Hi ha favors que no cal demanar. Un ho sap, un ho fa. Tot de bon grat. Amb esperança, il•lusió però sobretot amb el cor. Ara bé, hi ha d'altres que no s'haurien ni de pensar. Tots tenim els nostres límits. Imposats per la raó, per les pors o senzillament per criteri. Avui m'han demanat dues coses, de fet és la mateixa, però la divideixo en dos que sempre és un nombre més bonic. M'han demanat que escrigui. Cosa que puc i sóc capaç de fer. És senzill donar cops al teclat i entre les coses sense sentit surti quelcom amb cara i ulls que coli com a presentable (una no aspira a més). L'altre ja és més complicada, doncs el do de la paraula no és una virtut que jo tingui gaire desenvolupada.I alguns, aquells qui sabeu qui sóc realment, us podeu pensar "Però si no calla ni sota l'aigua!". Doncs bé, teniu raó. Però quan es tracta de llegir el que he escrit (fent veure que en sabia) davant d'un centenar de persones ja la cosa canvia. Ja no crec tan en el que dic, ni en el que sento. Tremolo com una fulla, les mans hem suen i se que en un moment o altre començaré a tartamudejar. No sóc capaç ni de llegir la primera frase que les emocions hem col•lapsen el cervell i la sang pressiona contra les meves orelles, ensordint el món. El cor, sempre amb el seu batec irregular, fa que perdi l'equilibri i és llavors quan penso que de por també es pot morir.
Tinc només dos mesos per intentar buscar una alternativa que faci a tots contents.
No hay comentarios:
Publicar un comentario