El que faria si fos lliure

Dilluns i comença de nou una setmana que te ganes de gresca, que te ganes de cantar, saltar i cridar. Te ganes de treballar al 100% i d'estudiar al 200%. Una setmana que te ganes de fer moltes coses i jo estic de mandretes. Sento les hores passar i els passos accelerats de la gent. Mails que no paren d'arribar i fotocopies que ja haurien d'estar fetes. Converses de viatges futurs amb gent desconeguda i rutes alternatives per evitar-nos ser "turista un millon". I jo estic de mandretes. Baixaria la persiana i posaria un cartell que poses "tancat per vacances".

El meu regal d'aniversari feliç!

Pastís d'aniversari feliç!

La meva última creació!

Sant Felip Neri

M'he aixecat aviat. M'he posat un vestit nou, les sabates de taco i fins i tot m'he pentinat. He fet tot el que tenia pensat de fer i a sobre he arribat aviat a la feina. He anat taula per taula deixant un regalet només pq avui fa sol, pq avui és primavera, pq avui puc veure el món molt més clar. Pq avui ja en són un més i just canviem de numero. Pq soparé amb la gent que més estimo, amb els pilars de la meva vida, els que sense ells jo no estaria aquí ni seria qui sóc. Segurament no tindré pastís ni espelmes que bufar. Segurament no m'esperi ningú quan tanqui la porta per anar a dormir, segurament no rebi el missatge que hem nego a creure que estic esperant, segurament res sigui diferent un cop tot hagi acabat. Però avui vull ser feliç, avui vull sentir-me feliç. Ara que ja no tinc vint anys, ara que encara no tinc l'anima morta i de tant en tan em sento bullir la sang...

Ara que ja no hi ets

Avui més que mai em sento egoista i et recordo com un estiu en la meva vida. Un dia de piscina i un plat ple de patates fregides per dinar. Et recordo com els estius a Sitges i donant de menjar als gats. Et recordo com una setmana santa i amb un guiny al ull constant. Et recordo rient i fent riure als demés amb la teva ignorància i la teva forma peculiar de parlar. Et recordo amb ulls infants i com a part del decorat de la meva historia. I tot i que se que ja no hi ets des de Queralt el paisatge en primavera és més verd que mai, la Serreta prop de casa pren dimensions de joguina i Berga roman silenciosa sota un sol càlid. Res sembla haver canviat i gairebé podria dir que torno a tenir 13 anys, que estic jugant amb els meus cosins pels camps i tu baixaràs pel camí d'un moment o altre.

Berlin

Va ser increiblement divertit!

No m'he oblidat...

Potser ho pot semblar, els anys ja ho tenen això. Però des d'aquí encara ara l'aire porta velles melodies sense nom.

Viatjar

És veritat que encara queda mooolt de temps per l'agost, pel meu súper mega ultra llarg viatge. Un viatge on agafarem l'Orient Express i donarem la volta al món. Un somni fet realitat en una nit d'estiu.
Però avui, tal com surti d'aquí agafaré l'avió camí de Berlín. Camí de cerveses amb amics i codillos per sopar. Camí de la història, camí d'un milió de fotografies.

Però tot això ja ho tinc, tot això ja està preparat. I pel meu cap ja volen altres projectes de rutes italianes...

Així que quan aquesta nit tanqui els ulls i em deixi emportar per les ombres seré a una altra ciutat, a un altre país i això no deixa mai de sorprendre'm, mentre espero que el futur truqui a la porta.

Corso

Aquest principi de mes en Corso va fer ja tres anys. Qui ho hauria de dir quan va arribar a casa tan petit i indefens. Ara està fet tot un homenet. Tot un supervivent de la nostra convivència. És l'únic supervivent a tots els canvis. L'únic que m'ha aguantat fins hi tot quan ningú ho feia. Pobret meu! Ara que la padrina li ha regalat, per fi, una casa enorme i que gairebé el tenim emancipat, crec que li regalaré la decoració del jardí i qui saps si un bon amic, que aquests no marxen ni s'obliden de tu.

Detalls que no es tenen

Sovint fem coses que ens agraden, pel simple fet que ens agraden. Les fem i gaudim de fer-les. I amb el simple fet de gaudir ja ens sentim completament satisfets. Ho fem pq sí. Pq no fent-ho no seriem nosaltres mateixos. Ho fas sense esperar res a canvi, de fet ni tan sols t'ho havies plantejat. No esperes ni un gràcies pq tampoc ningú t'ho havia demanat.
Però de sobte et dones compte un dia que realment no ha importat. I és llavors que li dones voltes i més voltes i et sents com una estúpida i t'indigna. I quan et negues a fer homenatges a una cosa que per tu és tan normal resulta que corres el risc que et titllin de desagraïda. I aquesta idea encara t'indigna molt més. Serà possible?? Brrrrgggsss.......

Berlin o no Berlin? That is the question...

Queden dies per a que agafi el vol destinació Berlín. Encara no he decidit que fer, si anar o deixar passar aquesta oportunitat. Estic en una disjuntiva i no ser que he de fer. Potser si que hauria d'anar per desconnectar d'aquesta primavera que te complexa d'hivern gris i lleig. Berlín pot ser el meu bitllet de sortida i d'entrada a la meva vida. Però no tinc ganes de gent. No tinc ganes d'esforçar-me en caure be. Per primera vegada no ser si he o no he d’agafar el vol... Dubtes estúpids sense fonament. Pors infundades per l'obscuritat. Suposo que dema sortiré de dubtes un cop sàpiga el resultat...

Mirall

Apareixes com una ombra en el mirall. Una cara bonica q somriu des de l'altre costat. Inconscientment acaricio la teva imatge freda i et somric. No m'espantes i tot i així sempre ompliràs el meu pensament de nostàlgia i un suau regust amarg. Em miro als ulls, que fins a les hores no havien vist la meva imatge immòbil, i son buits de tot sentiment. I no passa res. Ja no importa. No importa.
Estic completament sola a l'habitació, tot és a lloc, no hi falta res i el mirall, ple de realitat, ja no te ganes de jugar a fet i amagar.

El mar

Tu i jo no ens hem banyat mai al mar...
Serà q les coses passen per un motiu o senzillament pq han de passar. Però al escoltar aquesta cançó vaig pensar que hi ha molta gent que no han compartit mai un dia de platja junts, i en canvi d'altres fins hi tot dies sencers en una barca, embetunats en crema fins al nas. Tot allò q deixem de fer, no tornarà mai...

Entrades

Avui ha deixat de ploure, de caure pedra i ha sortit el sol. Avui les trucades han fet el seu fruit, les transferències han arribat a port i ja tenim les entrades per anar al concert. Avui per increïble que sembli hem sento feliç i el entrebancs que m'han deixat a les fosques estan una mica més lluny i són ja una mica menys importants. Pq m'encanta tenir projectes entre les mans. M'agrada saber que encara tinc "demàs" per viure. Avui tenim tres entrades que hauré de desar fins que sigui 10 de juny i agafem el cotxe camí de Sant Feliu i puguem cantar (cridar) a ple pulmó les cançons que sonen de banda sonora al cotxe, a casa, al telèfon, a la radio, al cap... de dia i de nit.
I somric pq aquest cop prometo que sabre la lletra de les cançons i no seré l’única que sempre es queda sense entendre res!

El que sóc.

Jo que he viscut dos temps a les fosques, jo que he viscut sota l'aigua, entre els núvols, sota la pluja. Jo que m'he enfadat tantes vegades que no puc ni comptar, que he complert les promeses que vaig fer i que tot i així m'he tornat a enamorar. Jo que segueixo somniant amb tu . Jo que encara tinc secrets que no diré, que t'he perdut mil vegades i encara no se on ets, que guardo potets plens de records, jo que he estat capaç d'obrir finestres i tancar portes. Jo que malgrat el que aparento he rigut, i molt! Jo que seguixo somniat.... Jo que sóc d'extrems, que sempre dic la veritat i que tinc un jo intern. Jo que encara tinc regals embolicats....

Avui més que mai em sento jo....

De tornada i de neteja

Fa dies vaig donar una ullada als blogs que feia temps no mirava i un d'aquests blogs havia canviat d'imatge, s'havia rentat la cara i es presentava al món totalment nu. En essència, un fons blanc amb lletres negres. Va ser inspirador i vaig creure possible canviar d'una vegada per totes moltes de les coses que no m'acabaven d'agradar. Ho he intentat, he tret llistes que no tenien ja sentit, i m'he desprès de tot allò que aquestes alçades havien fet que perdés el rumb.
Un dia, d'ara fa ja molts anys, una persona hem va portar fins aquí i hem va dir que podia escriure tot allò que volgués, que sentis, que imaginés... i així ho vaig fer fins que vaig ser conscient que podia ser llegit per gent que ni tan sols coneixia, que ni tan sols imaginava que existia. I des de llavors mesurava les meves paraules, els meus sentiments, i procurava escriure sempre pendent de qui podia llegir. Ara que m'he desprès d'alguns objectes inanimats tornaré a escriure per la única persona per la qual escric, per mi mateixa. Les paraules volten sempre pel meu cap, quasi mai amb sentit, però necessiten ser escrites sobretot quan criden i no em deixen dormir. Escric per expressar-me, pq parlo molt i no dic res. Pq únicament sóc paraula i odio que se les emporti el vent.