansar tan física com mentalment de tots i cada un dels meus mal de caps. Vaig riure molt, dormir poc i pq negar-ho deixar que tot gires de nou al meu voltant. Un impàs per alguns i per d'altres els millors dies en anys. Suposo que tots vam fer la nostra dins d'un ambient relaxat i ple de ganes pq tot allò sortís bé. Van haver nits de gelats i "sandries", passeigs a la vora del mar i esmorzar a la platja, competicions de visites al wc i carícies robades. Tot un pupurri de coses sense sentit i sentits a flor de pell. Qui m'ho hauria de dir... mai hagués esperat trobar-me així de feliç un altre vegada. Companys i amics que es s'enreden en la meva vida com si sempre m'haguessin estat esperant.A tots ells moltes gràcies per ser com sou i acceptar-me tal i com sóc.

El plaer de Viatjar

Ens passem la vida esperant aquest moment, l'imaginem, el tenim tan estudiat com improvisat. I esperes gaudir d'ell al màxim, saborejant cada instant com si no el poguéssim deixar escapar. Són tantes les emocions que ens envaeixi'n que al final acaben pagant factura. I tot i el paisatge irrepetible, el va i ve del tren et sedueix lentament i ens abandonem a la deriva dels nostres somnis, amb l'aire calent a la cara i quilometres i quilometres per recórrer asseguts sobre un vell escai marró... i de cop el plaer de viatjar pren una nova perspectiva deixant enrere tot i cada una de les nostres rutines.

Finals de temporada

Tot i ser més tard de l'habitual, les vacances per mi comencen aquest dimecres i agafaran una velocitat desenfrenada que espero no pari fins a principis de setembre. M’espera un estiu mogudet, ple de nous destins i persones... amics de tota la vida que venen i reprenen el lloc que els pertoca i d’altres de nous que agafen posicions inesperades.

Sol, platja, viatges i un munt d'opcions per descartar, segurament sigui un dels millors estius en anys ( o al menys aquesta és la idea) potser no posi un Londres en la meva vida, tot i que seria la guinda perfecte com a final de festes...
Cafès amb regust a sushi i les mateixes pors de sempre. Com a bon final de temporada queden histories a mitges, haurem d’esperar a la nova temporada per a saber el desenllaç.
Així que m’acomiado de tothom fins a setembre on espero tenir mil batalletes a explicar.

Un cafè?

Potser no seré mai tan glamurosa, ni el meu veí s’assembli el més mínim en George Peppard, és més no crec que torni a enamorar-me mai més (si de mi depengués...), però que te de dolent anar a fer un cafè tota mona amb el meu vestidet d’estiu de les rebaixes, la pell bruna i les meves mega ulleres fashon a lo Victoria Beckham. No significa absolutament res de res!!! I si l’estratègia a funcionat és senzillament pq sóc "encantadora" ( sí, jo tampoc ho entenc U_U').

Vale, després de rellegir i havent passat un dies, he de reconèixer que sóc una mentidera. Tot i tenir el cor fort i l'anima morta ( o més aviat seria el cor mort i l'anima forta...) he deixat que la vida filtres de nou a través de la meva brillant armadura. No estic arrepentida, ni tampoc tinc por, no puc arriscar allò que ja no hi és, oi?? No vull enganyar a ningú, ni tan sols a mi mateixa. Arribats aquest punt només dir-vos que les bones persones a vegades també fan mal. Crec que tot i no saber si faig un pas endavant o dos enredera, aposto per mi i pel seu somriure.

Has promès que sempre serem amics, no ho oblidis.

Son extrañas situaciones...

... los momentos de los dos.
Agosto cae desolado sobre nuestros hombros, y como siempre trae promesas de noches largas y calurosas. Un sin fin de estrellas como telon de fondo, huellas que desaparecen en la arena y besos robados, callados, que nunca tubieron razon de ser. El olvido hace de las suyas o quizas solo sea la soledad, que susurra viejas canciones de amor, mientras siguen bailando, ajenos al mundo, aquellos desencontrados.
Agosto siempre miente.