A les fosques

Mal escric aquestes línies des de l'últim racó del meu món, aquell on el temps no existeix i els ocells canten lliures. Mentre la primavera segueix el seu curs, apropant-nos cada vegada més a l'estiu de les nostres vides, romanc amagada en la penombra de casa. Casa meva. Des de que vaig marxar un dia ara fa ja uns anys, que no havia tornat per quedar-mi sense pensar en marxar. Ara que l'obscuritat més negra a vingut per reganar en el món torno a casa com el torro. I res no canvia, tot segueix igual. Potser la casa ja no hem fa tanta por, els records s'han dissolt amb els anys i el "balancí" a perdut el seu color. Ja no recordo el motiu de la meva fugida sobtada d'aquestes quatre parets que sempre han volgut protegir-me, ara ja no importa.
Ara només hem queda la paciència, el divagar dels meus dies foscos amb un sol objectiu.
Un cop passat l'ensurt, ara que ja les coses semblen que volen tornar a lloc, somric amb tristesa i hem sec al banc a l'ombra dels pins sense res a fer, sense lloc on anar. Sense lloc on voler tornar.

Estaré uns dies sense passar per aquí, estic de baixa de moltes coses i de vacances de moltes altres.