Tardes tontes, tontes tardes

Hi ha dies, hores, moments. Hi ha gent, grups, persones. Que viuen la tragèdia des de un punt de vista còmic. Gent que treu la puntilla a tot i tot són anècdotes a explicar. Gafes, pupes o senzillament mala sort, però els passa de tot. I ric. No en plan cruel, però en aquelles tardes tontes en que el cansament es feixuc i les hores no acaben de passar, la història més absurda pot ser motiu de rialles incontrolades. I és llavors que la tonteria s'apodera d'una i ja no pots parar de riure. Tot et fa gràcia i tot és absurdament divertit. I ja no hi han ganes de treballar, només de passar l'estona entre bambalines i ordinadors. Entre "qüeris" i confusions d'any. Entre morts d'avorriment i cadires trencades. M'encanten aquestes tardes de rialles, de moltes rialles absurdament divertides.

Pq...

Només volia dir que sense adonar-me he oblidat tots els pq, en un dia com el d'avui que no és ni tan sols especial, volia que ho sapiguessis. Si és que això importa ja. I si jo he estat capaç d'oblidar-ho se que tu també...

Tornem a la rutina

Costa, sobretot costa arrancar. Després deixes passar el temps i les coses sempre tornen a lloc. I sort en tinc que tot sigui així. Allunyar-me el més ràpid possible de la confusió i el no saber del cert, el no tenir les coses clares i la vida que vull. Però el consol de la calma futura, del silenci, alleugereix la tardor i la seva nostàlgia. Si és que encara el món és capaç de seguir, buscant allò que dona sentit, pq jo no?
Torna la rutina amb les seves tardes fosques, amb el fred enganxat a les finestres i les llums de Nadal a tots els carrers. I no puc més que donar les gràcies a un silenci que s'estén més enllà de mi.

Deep blue something

No, no m'he tornat boja ni molt menys vull fer publicitat. Encara no he venut la meva anima al diable. Però m'ha cridat l'atenció aquest anunci per la seva cançó. Fa molts anys que la conec i sempre que l'he tornat a escoltar a estat simplement per casualitat. Una tarda per Temple Bar, un anunci per la TV.... M'agrada, m'agrada molt. I és que va formar part de la banda sonora d'un "mini" projecte. La culminació, bé no, la culminació va ser un vídeo clip casolà de lo més divertit. Crec que corre per casa el cd amb la versió final del projecte. Algun dia l'hauria de buscar i compartir. Això si els drets d'autor no m'ho impedeixen es clar.
Cada vegada tinc més clar que em vaig equivocar de professió!

Breakfast at Tiffany's

The Whalking Dead

Quina por!!!
Vale, pot sonar infantil, però que hi ha més aterridor que un mort vivent? Un no mort que a sobre es vol menjar als vius???? Cosa que no puc acabar d'entendre per molt que ho vulguin justificar dient que és a causa dels instints. De fet, si hagués de ser així, també haurien de ser una llibertins, no¿¿¿??
Total, que avui estrenen en obert la segona temporada de la sèrie més aterridora del moment. Creuem els dits pq mai ens passi una cosa com aquesta o com a mínim no sobreviure a un cataclisme com aquest.

Improcedent

No tinc ganes d'escriure, ni de parlar. És un mal estar general, una opressió al pit. I és que m'indigna, em repugna, les maneres de fer, la hipocresia i el paripé. Ahir per la tarda, a ultima hora, van acomiadar a una companya. Només pel simple fet de trobar-se en mig d'una guerra de poders, una carrera d'obstacles, ser el cap de turc. I és que acaba sent insultant que després de tot l'esforç, la dedicació, els anys i la fidelitat t’acomiadin tan sols per ser "danys col•laterals". Amb un xec i apà per la porta del darrera. Humiliant en el moment que mencionen la teva vida personal com excusa patètica a no voler assumir les conseqüències dels teus actes com a responsable. Vomitiu voler ser el màrtir quan has estat el botxí.
I és que cada vegada resulta més desesperançador treballar en un món com aquest. On no regnen els ideals, ni la unitat. Cada dia es fa més feixuc hipotecar la meva vida per un lloc en el que no hi crec. On no hi ha futur per mi. On dia rere dia et demostren que viure sota l'ombra de la por no només és cosa de dictadors. M'agrada la meva feina, la majoria de les vegades, però no crec en el tipus d'empresa que es fomenta, la falta d’escrúpols, la falta d'objectius comuns. Se que no visc en un món idíl•lic, però no cal conviure tampoc amb les misèries del món.

Temps era temps en la historia

"Ahir vaig perdre un vaixell i vaig guanyar un mar. El dia es una partida i qui arrisca s'hi pisca. Sempre s'hi acaba deixant els dits. Les ancores per frenar el vent i les veles per acariciar la tramuntana. El vent del nord sempre portara noticies fresques. I a dalt de la cofa el grumet mes petit de tots. Mariners com que bufa el vent ara toca cantar la cançoneta de l'adeu siau i ens veiem mes enlla de la sortida del port, despres de la posta de sol. Mismo sitio, misma hora."
Es d'aquelles coses que apareixen al fer trasllat i sempre acabes pensant "pq no ho vaig llençar?".

Published with Blogger-droid v1.6.8

Jalapeños

Despres de mil anys buscant, perfi, he trobat jalapeños frescos. Ara ja podre fer la recepta!! Domani dia de serie i de sopar. Bona companyia i un sopar d'allo mes picant.

Published with Blogger-droid v1.6.8

Finals de celebracions

I seguint el ritme de la pluja en aquesta tardor, acabem la setmana de la millor manera possible. Espero us agradi tan com a mi!

Chris Garneau - "Fireflies"

San Crispin

Demà és el dia de San Crispin, serà la tercera vegada que celebrem la nostra festa grossa. Les tradicions són esdeveniments que a força d'anys formant part de la nostra cultura. Potser aquesta tradició sigui petita, però nosaltres la festegem realment com una cosa nostra. Aquest any ens hem obsequiat amb unes postals plenes de desitjos i bones intencions i per suposat amb un bon pastis. El primer pastis oficialment en la meva casa nova, en el meu forn nou.

San Crispin sense voler també es van convertir amb una altra data senyalada, i mirant enrere somric resignada amb la vida i les seves maneres de fer. Amb les mitges veritats i els canvis de parer. No m'entristeix, ni tan sols sento nostàlgia, només resignació. I em consolo pensant que llavors tampoc va ser tan important i en això sí que vam estar d'acord.

Ho sentiu?

Es mes de mitjanit i a fora plou a bots i barrals. Tot roman en calma. Els veïns de mica en mica es van adormin i algun cotxe despistat encara busca on aparcar. Dins, la casa es gairebé a les fosques, el vaporitzador glopeja bafarades de fum i els ulls se'm tanquen senes poder evitar-ho. Per sort dema es divendres i tot acabarà.

Published with Blogger-droid v1.6.8

De peus a terra

Al síndrome d’abstinència se li diu tenir mono. Doncs jo avui tinc mono de somnis. I no parlo de somniar amb sofàs, ni amb res que em lligui aquí. Tinc mono de viatjar, de tornar agafar un avió i que em porti lluny, molt lluny. Tan lluny que al girar la cantonada torni a ser aquí. Sentir de nou el neguit de fer la maleta, les papallones a l’estomac just abans que l’avió engegui els motors i s’enlairi. Anar a parar algun lloc desconegut, o no, veure el cel amb uns altres ulls, olorar els nous perfums de ciutats diferents. Recórrer, vagabundejar sota les llums dels fanals. Descobrir el món amb els meus ulls. I menjar, provar coses noves i delicioses que fan a cases estrangeres. Imaginar com deu ser la vida de la gent que viu allà, somniar en no tornar i ser diferent. Que tot sigui diferent, trencar amb la rutina grisa i escapar del temps.
Tinc mono de explorar, de conèixer, de saber, de perdrem una vegada més. Tinc mono de ser estrangera, de sentir nostàlgia de la terra. D’anar amb bici seguint els canals, buscar la felicitat allà on s’amagui. No preocupar-me pel rellotge, no ser un esclau de la vida. Seure en un banc i veure la gent passar, escriure en un bloc tot allò que la memòria no retindrà, posar banda sonora a cada pas. Si plou, que plogui, si neva que ho faci bé i si tinc la sort que brilli el sol ballarem i cantarem. Mil fotos per gravar a la retina les imatges que el temps dissoldrà en un mar de foscor. Tinc mono de tornar a ser jo, un jo que no es conforma i que busca i busca un altre lloc. Mil aventures que esdevindran passat un cop torni a posar els peus a terra.

La guerra de los botones

Qui no ha vist "Los Chicos del Coro"? Encara recordo una tarda d'hivern, en les ultimes sessions dels cinemes Oscar, anar a veure aquella pel•lícula que tan em va agradar. Després han vingut altres títols com "Bienvenidos al Norte" (boníssima!), El pequeño Nicolas, Amelie, Un largo domingo de noviazgo,... i alguna altre que ara se m'escapa. M'agraden actors com Gérard Jugnot, Kad Merad, ... Segurament siguin les seves expressions, aquest posat entre còmic i nostàlgic. Ara que estrenen de nou nova pel•lícula, una reposició però no per això desmerescuda. El trailer genial, ara esperem el resultat final!

Foto del dia

Estar

Estic, estic per estar, i m’aguanto com el dia. Són les conseqüències de fer de cangur. Refredada gràcies als virus d’una nena preciosa a qui no li agraden les farinetes i es revela contra el món de la única manera que sap, cridant a ple pulmó i plorant i plorant com si li anés la vida. I mentre ella deu dormir a casa seva jo visc una vida d’adult engabiada en aquestes quatre parets, literalment, grises. Mirant per la finestra com plou sobre Barcelona i somniant entre boires com seria la meva vida lluny d’aquí. Serà el malestar que fa que avui tot vagi a càmera lenta i Bora Bora em quedi una mica més lluny. Serà la febre però crec sentir el sol sobre la pell i la sorra sota els meus peus. I això que les llums de Nadal ja recorren la ciutat, encara sense encendre, donant una sensació de fred, de soledat. No ens ha tocat la loteria així que els somnis quedaran hivernant a l’espera d’una nova primavera. Sense bitllets per una Roma que no espera i sense gaires més plans a la vista. Estic, esitc per estar i m’aguanto com el dia.

Déjà-Vu

Pq les coses venen sempre una darrera l'altre, acordions, París.... Casualitats de la vida en una tardor de pluges per Barcelona. De paraigües, de música i balls sota la pluja.
Farem com l'Amelie amb moto per París!!!

Criticarem les noves modes de pentinats

Si aquest any hagués de ser l’any d’alguna cosa segurament seria l’any de Manel. Potser pq van ser la banda sonora de l’obscuritat. Potser pq vam acabar a dalt de tot de la muntanya en un concert de poble, a primera fila. Potser pq cadascuna de nosaltres en les seves lletres ha trobat la seva pròpia història. Potser pq ha estat la banda sonora d’un any al complet que ha girat de nou per donar-nos futurs diferents. Potser pq Berlín no seria el mateix si no tingués pel seus carrers un alemany que te accent argenti que sap cantar el “Deixa-la Toni”. Potser pq ja no sóc amiga teva i no tinc res a veure en si ets o no ets feliç. Però sempre hi ha cançons especials, que t’agraden, que quan sonen per casualitat et dibuixen un somriure. M’agrada anar amb cotxe i que soni Benvolgut en els altaveus, volum al màxim, camí de Malgrat. Potser també pq no dic mai paraulotes i de tan en tan sempre va ver dir que “canten de puta mare i ballen de collons”. Potser pq visc a Barcelona i m’agraden els seus carrers, els seus dies i només pronunciar aquest nom m’identifica i m’emociona. Potser pq només sóc ja un record mig trist que se’t creua pel cap una mala tarda. Potser pq canten en català i últimament això esta poc valorat. Potser pq tots tenim una cançó per a cada moment, per cada record, per cada moment feliç, per cada somni.

En aquesta tardor, que es presenta capritxosa, que dia a dia vol una cançó diferent, redescobreixo de nou una cançó que ja m’agradava, que ja havia sentit abans un munt de vegades, que trobo bonica pel seu missatge dolç, d’un futur no molt llunyà on tots serem vellets i somriurem a la vida que hem tingut.

PD: Tens raó!! Però la veritat és que el text està inspirat en la foto que vaig trobar per casualitat i vaig pensar que algún dia seriem així... :p

Encara que ja no hi siguem

Ahir per la tarda-nit vam acabar de festa d'aniversari a Malgrat. Mentre deixàvem passar el paisatge de tardor una vegada més vam posar banda sonora al nostre camí. I per un moment vaig recordar la de vegades que hem fet aquest camí. Desafinàvem cantant la cançó que tan ens agrada i rèiem. L'una ens ensenyava com ha apres a escriure el seu nom i l'altre plorava pq les papilles no li agraden. Som unes tietes una mica rares, sort que la M. ens ho perdona tot.
En algun moment durant el sopar es va dir que tot estava "aquí dins" (en algun lloc prop del cor), encara que ja no hi siguem, encara que només ens veiem tres cops l'any. Ara ve Nadal, ja qui marxa a Vancouver, hi ha qui necessita desconnectar. Però els llaços vermells es reafirmen una vegada i una altra en nits com les d'ahir.

Somnio amb un sofà

Serà l'edat.

Però les incomoditats de la vida ja no van amb mi. Serà l'edat. Però cadascú somnia amb el que vol i jo no veig el moment que arribi el meu super sofà. Aquell que donarà forma a les meves tardes i al meu menjador. Meu.

Visites

Ahir vaig tenir visita. I vaig dir de tot cor que les portes de casa meva sempre estarien obertes per quan volgués tornar. Se i entenc que aquesta nova situació se'ns fa "extranya", que ens hem de recol•lar. Habituar-nos a la nova rutina.
Però em va agradar que vinguessis, que parléssim com si res, que sopéssim Madras i comentéssim la sèrie dels dimarts. Hi han coses que no trobo a faltar i en canvi la vostra absència pesa en el silenci de les tardes sense vosaltres.
Tenim pendent moltes coses, tenim pendent una vida sencera planejant nous viatges!