Divendres poètic Carles Duarte

És curiós com en la vida els fets es barregen sense adonar-nos. Porto tota la setmana amb una entrada, intentant donar forma als meus pensaments, ordenant les idees, els records i els sentiments. Però les paraules no volen sortir, resistint-se a ser dites a ser llegides. I de cop, sense esperar-ho i com sempre arriba el divendres poètic, amb les paraules que mai escriure però amb la veritat més absoluta.
Espero llegiu lentament, assaborint el moment, escarbant en cada un dels nostres secrets.

EL VENT DEL TEMPS

Criden, les meves mans, les teves,
i el tacte és una absència;
s'eixamplen les ferides
i res no pot guarir d'aquest silenci,
d'aquest dolor tranquil
que em va tenyint els ulls de solitud.

Tan sols una mirada i una pell,
un lent desig
i uns llavis celebrant-se,
el gest més bell
que el vent del temps no estimba.

Escric,
amb els meus ulls,
el blau incandescent
d'aquest capvespre.

S'atura el vol,
el cor,
es glaça el rostre.

Roman el bes,
l'únic instant que ens torna perdurables.

Torno als teus dits,
la vida amb tu,
el foc de cada instant.

Carles Duarte i Montserrat