viernes, diciembre 15, 2006

Hasta la Luna y más allá.

Crec que de vegades hauria de mesurar les meves paraules. Però que és la vida si no una gran tragèdia on la comèdia i el drama dansen al nostre voltant sense importar-li els nostres sentiments, rient-se de nosaltres per totes les llàgrimes besades, per totes les carícies fugades. No em disculparé per sentir el que sento, no ho puc evitar. Però mai ha estat la meva intenció fe mal a tota la gent que estimo i aprecio (i seguint el meu instint, la meva forma de ser) que estimo i aprecio amb tot el cor, pq omplen la meva vida de petites estrelles que guardo en una caixeta petita on el temps és mort i el silenci reina en la foscor.

2 comentarios:

Anónimo dijo...

"petites estrelles que guardo en una caixeta" una frase preciosa.
Jo també tinc una caixeta on vaig guardar també aquelles estrelles que un dia van caure i que ara després de molt de temps han tornat al meu cel particular ocupant un bonic lloc en el record.

Anónimo dijo...

El problema ve quan un no és conforma en ser només un bonic record.