jueves, noviembre 17, 2011

De peus a terra

Al síndrome d’abstinència se li diu tenir mono. Doncs jo avui tinc mono de somnis. I no parlo de somniar amb sofàs, ni amb res que em lligui aquí. Tinc mono de viatjar, de tornar agafar un avió i que em porti lluny, molt lluny. Tan lluny que al girar la cantonada torni a ser aquí. Sentir de nou el neguit de fer la maleta, les papallones a l’estomac just abans que l’avió engegui els motors i s’enlairi. Anar a parar algun lloc desconegut, o no, veure el cel amb uns altres ulls, olorar els nous perfums de ciutats diferents. Recórrer, vagabundejar sota les llums dels fanals. Descobrir el món amb els meus ulls. I menjar, provar coses noves i delicioses que fan a cases estrangeres. Imaginar com deu ser la vida de la gent que viu allà, somniar en no tornar i ser diferent. Que tot sigui diferent, trencar amb la rutina grisa i escapar del temps.
Tinc mono de explorar, de conèixer, de saber, de perdrem una vegada més. Tinc mono de ser estrangera, de sentir nostàlgia de la terra. D’anar amb bici seguint els canals, buscar la felicitat allà on s’amagui. No preocupar-me pel rellotge, no ser un esclau de la vida. Seure en un banc i veure la gent passar, escriure en un bloc tot allò que la memòria no retindrà, posar banda sonora a cada pas. Si plou, que plogui, si neva que ho faci bé i si tinc la sort que brilli el sol ballarem i cantarem. Mil fotos per gravar a la retina les imatges que el temps dissoldrà en un mar de foscor. Tinc mono de tornar a ser jo, un jo que no es conforma i que busca i busca un altre lloc. Mil aventures que esdevindran passat un cop torni a posar els peus a terra.