Llum de la meva vida

Un mati qualsevol de finals de febrer, d'un any que m'he proposat sigui un gran any tot i no haver de posposar una vegada més els meus somnis. Un mati com qualsevol altre corrents per no arribar tard un cop més a treballar. No tinc temps per aturar-me, no tinc temps per respirar. Però inclús encara mig adormida sóc capaç d'adonar-me que alguna cosa ha canviat. No durarà, se que no ho farà. Un mati qualsevol d'una setmana sense importància. Surto de casa i hem sobra l'abric. El sol baix encara no entra dins el carrer, però per les avingudes laterals resplendeix radiant. El cel te un intens blau que ja no recordava i de sobte una gran gavina blanca vola entre els cotxes carrer amunt. Aguanto la respiració, la primavera ja és aquí, no és oficial, no durarà, però la veig treien el nas aquest mati per Barcelona.
Pujo a l'autobús i com sempre està a rebentar, com sempre les mateixes cares de son i les poques ganes de parlar. Baixo a la Diagonal, i mentre camino amb preses, m'imagino sense rellotge passejant entre els carrers, l'aire és fresc, el sol brillant, el transit ha disminuït, torno arribar tard.
Un mati qualsevol de finals de febrer dona pas a una primavera tranquil•la i alegre. Tranquil•la i alegre de nou, una nova primavera.