Des de feia dies que hem rondava pel cap una idea. I per fi ahir la vaig posar en practica. Des de el moment en que ens van donar les claus del nostre pis, que desconeixíem l'utilitat que tenia una clau de color blau. Que no obria cap porta ni tancava ferides ( o potser si??). La del portal no era, la de la bústia tampoc, la de la porta de casa ni s’assemblava i la del baldó ni per casualitat. Total, que ja donàvem per oblidada la porta misteriosa que obria aquella clau. Fins que de cop, com una llumeta en mig de la foscor, se’m va aparèixer per art de màgia la única porta que no havíem previst, la única amb la que ningú comptava. I ahir vam trobar la porta just al lloc que pensava, però val a dir que ni per casualitat estava preparada pel que estava a punt de viure...
Aprofitant la presència d’en Dani que vam baixar totes les caixes als contenidors i al pujar la Marta i jo cap amunt, en comptes del 2 li dic que apreti l’últim botó que marca l’ascensor. I de mica en mica, tal i com ho fan tots els vells ascensors de principis de segle passat anàvem pujant pis a pis. Al arribar al cap de munt vam haver de seguir pujant a peu l’últim tramp d’escales, mig a les fosques, pq allà no hi va mai ningú. I tal i com sabia allà estava la porta, volia creure que la obriria, tenia por de que no fos així. Però la clau va entrar suaument i va girar dins el pany. I al obrir, increïblement ja estàvem al terrat. La olor, les formes, el paisatge, tot era igual que fa vint anys, igual que l’últim terrat de Barcelona que vaig trepitjar. Montjuic il·luminat a les nostres esquenes ens ha promès San Joans engalanats, nits a la fresca i sopars entre espelmes. Ens ha parlat de estius calorosos i tardes prenent el sol. Quantes promeses només obrir aquella porta, quans somnis en un instant. Acabo de descobrir un altre racó d’aquest món al que m’agradaria tornar...
No hay comentarios:
Publicar un comentario