miércoles, noviembre 23, 2011

Improcedent

No tinc ganes d'escriure, ni de parlar. És un mal estar general, una opressió al pit. I és que m'indigna, em repugna, les maneres de fer, la hipocresia i el paripé. Ahir per la tarda, a ultima hora, van acomiadar a una companya. Només pel simple fet de trobar-se en mig d'una guerra de poders, una carrera d'obstacles, ser el cap de turc. I és que acaba sent insultant que després de tot l'esforç, la dedicació, els anys i la fidelitat t’acomiadin tan sols per ser "danys col•laterals". Amb un xec i apà per la porta del darrera. Humiliant en el moment que mencionen la teva vida personal com excusa patètica a no voler assumir les conseqüències dels teus actes com a responsable. Vomitiu voler ser el màrtir quan has estat el botxí.
I és que cada vegada resulta més desesperançador treballar en un món com aquest. On no regnen els ideals, ni la unitat. Cada dia es fa més feixuc hipotecar la meva vida per un lloc en el que no hi crec. On no hi ha futur per mi. On dia rere dia et demostren que viure sota l'ombra de la por no només és cosa de dictadors. M'agrada la meva feina, la majoria de les vegades, però no crec en el tipus d'empresa que es fomenta, la falta d’escrúpols, la falta d'objectius comuns. Se que no visc en un món idíl•lic, però no cal conviure tampoc amb les misèries del món.

1 comentario:

peke dijo...

Em sento igual que tu: "No tinc ganes d'escriure, ni de parlar. És un mal estar general, una opressió al pit. I és que m'indigna, em repugna, les maneres de fer, la hipocresia i el paripé".
Nomès espero que aquella porta que s'ha d'obrir, ho faci aviat per ella..i de pas per nosaltres també!

:'(