Caus en les ombres

Ahir vaig desaparèixer, vaig deixar el món enrere. Tot era obscuritat, un no esser que no importava. I no importava. He mort una mica i no m’espanta ja.
Ahir quan agafava el bus per anar a la feina, vaig tenir un últim pensament clar, m’havia de tocar l’aire, estava marejada, “baixo a la pròxima”. Però en l’infinit espai temps, les mil·lèsimes de segons que triga el bus en arrancar i girar per plaça Molina, vaig caure desplomada de cap contra la porta. No ho recordo, tan sols se que van obrir els llums de la meva pel·lícula muda particular i creia que m’havia adormit. Un noi m’aguantava els peus en l’aire, una noia m’agafava el cap mentre s’excusava a la resta de la gent dient que no s’havia donat compte que queia i que no m’havia pogut agafar. Volia aixecar-me, ja havien cridat a l’ambulància. No era per tant. Només m’havia adormit, un segon, un insignificant segon. Les ulleres de sol havien desaparegut, les meves sabates boniques estaven allà a munt amb els meus peus i jo de cap a terra. No era per tant. Estava bé, només m’havia adormit, un segon. Quan per fi hem van deixar aixecar-me, una suor freda cobria el meu cos mentre tremolava, havia de sortir d’allà corrents. Les portes es van obrir i una glopada d’aire fred hem va acompanyar fins el banc més pròxim. Volia plorar, tenia moltes ganes de plorar. Necessitava algú i no tenia a qui recórrer. Estava tan a prop del meu destí i en canvi era totalment incapaç de fer una passa més. I vaig reunir totes les forces que no tenia per fer una trucada. Les coses van començar a sortir bé i ja era qüestió de minuts abandonar la meva soledat. Respirava profundament, mentre deixava que el fred s’instal·lés de mica en mica dins el meu cos, hem sentia viva, recuperava el món i el cap tornava a lloc.
Sort que al final la pobre jardinera que mirava com a últim recurs al meu malestar va quedar intacte.